[La mala herba del campanari]

-Sobre la fundació de Guardamar, tenim un campanari neoclàssic i eixe campanari s’inaugurà en un any que plogué molt, molta aigua, molta aigua, molta aigua. I aleshores dalt del campanari isqué com una espècie de mala herba que li diuen aquí un Sarró, això aquesta mala herba, i esta mala herba era bona perquè se la menjaren els ases i les someres. I, clar, com estava dalt del campanari, se’ls va ocórrer la meravellosa idea de pujar un ase o una somera fins a dalt del tot. Com? Doncs, mitjançant una corriola o carrucha (que se diu aquí). És com una roda per on passa una corda i des d’un costat la tiren per pujar les objectes cap amunt. Els cas és, muntaren esta bastida, este andamio dalt amb esta corriola i gent disposada a pujar un burro fins a dalt del tot del campanari. Així se poguera menjar el Sarró i ja quedara quedara bonic, perquè quedava lleig eixa mala herba allà damunt. Clar, això puja que te puja, el burro no se’n adonaren que el tenien lligat del coll. Clar, això que amb tota la força del món “va que

ja puja, va tira-li bé que ja puja, que ja puja”. Veuen que l’animal pos tenia ja la llengua fora, “sí, això vol dir que vol menjar, que vol menjar, que vol menjar, tira més fort, més fort”. I, al final, pos clar el burro tenia símptomes d’asfíxia i murgué, i murgué. Clar, l’enganxaren del coll i no...

Reproductor MP3