El dimoni coix

El demoni coixo

Diu que era un sabater que era molt faener, molt bé, però que va vindre la crisi, igual que està ara, i l’home es va quedar sense faena i l’home tenia una quadrilla de fills que governar i a la dona i tot i diu:

            —Ei, i jo que faré?

I anava passejant i cavil·lejant que faria i diu:

            —És que si em trobara una cartera plena de diners jo li vendria, li donaria la meua ànima al demoni.

I al moment es presenta un senyor devant d’ell. Diu:

            —Vosté diria lo que ha dit?

Diu:

            —Sí, si vosté em dóna una cartera plena de diners jo li dic lo mateix que he dit.

Diu:

            —Pues prenga la cartera.

Diu:

            —Antonces, vosté és al dimoni?

Diu:

            —Sí, hu ha sentit pues prenga la cartera.

I li dóna la cartera i diu:

            —I quan ha de vindre a per mi?

I al demoni diu:

            —Quan vol que vinga a per vosté?

I ell diu:

            —Pues quan florisquen els garrofers  —com els garrofers tot l’any flor[e]ixen.

Pues agarra i diu:

            —Pues bé, quedem axina.

I ala, se’n va que havia una costera molt gran, axina molt llarga, se’n va al demoni tot content que havia crompat l’ànima del sabater. I el sabater tot content també diu:

            —Mira,  —li diu a la dona— ara podem minjar i tot mira. Al mal que li he venut l’ànima i demà ha de vindre a per mi. A vorem si ve quan li [he] dit.

I resulta que la dona li diu:

            —Això si que em dóna mal humor. Veges tu. Ara tens que anar-te’n a l’infern?

I diu, el sabater:

            —Tu no patisques que l’anganyarem.

I la dona li diu:

            —Mira, ja estan florides [...], no tardarà molt en vindre al demoni perquè vorà els dexons florits.

I arriba el demoni tot cansat, aquella costera per amunt, tot per amunt. I arriba, diu:

            —Senyor sabater!

Diu:

            —Mire! Ja està vosté ahí?

Diu:

            —Encara no és hora, no és hora.

Diu. No quan haja garrofes. Jo ho he dit malament, quan haja garrofes. Diu:

            —Si estan florint ara als garrofers [...] les garrofes encara tardaran.

I el dimoni diu:

            —Xe! Sí que em sap mal haver pujat la costera, perquè m’anganyat jo en el temps —diu—, pues toca perdone, mira perdone. Me’n vaig altra volta.

I ala, i se’n va cap allí i arriba a l’infern i al demoni coixo:

            —I això?

Diu:

            —Ai no! Que m’anganyat de fecha i resulta que no és ara, és al mes que ve o l’a[l]tre.

Diu:

            —Ai, pues bé, toca. I ala pues, quedem axina.

I al sabater i la dona:

            —Ara que farem? Que fajarem ara per quan vinga?

I el sabater diu:

            —La planxa que ell gasta per a fer les sabates, picar, —diu— la farem ben calenta, ben calenta i v[eu]oràs tu quin xasco que s’andú.

Com que calfen, diu, van calcular el dia i arriba el demoni.

            —Bon dia senyor sabater! Bon dia!  —tot content.

I el sabater:

            —Mire! Ja està vosté a[l]tra volta ací? Caramba! Que pron[mp]te! Ei, pues tindrà que espera[r]-se perquè com jo no l’esperava, resulta que tinc que arregla[r]-me i agarrar el boliquet i tot a[i]xò —diu— no, no..., té que espera[r]-se. Mira, sente’s ahí.

I claro, la planxa estava que bollia. I s’assenta el demoni, i el demoni:

            —Aaaaai! Les meues anques! Les meues anques! Aaaaaai! Tu, al sabater e[i]xe és més demoni que mosatros! Més demoni que mosatros!

Se’n va costera avall que no podia més i arriba a[l]tra volta a l’infern, i el demoni:

            —Què t’ha passat?

            —Ai e[i]xe! Jo no torne allí, jo no torne! Que vaja qui vulga que jo no torne, perquè mira, mira les anques com me les ha fetes. M’ha posat una planxa ahí més calenta que ací l’infern. [...] Que vaja un a[l]tre que no vaig.

I al sabater li diu a la dona, diu:

            —Com este se n’ha anat tan cremat —diu— ara n’anviaran un a[l]tre, no tardaran molt [...]. Ara vorem que preparem —diu—, ei? Que prepararem...?

I dins del pati tenien una figuera preciosa, molt bonica [...], pues era el temps de les figues, seria per Sant Joan. I se’n va i diu:

            —Pues saps que farem?

Va agarrar tots els fills, diu:

            —Tots dalt de la figuera, amb bona bolseta de pedres. I dalt de la figuera i que no vos senta dengú.

