Figueta

2. TRANSCRIPCIÓ:

FIGUETA.

Endavant. Vaig a contar el conte de Figueta perquè quan jo era xicotet recorde que era el conte que sempre li demanaven, la meua germana i jo, a ma mare que ens contara.

I és el que més ens agradava.

Dic el conte de Figueta perquè ma mare deia:

“Voleu que us conte un conte?”

Ma germana i jo li deien que sí.

Aquest conte es diu Figueta.

Figueta era un home que treballava al camp i treballava no pel seu compte perquè era una persona molt pobre sinó que treballava, sobretot, per a un altre home - que es deia Joan - que era el seu amo.

Què podem dir de Figueta i què podem dir del seu amo?

Figueta era una boníssima persona i sempre estava disposat a fer tot allò que li demanava el seua amo, que es deia Joan.

Joan era una persona que s’aprofitava moltíssim de Figueta.

Per què?

Perquè li feia... li deia que fera una muntonada de coses i quasi mai li pagava.

Figueta perquè era una boníssima persona aguantava això i més. Però amb el temps va començar a cansar-se i encara que no era una persona que volia fer-li cap mal al seu amo, va decidir fer-li com una espècie de broma, de burla.

Què va fer?

Al corral que tenia a sa casa va agarrar dos conillets exactament iguals de tamany , de forma, el color del pèl i li va posar un llaç a cadascú al seu coll.

Va parlar amb la seua dona i li va dir que ell es portaria un conillet i ella es quedaria amb un altre conillet.

La dona de Figueta es deia Teresa.

Què va passar?

Figueta sabia que eixe dia havia de vindre el seu amo per a portar-se’l a fer un treball al camp, en un bancal.

Aleshores li diu:

“L’amo vindrà i quan l’amo vinga tu li dius... Ai!, el meu marit no està aquí però no hi ha problema perquè estiga on estiga, este conillet anirà a buscar-lo i el portarà tot de seguida.”

“Jo estaré amagat” li va dir.

Bé! Passa un moment, passa un altre moment i... hi arriba Joan.

Joan li pregunta a la dona de Figueta on és el seu home i aquesta li diu:

“No ho sé. Sé que se n’ha anat i està per ahí . Però mira, vaig a enviar-li el conillet este que enseguida hi arribarà, on està, i allí li donarà el paperet... podrà llegir el paperet i... vindrà immediatament.

L’amo es va quedar així un poquet... dient “Com és possible un conill que puga anar...” Què passa? La dona , lògicament escriu la noteta dient que vinga immediatament que l’amo està aquí.

I... què fa?

Soltà el conill... i el conill, lògicament, a corre cuita, se’n va tot corrent i desapareix.

Com Figueta està amagat... una deixa passar un moment i torna amb l’altre conill, acaronant-lo, acariciant-lo i, davant l’amo... este es queda tot perplex.

“Com és possible?”

“Sí, home, sí, sí. És que el conillet este està ensinistrat. Jo li he ensenyat des de xicotet i sempre, sempre, sempre em troba i no, no, mai, mai, mai ha fet mal en anar a buscar-me. Ni s’ha perdut i sempre m’ha trobat.

Què passa?

Per la qüestió de tindre un animal rar, l’amo li diu:

“Xe, Figueta! Mira no anem a treballar i vaig a comprar-te el conill.”

Li diu que no. Que no se’l ven perquè troba que té una utilitat per a ell, que quan la seua dona el necessita, enseguida [...]

Tant insistí l’amo que Figueta li ven el conill per trenta monedes d’or i queden... com bons amics, anem a dir.

L’amo se’n va i, lògicament, Figueta i la seua dona es riuen de la que li han feta a l’amo.

Passaren els dies, l’home... l’home[... ]l’home, Joan, li diu a la seua senyora, que es diu Carme:

“Mira, si ve alguna persona a buscar-me, agarres el conillet, este , i tu li dius: Ala, ves a buscar a l’amo que el conillet hi arribarà, on jo estic, i jo vindré per aquí.”

[...] El senyor amo va mirar molt estranyat perquè [...] però bé, com l’amo també era... tenia un pam de nassos decidí fer-li cas.

I arriba eixe moment.

Un dia, arribà un home preguntant per l’amo. L’amo no estava i la dona li diu:

“No et preocupes, que este conill anirà a buscar a...a Joan, estiga on estiga i Joan vindrà tot de seguit.”

