El conte de les mentides

1920A

Eixe conte diu que era un carboner, que era tort, li faltava un ull, i anava an el matxo recorrent la contornà[da] arreplegant nyenya per a després fer carbó i vendre-la. I un dia va passar per un lloc, va passar per un poble, i hi havia un cartell que d[e]ia que la reina anava a fer un concurs de mentires, a vore qui contava la mentira més grossa, i el que guanyava eixe concurs es casava an la seua filla. Aleshores el carboner quan va passar pe[r a]llí va vore el cartell, va preguntar i la gent del poble li va informar, i ell se’n va anar a participar a este concurs de les mentires.

Es presenta allí, al palacio, i parla an la reina. Diu:

-          Jo venia a participar al concurs este de mentires.

Diu:

-          Ei, pues vinga conte’m vostè la seua mentira!

I el carboner diu:

-          No, no, escomence vostè senyora reina!

I la reina li diu:

-          Pues mire, mon pare tenia una col tan gran que quant ascomençava a ploure cinquanta mil caps de ganao, cinquanta mil uelles es posaven baix d’eixa col i no havia cap de uella que es banyara, de lo gran que era eixa col.

Diu:

-          Pues, bona mentira m’ha contat vostè!

Diu:

-          Ale, pues ara conte’m vosté la seua mentira.

Diu:

-          Pues mire, ma uelo era calderer, i una volta va fer un caldero tan gran, que cinquanta mil calderers treballaven dins d’ell, i de un a l’a[l]tre no es sentien el ruido que fe[i]a uno a l’a[l]tre, de lo gran que era el caldero.

I la reina es queda pensant i diu:

-          Pues  eixa mentira és més gran que la meua, vosté m’ha guanyat. Diu: aixina vostè es casarà an la meua filla. Diu: però m’ha de contestar antes una pregunta: p[er]a què volia sa uelo tan gran caldero?

Diu:

-          Pues  per a bollir la seua col senyora reina.

Diu:

-          Molt bé.(Diu:) Però encara li tinc que fer jo una pregunta i me la té vostè que contestar.

Diu:

-          Diga.

Diu:

-          Per què li falta a vostè un ull? Per què està tort?

Diu:

-          Pues  això va ser una volta que anava jo an el matxo, i anava carregant nyenya per a fer carbó –diu, i vaig passar propet d’un riu i em done conter que pel riu en conter d’aigua baixava mel. [...] I agarre, descarregue la nyenya que portava carregà[da], i agarre les sàr[r]ies del matxo i les pose allí dins del riu p[er]a carrega[r]-les de mel. I conforme les carregue damunt del matxo, el matxo arranca a córrer i se’n va, i allí em quede jo desamparat. Arranque a córre[r] darrere el matxo, i l’havia perdut de vista, i en això em veigc  unes persones que estaven allí fent faena al mancal i havien fet foc per asmorzar, i e[l]s pregunte:

-          Xe, no podria jo pujar pel fum, p[er]a vore si veigc  el matxo pac a on va?

-          Diu:

-          Pues  puge, perquè el matxo acaba de passar fa un ratet.

-          I jo, pel fum del foc, puge pac amunt, i quant arribe aixina altet ja veig jo que el matxo se n’havia anat hasta ma casa. Baixe, i les persones diuen:

-          Que, has vist el matxo?

Diu:

-          Sí sí! Ja està a casa, vaig jo pac allí, pac a casa.

Total que quant arribe a casa, el matxo estava allí davant de la porta de casa. I tire a descarregar-li les sàr[r]ies plenes de mel, i resulta que en conter de mel estaven plenes de ous. I agarre els ous, me’n vaigc a l’era, els escampe tots, li pose el trull de batre al matxo i escomence a batre els ous. I batent els ous batent els ous em senc: Pèu, piu piu piu piu! I mire, i resulta que d’un dels ous havia eixit un pollet i l’agarre i veig que tenia un pelat al cap. Me’n vaig pac a casa per a cura[r]-lo, i em pose allí a escarbar, i tenia un perolet que tenia resina de pi. Li pose la resina de pi al pela[d]et que tenia el pardal al cap, el deixe allí al sol devant de la porta de casa, i me’n vaigc a l’era a acabar de batre els ous. Acabe de batre els ous, me’n torne pac a casa, i al pues to que havia deixat jo el pollet havia eixit un pi. Però un pi altíssim! Alt alt a muntó! I dalt de tot tenia un niu de terreroles. I dic, xe, pues  ara puge al pi i agarre el niu. I escomence a pujar pac amunt, escomence a pujar pac amunt, i quant arribe dalt de tot del pi on estava el niu, alce el cap i estava el cel! Estava allí els núvols, i dic, pues  açò ja és el cel! M’assome un poc, i veigc  allí Sant Pere. Diu:

-          Vosté què fa ací?

I li conte el cas. Dic:

-          Pues  mire, he pujat pel pi este, a agarra(r) el niu, i quan m’ha donat conte ja estava al cel. Diu: i ara que estic ací, jo no podria vore mon tio el sastre, que es va morir fa poc?

Diu:

-          Home, son tio, el sastre, com li d(e)ien?

Diu:

-          Sebastià, el sastre!

Diu:

-          Ah sí! Farà cosa de mes i mig o aixina que es va morir, no?

Diu:

-          Sí.

Diu:

-          Pues  ell està ahí, lo que passa és que com ara tenen que ser festes ací al cel, té molta faena fent tratges. Diu: Però si vols jo t’acompanye i xarres un rato an ell.

Total que Sant Pere m’acompanya a casa mon tio el sastre. I mos ve[i]em, i escomencem a xarrar, i pac ací i pac allà. Diu:

-          Ei, ara que estàs ací podries queda[r]-te, però lo que passa que com ara són festes ací n’hi ha molt de tràfec, jo tinc que fer molts tratges i això.

Total, que vaig passar el dia allí i per la nit a l’hora de baixar, quant tire a baixar resulta que el pi ja no estava. Arredéu! A[ra] què fem? I mon tio diu:

-          Ei pues, l’únic que podem fer és an tots els pedaços que tinc jo dels retalls dels tratges, vaigc nugant-ho i fent com si fora una corda, i t’amarrem i et deixem caure.

Diu:

-          Ei, pues  algo hem de fer, jo axina no puc queda[r]-me.

Total, que em lleve la sabata i m’amarren tots els retalls, van fer una corda i m’amarren allí al dit gros i van poant-me (a] poc a poc pac avall. I quant ancà[ra] estava allà dalt, es trenquen els retalls i booum!, en terra de cap. An tan bona sort, que vaig anar a parar a un mancal de l’horta, que l’havien regat fe[i]a poc i estava fet fang. I em vaigc estacar el cap. Però clar, después no podia traure el cap, i allí estava jo, pates per amunt an el cap estacat. I a[ra] què faigc? Total que tire mà a la butxaca i portava una navaixa. Total que em talle el cap i me’n vaigc a casa, agarre el pic i escomence a fe[r] palanca an el pic p[er]a traure el cap. An tan mala sort que al estacar el pic em vaig punxa[r] un ull. I pe[r a]ixò estic tort.

I ahí s’acaba el conte de les mentires.

Reproductor MP3