Ala, als xiquets tots dalt de la figuera, tots preparats amb les pedres. Arriba al demoni:

            —Bon dia! Que fa vosté que els meus companyeros se’n venen tots escaldats i tot desgustats? I vosté que fa?

Diu:

            —Jo no sé res. Ell as va enganyar, as va assentar a la planxa que jo tenia —diu—. Jo no tinc culpa —diu—, a[i]xò és de veres.

Diu:

            —Pues ara sí que se’n ve amb mi.

Diu:

            —Sí, ara me n’aniré. No vullc que faça tant de viatge —diu—. Lo que té que espera[r]-se perquè com allà no hi ha molta de minjar i això, ara agarrarem una cistelleta de figues i mo l’andurem.

I al demoni:

            —Ai que bé! Veus, que bé! Que bé! Això astà molt bé, astà molt bé!

I se’n va, diu:

            —Mira, vosté mateixa, agarre i entre ahí al pati i aixina m’ajuda a collir, a colli[r]-les i [a]cabarem més prompte.

Diu:

            —Ei, pues també té raó.

I al demoni se n’entra a collir figues i allí a la metralladora aquella de xiquets, tot a pedra limpia, tot a pedra limpia [a]naven a tirar-li al demoni. I al demoni se’n va anar d’ellí més escaldat que el món.

            —A[i]xò és el pur demoni, a[i]xò [...] jo no vinc més per vosté, no, no vinc més per vosté, que vosté és més demoni que mosatros.

Bueno, i se’n va anar corrent també. Ala, un a[l]tre que se n’ha [a]nat. I diu al sabater, li diu a la dona:

            —Mira, mos ha donat resultat. Has vist? Mos ha donat resultat.

I la dona li diu:

            —És que penses coses que van bé, veus? A[i]xò ha estat bé.

Ala pues, diu:

            —Però no cregues, que no tardaran molt a vindre per mi, perquè ells volen fer-se amb mi. Jo he venut l’ànima i se la tenen que endur.

I la dona:

            —Ai..., a vore que magem, a vore que magem... [?]

Diu:

            —Pues ara saps que farem? Les cadires eixes tapissa[d]es, n’agarrarem una i la posarem plena d’a[g]ulles, a[g]ulles. I ala, quan vinga li direm que s’assente i voràs quin xasco que té.

I aixina ho fan. Arriba l’a[l]tre demoni, aquella costera per amunt, tot suat, perquè si era per Sant Joan ja era l’estiu. Pues ala, tot suat, per amunt, i:

            —Bon dia! Bon dia!

I al sabater:

            —Mira! Ja està ací a[l]tra volta?

Diu:

            —Ei! Als meus companyeros, vosté no sé que’ls es fa que tots tornen més escaldats que el món —diu—, vosté és més demoni que mosatros.

Diu:

            —No, jo no tinc culpa, són ells. Perquè jo no sabia que havia xicons dalt de la figuera i han començat a pedres, menos mal que a mi no m’han tupat o si nos...

I diu:

            —Aaaaai..., veges tu, als xicons e[i]xos —diu—, pues ara, hui sí que se’n vindrà amb mi, no?

Diu:

            —Ei, pues si veig que am vol andu[r]-me, pues me n’aniré amb vosté, pues. Però tinc que posa[r]-me el trage, per lo menos [a]nar una miqueta mudat —diu—, assente’s i ara jo em mudaré [...]. Mire, e[i]xa que està tapissa[d]eta, perquè no en tenim moltes de noves, però e[i]xa astà més bé. Per a vosté.

I al demoni s’assenta, i això! Clar, allí havia més a[g]ulles que totes juntes. Al dimoni:

            —Aaaaai..., jo no haver-ho pensat! Ja m’heu pensava, ja, que em faria alguna trastà[da] a mi.[...] Ja m’heu pensava.

I se’n va. Diu:

            —Jo no l’espere. Vosté si vol vindre ja vindrà, jo ja no torne i si algun companyero meu vol vindre, que vinga, però o si nos jo, a mi no em vorà més.

I el sabater diu:

            —Pues bé, bé. Vaja-se’n que jo em quede bé per ací. Ala pues.

Aquell corrent pac avall, costera [...] i la mateixa cançó. Al jefe, al dimoni co[i]xo, diu:

            —Xico! I que t’ha passat?

            —No, si en fa una darrere l’a[l]tra. Ara esta volta ha sigut la cadira plena d’a[g]ulles. Mira com m’ha fet les anques, mira.

Diu:

            —Aaaaai... (diu), aniré jo i voràs tu com sí que al porte cap ací.    

            —Pues vaja, vaja. Vosté que és el jefe. Vaja vosté.

I allà se’n va el demoni co[i]xo i arriba i..., i arriba no perque antes tenen que arreglar-li-ho.

            —I ara que farem?

I diu als xicons:

            —Arreplegueu totes les plomes de gallina que hi ha per ahí, totes. Quan més an’hi haja, millor.

