Canpop banner


    Projecte

    Viure -tots ho intuïm, això- és una experiència confusa: un miracle fugaç i desconcertant. Per més que intentem racionalitzar-lo i buscar-ne un sentit -és aquest un vellíssim afany de la humanitat- tal miracle continua sent un misteri insondable, un absurd irresoluble. Tanmateix, hem viscut. Vivim. Viurem, mentre el despotisme del temps ho permeta. I, per celebrar-ho -per celebrar l'amor, l'eufòria, les penes, el treball, la festa, els rituals tribals d'iniciació-, cantem. Perquè cantar és una manera com una altra d’espantar els dimonis, o d'invocar-los; de concitar l'alegria, d'ofegar les misèries; d'amenitzar, en definitiva, el sublim i desesperat viatge dels dies i les hores.

    Per aquest motiu, el cançoner d'un poble és molt més que matèria asèptica d'estudi: és el reflex fidel dels costums, les sensibilitats i les preocupacions -la manera de viure i veure el món- en un determinat col·lectiu humà. És des d'aquesta percepció que hem volgut entendre el treball de recopilació i classificació que ací presentem, en la confecció del qual els recopiladors, els col·laboradors i els mateixos informants han ultrapassat els límits estrictes de l'erudició etnopoètica i han arrelat en la terra fèrtil de les emocions i de l'estima.

    Siga com vulga, el resultat, valorat en fred, ha acabat derivant en el potencial d'una triple aportació: a) de recerca i fixació del cançoner popular valencià; b) de descripció bàsica, amb dades que inviten a l'estudi i la reflexió; i c) d'obertura de camins que, inspirats per les tecnologies de la informació i la comunicació, suggereixen horitzons inèdits per a la investigació i la divulgació etnopoètica. I un d'aquests horitzons, evidentment, permet albirar el que ja sabíem: que la literatura popular (el cançoner tradicional, sense anar més lluny), considerada sovint com una espècie de germaneta pobra en l'esfera dels estudis filològics, té un inestimable interés no solament des d'un punt de vista sociològic o antropològic, sinó també -i és aquest un aspecte sovint infravalorat- des de perspectives lingüístiques, sociolingüístiques, literàries o educatives.

    En un temps de canvis convulsos com l'actual, els cants populars tendeixen a diluir-se enmig l'allau de les poderoses propostes de les televisions, les ràdios, les discogràfiques, les multinacionals del llibre i de la imatge, etc. Fet i fet, sembla un veritable prodigi que cançons com "La manta al coll i el cabasset" hagen pogut sobreviure -en tants pobles valencians- a l'huracà homogeneïtzador de les últimes dècades. Perquè a ningú no se li escapa que un nou imaginari a base de Lunnis, David Bisbal, Pasión de Gavilanes, Walt Disney o Harry Potter -creiem que ens fem entendre- s'està superposant al genuí i tradicional. Reivindicar-ne aquest últim, tal com subsidiàriament hem mirat de fer amb la concreció d'aquest treball, és una actitud d'importància notable per a la preservació d'una personalitat, la pròpia, en plena marea uniformadora.

    Si la tímida Renaixença dels valencians va deixar pendent, en bona mesura, la fixació de la riquíssima literatura popular que els nostres avantpassats van ser capaços de crear, treballs com aquest potser contribueixen -aquesta, si més no, n'és la intenció- a pal·liar, ni que siga en una ínfima mesura, el buit històric. Per sort, encara resulta possible -és una de les coses que aquest cançoner demostra- seguir el rastre de les cançons anònimes que han poblat i continuen poblant l'imaginari col·lectiu dels valencians. Les facilitats del mp3 eximeixen els investigadors del treball feixuc que comporta la notació musical en paper pautat. I, de més a més, hi ha la possibilitat de gestionar informàticament les bases de dades sonores i textuals que centren aquest treball.

    Hi ha prou a imaginar un mestre d'educació infantil o primària, com a potencial usuari d'aquest cançoner, per justificar-ne l'esforç de recol·lecció: el podem suposar consultant el portal web que es preveu en futures fases del projecte, mirant de localitzar les cançons populars de la localitat on treballa, les que inclouen aquesta o aquella paraula clau, les que potser serveixen per a treballar una programació al voltant del Nadal o la Pasqua, les que proporcionaran suport per a practicar un determinat joc, etc. La simple idea d'un portal efectivament viu, en constant actualització, que engresque noves recerques etnopoètiques -potser a l'empara del sistema educatiu- al llarg i l'ample de tot el domini lingüístic, fan pensar en l'actual corpus inicial de 316 motius com una simple plataforma de llançament per al que seria desitjable: la confecció d'una fonoteca en xarxa que permeta no solament processar les lletres de les cançons tradicionals sinó també la possibilitat d'escoltar-les, en el natural format que conjuga paraula música, dins l'esfera de l'oralitat.

    Cantar és, efectivament, una manera com una altra d'amenitzar la vida; estudiar les cançons, redimir-ne les paraules, constitueix una altra opció -tant o més atractiva- per a omplir els dies i les hores. Als recol·lectors còmplices i els informants generosos que ací han col·laborat els hem d'agrair, per tant, l'acompliment, d'aquells cèlebres versos d'Estellés "Assumiràs la veu d'un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble". Perquè gràcies al seu esforç, un cançoner com aquest pot fer que els valencians se senten una mica més poble. En l'amor, l'eufòria, les penes, el treball, la festa, els rituals tribals, l'alegria, les misèries i -especialment- les coneixences que exorcitzen dimonis.


    Departament Filologia Catalana - Universitat d'Alacant - Apartat de correus, 99 - 03080 Alacant - Telèfon 34 96 590 3410 - Fax 34 96 590 9330 - dfcat@ua.es