El campanar

El campanar

Pues el xiquet, Peret, que els Perets sempre diuen que són més valents, no tenen por a dengú. Pero e[i]xe Peret encara era més valent, no tenia por a dengú i son pare i sa mare diu:

            —Este xiquet sense tindre por algun dia li passarà algo —diu—, perque és massa atrevit —diu—, és massa atrevit.

Diu:

            —Saps que farem? Per a provar-li a vorer si li agarra por.

Son pare era campaner [...] i sa mare diu:

            —I que tens que fer?

Diu:

            —Pues ara l’enviaré a tocar ànimes [...] li direm que jo estic maralt. Jo m’amagaré dalt de tot, al campanar i li posarem ninots per l’ascala a vorer si ell agarra por.

I aixina queden. I sa mare el crida:

            —Peret!

Diu:

            —Que és?

Diu:

            —Esta nit tindràs que anar tu a tocar les ànimes perque el pare no està bo, no està bo —diu.

Diu:

            —Ei, pues jo vaig, que no passa res. Ala, done’m les claus.

I se’n va a tocar ànimes i només entra es veu un ninot. Diu:

            —Mira! Has vingut primer que jo —diu—, pero si et penses que tinc que fe[r]-te cas jo me’n vaig a la meua.

I ascales per amunt al campanar, i allà a mitjan ascala un a[l]tre ninot. Diu:

            —No, si esta nit teniu ganes vosatros de cascar. Jo no vos tinc que fer cas. Ni vos tinc que mirar.

I ell per amunt. I als tres o quatre, tots axina, n’hi havia tres o quatre ninots. I arriba dalt de tot i al [a]nar a tocar la campana estava son pare. Diu:

            —Mira! Ara pagaràs tu tot lo que estos m’han fet, fent-me a mi ninots per ahí o fent-me por —diu—. Tu ara te’n vas de dalt del campanar ba[i]x.

I agarra a son pare i tira a son pare de dalt del campanar. Ai, se’n va a sa casa i diu:

            —Mare! Ja he tocat. Ja he tocat ave Maria —diu—, les ànimes —diu— i hi havia més ninots que s’havien embotit a l’església! —diu—, pero el de dalt de tot l’ha paga[da] perque l’ha tirat de dalt ba[i]x.

Diu:

            —Aaaaai! Si era ton pare.

Diu:

            —I mon pare fa e[i]xa broma? Ell pues amagan[t]-se allí? —diu—. Pues mira, per culpa d’ell jo ara estic ben amargat [...] —astava amb mal humor, disgustat. Diu— A[ra] vorem, ara vindran.

I sa mare diu:

            —Ara vindran per tu i et tancaran, perque has mort a ton pare.

Diu:

            —Pues saps que faré, mare? Que me n’aniré pel món.

I diu sa mare:

            —Algo tindràs que fer perque això no pot ser. Això tenen que [a]garra[r]-te i tanca[r]-te i no se que faran.

Com que agarra Peret el boliquet i se’n va pel món. Anda que andarás que ya llegarás, anda que andarás que ya llegarás. I això veu una llumeta allà al monte —perque antes havia moltes llumetes—, pero va vorer una llumeta, diu:

            —Ei, pues mira. Me n’entre ací a vorer que hi ha. A vorer si em recibixen o no volen que entre.

I se n’entra [...] i diu:

            —Bona nit! Bona nit!

I era una quadrilla de gitanos que estaven sopant. I Peret diu:

            —Mira —diu—, no em pareixen molt bé, estos.

I als gitanos:

            —Mira que bé, ja tenim minjar. Ara pos li donem minjar, l’agarrem bé, la fem bon cas i coses d’e[i]xes —diu—, i quant astiga dormint agarrem i el matem i tenim minjar per a muntó de temps.