Diu:

            —I això per a que és? -diu.

            —Vosatros arreplegueu-les que el pare ja sap lo que té que fer.

A mare!, als xiquets a[i]xò! Un cabàs o dos cabassos de plumes, es veu que tenien amuntó gallines. I ale, i li diu a la dona:

            —Ara tu posa’t una toca o un llançol damunt.

I al varen fer el llançol ple tot apega[d]et de plomes.

            —I ara tu posa’t dins la caixa e[i]xa que tenim ahi —tenien una caixa d’e[i]xes antigües— (diu) i quan vinga al demoni farem un tracte. I axina a vorer si acaben de vindre ja, perquè  que ja estic net, hasta més amunt de la coronilla.

I agarra i la dona diu:

            —Ei, pues tot siga perquè no te’n vages.

Ala, es gita allí, li posen la túnica e[i]xa de plomes damunt i arriba el demoni.

            —Bon dia, bon dia!  —el demoni coixo.

I el sabater:

            —I vosté coxo i ha pogut pujar? —diu.

            —Ai, sí, sí. Perquè vosté va vendre l’ànima, mosatros li vam donar diners i vosté té que vindre amb mosatros.

Diu:

            —En a[i]xò té raó. És de veres que ho vaig dir —diu—, però mira, antes de na-me’n, no, —diu— ara em mudaré i mo n’anirem.

I ala, i al sabater s’arregla i tot a punt. I ja se n’anaven, estaven a la porta i diu:

            —Ascolta, demoni coxo. Tenim que fer un [...], vol que fem un tracte?

Diu:

            —Quin tracte vols que fem? No em punxes, no m’amargues perquè als meus companyeros als amargat prou.

Diu:

            —Fem un tracte. Jo tinc un animal guardat i si vosté andivina quin animal és me´n vaig amb vosté i si no l’andivina ja no tornen per mi hasta que no em muiga.

Diu:

            —Tracte fet, perquè jo a[i]xò ho entenc amuntó. Jo d’animals ho entenc amuntó.

Com que agarren, se’n van, ala obrin la caixa i la dona allí, pobra, gità[da]. I diu, tocant-la, li toca, posa el dit a la boca i diu:

            —Ah, pues té boca.

Diu:

            —Sí.

I tocant, tocant, li posa el dit al florí. Diu:

            —I a[i]xò?

I la dona es tirava un pet. Diu:

            —Mira! També es tira pets!

Diu:

            —A vorer, a vorer si ho endevina.

Diu:

            —Ai, jo no he vist mai un animal tan gran, ni que faça coses d’e[i]xes —diu—. No se si no ho andivinaré. No se si l’andevinaré —diu.

            —Pues pense, pense, perquè al tracte és e[i]xe.

I al demoni diu:

            —Aaaai, mira de dir animals i [g]uapo —diu—. No, am done per vençut —diu—. Di[s]-me quin animal és perquè jo des de luego ni torne a pujar la costera, ni torne per tu. Quan at muigues si vols vindre ja vindràs. Ara  —diu— di[s]-me quin animal és.

[...] I el sabater diu:

            —A[i]xò és, as diu: una àguila boluda que supa l’oli i as de[i]xa la torçuda. [?]

Diu, diu:

            —A[i]xò? Axina es diu? Diu un àguila.

Diu:

            —Sí, sí. És l’animal, es diu axina: àguila boluda que es beu l’oli i es de[i]xa la torçuda.

I diu:

            —Aaai —diu—. Mira me’n vaig content perquè m’ha ensenyat una cosa,  m’ha ensenyat una cosa. Ara ho explicaré a tots. Per lo menos no t’anduc però m’ha ensenyat una cosa.

I se’n va al demoni coxo tot content perquè s’havia ensenyat. Se l’havien llevat damunt, varen quedar que ja no [a]neria, hasta que no es morira ja no li tocava [a]nar. Ja no [a]neria ningú per ell. Com que ala, i el demoni arriba allí, i al dimoni:

            —Ai! Vosatros heu vingut ascaldats però jo he vingut sabent una cosa.

I tot content explicant conforme volia ell. Ala, passen als temps, passa al temps, es mor el sabater. Es mor el sabater, claro, com havia venut l’ànima, al sabater se’n va anar a l’infern i obrin la finestreta i [...] aquestos escaldats que estaven al veuen, diu.

             —Oooh! A[i]xò és al sabater! Vaja-se’n que no el volem ací! Vaja-se’n que no el volem, perquè vosté és més roín que mosatros. Vaja-se’n! Vaja-se’n!

Com que el sabater diu:

             —Ei, pues me n’aniré al cel.

Se’n va anar i Sant Pere diu:

            —Mira, per lo sabut que eres toquen les portes i et quedes ací amb mosatros.

Colorín colorado este cuento se ha acabado.

[...]

Reproductor MP3