Què va passar?

Que el conillet se’n va i... lògicament que fa el conillet? Com tots els conills, se’n va corrent i desapareix.

Va passar tot el matí, va passar part de la tarda i a la nit arriba l’home a casa i la dona:

“Ei, que t’he enviat el conill! Què ha passat?”

[...] Es donà compte Joan de què li han enganyat.

Què fa?

Agarra un pal i se’n va, tot empipat, tot enfadat a buscar a Figueta.

Quan arriba a casa de Figueta, la dona li diu:

“No, està a l’estable.”

Arriba a l’estable amb el pal alçat. Per a què? Per a donar-li una de pals a Figueta.

Però este li digué:

“Ei, ei, ei, tate, tate, tate . Quiet, quiet! Mira, mira, mira!”

Què va passar? Què passava?

Que el nostre amic Figueta estava amb el seu burro. El tenia agarrat pel cap, estava acaronant-lo, estava parlant-li amb bones paraules i dient-li:

“Arri burro, arri burro, arri burro, caga diners!”

Oh, vaja! Entre les bonyigues va començar a eixir una muntonada de monedes d’or.

Quina cosa més extraordinària!

Aleshores, a l’amo se li va oblidar el motiu pel qual havia anat a casa de Figueta i una altra vegada li diu:

“Xe, Figueta, et compre el burro.”

“Que no, que no! Que jo amb este burro ja tinc la vida solucionada, no necessite ja...”

“Que et compre el burro! Que em demanes el tot el que vulgues que jo... qui... i m’oblide de la que m’has feta[...]”

Bé! Al final, què passa?

Figueta li vengué el burro per tres bosses de monedes d’or i l’home, l’amo, es portà el burro a sa casa tot content.

Arriba a casa. Crida la seua dona, Carme, i li diu:

“Carme, Carme, ,trae, porta, la, el cobertor del llit... Que mira que vas a veure.”

Estén el cobertor en terra, posa el burro damunt el cobertor i comença Joan a dir-li al burro:

“Arri burro, arri burro, caga diners, arri burro, caga diners!”

Lògicament el burro què va fer? Va començar a cagar. Però, només què feia? Cagava bonyigues i bonyigues, una rere l’altra i... de diners, res de res.

La qüestió era... com era possible que amb Figueta haguera cagat diners el burro i ara no?

La resposta és ben clara... sabent Figueta que anava a vindre l’amo, li va donar a menjar al burro entre la palla una “muntonà” de monedes que...

Què és el que va passar?

Lògicament, com no les va digerir, va haver un moment que el burro les va tirar per on sabem tots: pel forat del cul.

A conseqüència d’això, tot el cobertor ple de merda, de bonyigues.

Es va enfadar moltíssim i Joan, l’amo, va dir:

“Aquesta vegada vaig a matar. No puc consentir que m’haja tornat a enganyar una altra vegada.”

Què va fer l’amo?

Va anar corrent i va arribar a casa de Figueta.

Figueta estava treballant al camp. No es va donar compte que l’amo arribava i aquest, sense cap avís, li va donar un colp, amb el pal molt fort al cap.

Què li va passar a Figueta?

Va perdre la consciència, es va desmaiar, va caure a terra i... i... senzillament Joan el va ficar dins un sac, el va carregar al carro i se’l va emportar.

Quina era la idea que tenia Joan amb Figueta?

La idea d’ell era molt senzilla: tirar-lo al riu i allí ja s’havia acabada la història per sempre.

Però fent camí cap al riu, passà per davant d’una fonda i... què fa?

Com feien molts en aquella època es para, s’atura per a descansar i beure un got de vi. Però el got de vi no eren u... eren dos, eren tres.

Passa molt de temps i continua Joan dins de la fonda, de la “posà”, de la posada i...

Què li passa mentre a Figueta?

Figueta es desperta, s’espavila i va voler eixir del sac, però no podia. Aleshores va començar a cridar:

“Allibereu-me, allibereu-me, per l’amor de Déu! Que jo no vull casar-me amb la filla del rei! Que no, que no! Allibereu-me que jo estime una altra dona, una altra xicona!”

Tant insistia, però res passava. Per què?

Perquè no hi passava ningú.

Reproductor MP3