I això Peret no ho va sentir, pero minjant, minjant as va trobar un ditet. Diu:

            —Mira! Ai, pues eixos maten a les persones —diu—, a[ra] vorem com me’n vaig jo d’ací, perque ara no em deixaran eixir, voldran fe[r]-se amb mi —diu—, tinc que [a]na[r]-me’n, tinc que [a]na[r]-me’n —i justament estava plovent, diu—, pues diré que tinc ganes de [a]nar a pixar, encara que siga, i a vorer si puc anfugi[r]-me.

I an això diu:

            —Ai! Vostés perdonen pero m’[ha] agarrat de moment pixera —diu— i tinc que [a]nar a pixar.

I al gitano diu:

            —Sí, sí. Ves a pixar, pero mosatros t’acompanyem —perque no volien que s’ascapara.

I agarra i Peret diu:

            —Mira vosté perdone, pero jo si tinc algú devant no pixe, perque de vorer que estan mirant-me pues no pixe.

Diu al gitano, diu:

            —Pues no te’n vages llunt, ves propet.

I ell:

            —Sí, sí, que està plovent. No [a]niré molt llunt.

I se’n va, sense agarrar el boliquet ni res i se’n va cap a fora i això. Patetes al cul, se n’anava ell poc escapat, poc escapat, monte per amunt, monte per avall conforme podia i el gitano diu:

            —Este xicon tarda molt —diu—, veus! Ja mos ha escapat per no [a]compaya[r]-lo.

I el gitano uno a l’a[l]tre:

            —Veus? Per culpa teua s’ha escapat.

L’a[l]tre:

            —Per culpa teua!

I aquell diu:

            —No! Que ha segut més listo que mosatros.

Com que se’n va Peret i allà ja es fe[i]a de dia casi, ancontra un[a] altra llumeta. Ancontra un[a] altra llumeta i se n’entra i diu:

[...]

            —Bon dia, bon dia!

Ix una ueleta tota corba[d]eta. Diu:

            —On vas, Peret?

Diu:

            —Que mira lo que m’ha passat.

Li hu va contar lo que havia fet amb son pare, tot, li va contar la història. I resulta que diu la ueleta, diu:

            —Sí que ho tens malament, fill. Pero quedat ací, jo et cuidaré i minjaràs i açò.

I ala, Peret es queda allí i no tenia por a res [...], el cone[i]xia, pero diu:

            —Esta ueleta pareix bona persona.

Agarra i as queda allí. La ueleta li va fer bon sopar, bon dinar i ala. I quan ell li va paré[i]xer, diu:

            —Antes de que es faça de nit me n’aniré. I moltes gràcies per lo que m’ha obsequiat —diu—, perque és molt bona dona vosté.

Diu:

            —Sí, sí. Jo sóc molt bona, pero tu també tens que tindre una miqueta de por, que tu no tens gens de por i les coses també porten la seua cosa i has de tindre por o no tindre’n.

Diu:

            —Ei, ei, sóc axina.

Diu:

            —Pues no, tens que tindre algo de por.

I ell se’n va de la ueleta.

            —Adiós i gràcies! —i se’n va.

I allà que se n’havia anat alguna passa, algun metro [...], diu:

            —Mira! Que fet la ueleta? Ara tinc el cul devant i la panxa darrere. Oh!, ja m’ha anganyat la ueleta, ja m’ha anganayat. Mira!

I se n’antorna.

            —Mire! Que m’ha fet vosté?

Diu:

            —Ei, jo no t’ha fet res. Jo et veig bé —diu.

            —Ahí darrere —diu—. [...] Això és la Mare de Déu, que m’ha eixit i m’ha fet eixe escarment per a que jo agarre una miqueta de por.

Ala, se’n va a[l]tra volta, diu:

            —Toca pues, menos mal que estic bé perque em ve[i]a raro —diu, se’n va cap avant.

[...]

I agarra i se’n va cap avant i as fa de nit a[l]tra volta, i as fa de nit i veu un a[l]tra llumeta, un a[l]tra llumeta. Diu:

            —Mira, menos mal que hi ha llumetes axina per la nit —diu—, ara entraré a vore[r] que trobe ahí —diu—, perque ja he trobat dos coses que no m’han agradat —diu—. A[ra] vorem, ara.

