L'avi, l'àvia i el gos

[...] Això era un auelo i un[a] auela, un matrimoni, que estaven per la nit al costat de la fornala, en el foc encés i era un dia que fe[i]a molt de fred i molt de vent, i se sentia com batien les portes. I se sentia el vent per e[l]s a[r]bres i se van dona[r] com[p]te que s’havien deixat la porta de la casa, o la porta del corral, se l’havien deixat uberta perquè batia i se menejava. I com era de nit i fe[i]a tant de fred i estaven els dos allí apunxonaets en el foc, ninguno dels dos tenia gana de mou [re]-se. I l’auelo li d[e]ia a la l’auela:

-Xica, mos hem deixat la porta uberta. Tindràs que alça[r]-te de la caria i ana[r] a tanca[r].

I d[e]ia l’auela:

-D’això res, si vols te alces tu i la tanques tu.

I el auelo d[e]ia:

-No, no, alça-te tu.

I l’auela:

-No, no, alça-te tu.

-Mira, anem a fe[r] una cosa, diuen al final. El prime[r] que parle, ese se alça a tanca[r] la porta.

Aleshores el que van fe[r] va se[r] quedar-se els dos callats. I així estaven hores i hores i hores callats. I allí tenien penjat, en la dispensa una rastra de llonganisses. I en això el gos, com ningú l’atenia i ningú li posava menja[r], i els dos auelos no s’alçaven perquè no volien teni[r] ocasió de parla[r] ninguno dels dos, ni ninguno dels dos volia tanca[r] la porta, pos el gos, allí abandonat, va ana[r] a pega[r] en la rastra de llonganisses, la va agarra[r], nyam! Va comença[r] a menja[r]-se-la, i allí els dos auelos mirant com el gos se menjava les llonganisses. I al final el auelo no va poder resisti[r] més i va di[r]: xica que el gos s’està menjant les llonganisses! I l’auela va di[r]: tu que has parlat, alça-te, i tanca la porta! [...]

Reproductor MP3