[Joanet i la gepeta]

[Joanet i la gepeta]

I un a[l]tre que eixe és més curtet. Era, era Juanet, trobe, eixe era Juanet i tenia gepeta. Juanet tenia gepeta i tots els amiguets as burlaven d’ell i li diu a sa mare:

            —Mira mare, astic avorrit perquè tots els meus amics es burlen de la meua gepa. Me’n vaig a vorer si algú me la pot llevar, me’n vaig pel món a vorer si algú me la pot llevar perquè jo estic avorrit de tant que es burlen de mi.

I sa mare diu:

            —Ai, em dóna mal humor que te’n vages, però a lo millor tens sort i ancontres algú que te la lleve.

I se’n va Juanet amb el seu boliquet pel món. Anda que andarás que ja no tornaràs, anda que andarás que ja no tornaràs. I ara es fa de nit i també veu una llumeta, antes tot eren llumetes. Diu:

            —Mira, una llumeta —diu—, me’n vaig a vorer si arribe —diu.

I va arribar. Arriba i diu:

            —Mira. Pues pareix que estiga deshabita[da] —diu—, però cridaré algú a vorer. Bona nit! Bona nit!

I allí no contestava dengú, no contestava dengú i diu:

            —Em sap mal perquè no és en ma casa, però com és de nit —diu— em quedaré ahí darrere la porta, quetet, sense fer mal a dengú. Perquè de nit no m’agra[da] [a]nar pel món —diu— i dormiré una miqueta.

I es va traure una miqueta del pa que portava, va menjar i allí es va quedar. I allà la matina[da], a mitjan nit, allà a mitjan nit as sent:

            —Lunes y martes y miércoles, tres, jueves y viernes, cinco!

[...]

Com que se’n va aquell, diu:

            —Mira, quines cançons ara a mitjan nit.

I torna. Diu:

            —Serà que ho he ansomniat?

I torna.

            —Lunes y martes y miércoles, tres, jueves y viernes, cinco!

Diu:

            —Mira, estes persones no saben res del dissabte —diu—, tindré que contesta[r]-los jo.

I torna a sentir: lunes y martes y jueves..., i ell diu:

            —Y sábado, seis!

I era la casa d’unes bruixes, i les bruixes [...] diumenge no el volen senti[r]-lo, però dissabte sí. I varen eixir les bruixes, diu:

            —Tu qui eres?

            —Jo sóc Juanet i com ha sentit que no sabien això, m’ha donat conte que no sabien al dissabte.

Diu:

            —Aaaai, que alegria, que alegria! Mos has ensenyat un dia més, que no el sabíem. Mos has ensenyat un dia que no el sabíem —diu—. Vaja, que contentes que estem —diu—. I tu que fas ahí?

Diu:

            —Pues jo hui me n’[he] anat pel món perquè com tinc la gepa tots els amics es burlen de mi, i me n’[he] anat ja avorrit de que es burlen, a vorer si algú me la lleva.

I ella, la bruixa, diu:

            —Aaaai, de l’alegria que mos has donat, d’ensenya[r]-mos el dissabte —diu—, mosatros at toquem amb la granera o amb la vareta [...] i ja no tens la gepa —diu— i una bolseta de dine[r]s per agraïment de que mos has ensenyat el dissabte.

I Juanet diu:

            —Aaaai —diu—, que bones mans he caigut —diu—, gràcies, gràcies —desvanit, desvanit, diu—, vostés contentes i jo també. I ma mare quan am vesga, que alegria que tindrà, que alegria!

Com que ala, a l’andemà quan es va fer de dia se’n va anar cap a casa i va arribar, claro com està llunt pues va arribar de nit també. I toca la porta, sa mare estava dormint:

            —Qui és? Qui és?

Diu:

            —Sóc el seu Juanet.

Diu:

            —Mira! Ja has vingut, fill? Que alegria, que alegria! Com astàs?

I va obrir la porta i una alegria de recibir al fill, i diu:

            —Mira mare, ja no tinc la gepa.

[...] Li ho va contar lo que li havia passat i sa mare diu:

            —Aaaai, has tingut sort Juanet, has tingut sort. No m’heu pensava mai això —diu—. I eixa bolseta de dine[r]s per cromp[r]amos un cotxe i [a]nar pac ací pac allà que no [e]ixim a cap de puesto.

Això, desvanits amb lo cotxe, els dine[r]s i minjar bé, i astaven contents. Però ara resulta que ell tenia un amic que era molt anvejós que li d[e]ien Pepet. A eixe li d[e]ien Pepet, i era molt anvejós i al vore-lo, diu:

            —Mira! Què has fet Juanet, que ja no tens la gepa i t’has cromp[r]at al cotxe? Conta’m, conta’m.

Diu:

            —És que no se si tinc que contar-ho, perquè trobe jo que açò és una cosa particular meua i a lo millor no...

            —Sí conta-m’heu, que som amics i els amics s’heu conten tot.

I no se que, no se quantos i ala. I lo últim li ho va contar. I allà se’n va Pepet a buscar on estava la casa que la coveta (seria una cova, perquè entonces, seria una cova). I resulta que ala, també, s’assenta allí, [...] conforme va fer Juanet, allí la porta trau el seu minjar [?]. Diu:

            —Axina dormiré una miqueta hasta que senta cantar.

I allà a mitjan nit sent la cançó: lunes, martes, miércoles, jueves, viernes, sábado, seis!

Diu:

            —Mira! Elles no saben al diumenge —diu—, ara els ensenyaré jo el diumenge —diu—. I domingo, siete!

I se n’ixen allà les bruixes totes anfada[d]es, diu:

            —Què? Digues, digues lo que has dit.

            —Ei, com vostés no saben, no ho saben de dir bé la se[t]mana, pues jo li ensenye domingo.

            —Tu no saps que mosatros al diumenge no el volem? Pues ara per això la gepa de Juanet, per a tu!

Li posen la gepa a Pepet i aquell se’n va anar tot malhumorat pac a casa. Arriba i Juanet diu:

            —Què t’ha passat —diu—.

            —Pues mira, que jo els he ensenyat al diumenge i resulta que al diumenge no el volen i la gepa teua me l’ha posa[da] a mi.

Diu:

            —Això per anvejós. L’anveja és molt roín i no tenim perquè tindre anveges. Cada[sc]ú que s’aguante amb lo seu.

Són cuentos que dóna un poquet d’exemple. I allà astà Pepet amb la gepa i Juanet amb el cotxe passejant-se. I per allà estaran, a saber on estaran.

Colorín colorao, este cuento se ha cabao.

Reproductor MP3