Un pijama modern

Això diu que era en un poble un matrimoni que tenia una filla, i la mare sempre estava discutint en ella perquè la dona estava educada a l’antiga com volien que fóra. Era molt classicota i sempre remugava a la filla perquè era una desvergonyida, ja que era massa moderna i volia ser molt moderna en tot.

Va passar el temps i la filla es va fer major, es va posar a festejar en un xic del poble, un bon xic i es van casar. Entonses, la mare, que sempre era molt bona consegera  li deia a la filla:

-Mira, filla meua, no sigues descarada i porta’t com una dona honrada, sigues educada que a tu sempre t’agrada anar per davant, com les trona[d]es -que diuen al meu poble- i després passa el que passa!

La filla fent-se un poc la fava responia:

-Ai, mare! Sempre està igual! És que no em deixarà mai tranquil·la? No veu que ja no sóc una xiqueta? Sóc una dona!

Bé, la mare sempre li contestava i li deïa:

-Tu fes el que vulgues, jo ja t’he avisat. Si vols que el teu home et vullga, portat com una dona de bé. Ves fen-te l’anguilori, fes-te la boba.

Va acabar la celebració del casament i van passar la nit de noces a ca la mare de la xicona, perquè abans no era com ara, que tothom se’n va de viatge i s’ho passa molt bé uns dies després de casar-se. Què va! Què va! Els joves abans no tenien massa diners i no podien gastar massa.  

Total, que al sendemà la mare va preparar un deliciós desdejuni després de la boda per als novençans i va tindre la bona idea de pujar a l’habitació a portar-los l’esmorzar, el desdejuni. Tocà la porta i, al momentet, va eixir la filla tota despulla[d]a. Estava mostrant la seua bellesa de la pell jove sense arrugues i la mare tota avergonyida, quan la filla va obrir la porta, li va dir:

-Ai, mare meua! Filla on vas? On vas així sense roba? No veus que te se veu tot? Així com vas a fer cas dels meus consells? No em fas cas mai!

 La filla una mica farta li va contestar:

-Torna-li la trompa al xic! Estic farteta, mare! Com eres d’antiga, estàs desfassa[d]a! No és que vaja despulla[d]a, és que açò s’estila ara. Açò que duc jo ara posat  és un pi/x/ama modern!

La mare li va donar el desdejuni i se’n va tornar cap a la cuina amb el cap calent,  vinga a pensar i vinga a pensar

-Serè tant antiga i vella com em diu la meua filla? Xé, es que per a mi aquestes coses no són res normals... Doncs, mira, això del pi/x/ama modern vaig a ensenyar-li-ho jo esta nit al meu home, a vore si no és tan mala idea i va i li pareix bé i li agrada el meu pi/x/ama.

Quan es va fer de nit, la dona se’n va entrar corrents a la seua habitació, es va despullar tota i va començar a cridar al seu marit:

-Vine, corre, que vull ensenyar-te una cosa que de segur que t’agrada i no l’has vist mai!

I el marit una mica estranyat li diu:

-Què que vols tu ara? Què són eixes presses?

Ella tot emocionada li contestava:

-Va, vine, que vull que vegues una cosa!

L’home, una mica fart de les presses de la seua dona, va entrar a l’habitació:

-Ara vore’m què dimonis vols! Però, dona, què fas tota nueta?

La dona amb les paraules que li va dir la seua filla, va respondre:

-Ai, fill meu, mira que ets tu antic! No és que estiga nueta, és que això és un pijama modern, d’eixos que s’estilen ara!

El marit, mort de la rissa li va dir:

-Doncs, em sembla que no has arribat a hora! Has tardat molt molt molt en planxar-lo i te s’ha arrugat! Açò no es pot arribar a més, dona! Açò és capeta boleta!

I és que, clar, no és igual un <<pi/x/ama modern>> en el cos d’una dona jove i guapa com la filla que en el d’una vella amb molts anys com la mare.

I bé, en el meu poble moltes vegades, el dit final sempre per a històries d’estes és: <<A la vellesa, el dimoni, sabater!>>. És un dit molt típic del poble

Conte contat, s’ha acabat,

I el que no s’alce, té el cul foradat!

Reproductor MP3