I entra.

            —Bona nit! Bona nit!

I allí, diu, no contestava dingú. Diu:

            —Mira, no contesta dingú —pero havia una taula més ben para[da], i ell diu—. Mira! Pero a[i]xò em fe[i]a falta a mi!

Un saló de la mar de coses de minjar i una lujosa del tot i ell agarra i diu: [?]

            —Ah, pues mira. No contesta dingú, jo m’assente i minge lo que tinc ganes i después a dormir.

I diu, i astava, s’assenta allí i astava minjant més a gust que el món, com si fóra ell l’amo i això es veu a quatre flares que eixien cantant al “domunus, domunus” e[i]xe. Diu:

            —Mira! Ah, pues sí que hi ha algú. Ací hi ha flarets —diu—. Volen sopar amb mi? Volen sopar amb mi? Mire, jo ja estic minjant, vostés no sopen? Sopen una miqueta que hi ha muntó de minjar.

I aquells sense contestar, als flarets no li contestaven. I ell, minja que minja, diu:

            —Ei, pues vostés facen lo que vullguen pero jo vaig minjant que ja tenia fam.

I ell xarra que xarra i ala, i quan els flarets van vorer que ell havia acabat de minjar ja, uno dels quatre diu:

            —Ascolta Peret, tenim que encomana[r]-te una faena, tenim que dona[r]-te un recao, un [en]càrrec que, si el compl[e]ixes, at donarà muntó alegria, seràs ric. Pero si nos, ja no [e]ixiràs d’ací. I ell diu:

            —Vàlgame Dios! A[ra] vorem —diu—. No tenia por, pero ja vaig agarrant por, ja. Ja vaig agarrant por.

            —I se’n van, desapare[i]xen els quatre flarets. Diu:

            —Tens que fer a[i]xò. Puges dalt, hi ha una senyora gita[da], guapa, al llit, que fa no se molts anys que està dormint. Pero ara —era Sant Joan també, era Sant Joan, diu—, ara Sant Joan si tu astàs amb ella i si espitges tot lo que veus, tot lo que t’isca, tot lo que veus que no t’agarra por —diu—, la salvaràs a ella i tu seràs ric.

I ell diu:

            —Ei, pues provaré perque jo no és d’e[i]xos que tinc por —diu—, pero ho provaré.

I ala, i se’n van als flares i ell es queda allí amb la senyora. Es queda amb la senyora i allà les dos o les tres de la nit comença a [e]ixi[r]-li animals, serps de tota classe, elefants, tigres. De tota classe d’animals li van eixir i ell tenia poreta, pero diu:

            —Vaig a resistir a vorer si es de veres lo que m’han dit els flarets.

I quan va passar ja la matina[da], agarra i la senyora es va sentar i es va despertar. Diu:

            —Ai, mira que alegria! M’has salvat! M’has salvat!

            —Que content que estic, que content!

I la senyora diu:

            —Jo també estic contenta. Tant contenta estic que et done este sac ple de or —diu— i no tingues por que no et faran res, perque com tu tens dine[r]s [...] pagaràs i ja no et diran res. [...]

I ell més content, Peret més content que el món, se’n va anar pac a casa i va arribar de nit pe[r a] que no el vesgueren amb el sac i a[i]xò, i que no el vesgueren. I sa mare diu:

            —Mira! Ja te n’has vingut? Pues astan buscant-te, astan buscant-te.

Diu:

            —Pero mare, no patisca que mire quin sac de or m’ha guanyat —diu—, ara anem, paguem i a mi ja no em diuen res.

I aixina varen fer. Peret i sa mare varen pagar la denúncia, lo que li varen dir, i Peret i sa mare, mira, per allà estan passant-se-ho bé. Passant-se-ho bé perque com tenien dine[r]s... Al pobre pare si que ho va pagar, per ser tan atrevit.

I això és el cuento.

[...]

Reproductor MP3