La mala hilandera

Era una xica que es va casar a un poblet xicotet i tenia molta gana de festa. Li agradava molt anar de festa. Tots els diumenges li deia al seu home:

-          ¡Ai! marido!, mañana en mi pueblo, fiesta.

I el home li contestava:

-           Mujer...  tenerla.

I ella es posava ben guapa, es vestia ben vestida es posava les sabates de tacó i se n’anava de festa però l’home tenia molta faena, tenia que anar a treballa i no la podia acompanyar. Perquè es va cansar d’acompanyar-la. Senzillament, l’home no li agradava tant la festa i no podia acompanyar-la sempre.

A l’altra se[t]mana, quan tornava estava cansà[da] i dormia i passava la setmana descansant perquè havia estat de festa. A l’a[l]tre  diumenge...

-          ¡Ai! marido!, al meu poble, demà que festa. Ai! que festa demà, tota la vida ha sigut la festa...

I el home li contestava:

-           Pues mujer...  tenerla

I ella tornava a anar-se’n de festa. Tenia que anar de festa. Ben guapa, cada dia, es posava ben guapa i... a la festa!

Quan tornava de la festa, altra volta, venia cansà[da].

-          T’ho has passat bé?

-          Molt bé, molt bé, però que cansada estic.

I es gitava, i passava la se[t]mana descansant perquè estava molt cansà[da] de la festa.

I en tant en tat, altra volta de festa...

-          Ai! marit, que festa! Si tu saberes, si m’acompanyares...

-          No, jo no puc acompanyar-te, però ves. Ves tu. Sigues feliç.

I ella anava a la festa. Tanta festa, tanta festa, que ja no tenia molta roba p[er]a posar-se i emprava a la gent. Anava a les altres cases i deia:

-          Deixa’m una bata perquè tinc que anar de festa i la meua no està bé.

I li deixaven la bata. Una altra volta emprava les sabates, una altra volta emprava les calces, una altra volta el sombrero però cada volta emprava coses. Hasta  que una volta ja no tenia res i tenia que emprar-ho tot. I a cada dona li va emprar una cosa i se’n va anar a la festa. Però les veïnes estaven llavant i xarrant-seu, xarrant-seu...

-          Xica, has vist la veïna que se’n va de festa?

-          Sí però a mi m’ha emprat les sabates.

-          Mira! Això és veritat? A pues a mi m’ha emprat les calces

-          Mira! No m’ho digues! A pues les meues sabates les porta ella

-          No em digues que porta també les teues sabates? Pues a mi m’ha emprat la roba interior.

-          Ai! Pues li tindríem que donar un escarment! Això no n’hi ha dret, jo no la veig mai fent faena. Què passa que no fa faena?

-          A pues, podríem donar-li un escarment. Voleu que li donem un escarment? Demà quan vinga de la festa mon anem i l’esperem allà [a] la poqueta nit quan ella ve i l’esperem i la fem en conill. I axina ho van fer. Van pensar-ho perquè ja estaven fartes de vore que, tanta festa, tanta festa però no la veien mai fer faena.

I entonces van agarrar i aquell dia, se’n van anar i sabien per quin camí venia i per allà darrere d’un canyaveral , es van amagar totes i quan la va[r]en vore que venia, es va[r]en tirar al camí. I en seguida una diu:

-          Ai! Tornam el vestit que eixe vestit és meu!

I la xica es va llevar el vestit i li’l va donar.

-          Ai! La jaqueta és meua!

I l’altra:

-           Ai! Les sabates!

-          Ai! La roba interior!

-          I a mi em tens que tornar la saia!

Bueno, total que la van deixar en conill. I quan la dona es va vore en conill... Es va amagar darrere del canyaveral  i aquelles se’n van anar , vinga les rises, vinga les risotades, vinga les rialles...

-          Ai! Com quedarà esta?

-          Ai! Com arribe al poble tota en conill!

-          Si mos  riurem ara quan arrribe. Estarem esperant-la a que arribe. Estarem esperant-la!

Però ella va tindre vergonya i es va amagar dins del canyaveral . I en això es va[r]en despertar unes abelles, que hi havia un panal de abelles allí amaga[d]es i es posen totes les abelles a picar-la. I li picaven, clar com no tenia amb que tapar-se, es va posar a plorar i a resar:

-          ¡Ai, panal, panal, no me piques el delantal! Que si el meu home em vegera dins d’este canyaveral , jo no faria res més que filar, filar i filar.

Filar? (filar roba clar per a fer-se la roba).

Però clar, el panal no entenia. Les abelles no entenien de la cançó de ella, les abelles picaven picaven i picaven.  Hasta  que va quedar morta. Tota inflada i plena de picadures.

Quant a l’home va tardar (a l’endemà), no arribava, no arribava, les veïnes li va[r]en dir:

-          Pos  si estava allà. Mosatros la va[r]em vore i açò i açò va passar.

I l’home va anar a buscar-la, va[r]en anar tots a buscar-la i la va[r]en trobar allí dins, en conill i plena de picadures i plena d’abelles. I claro, la van portar al poble, la van intentar fer l’enterro i va anar el senyor re[c]tor  i els monaguillos a la casa a per ella ( entonces   l’enterro, el senyor re[c]tor  anava a pel taüt, tenien que traure el taüt de casa i el difunt) i anaven cantant pel carrer amb una campaneta :

-           Ding, dang, ding dang

I quan arriben a la... anaven cantant i l’home plorava i cantava:

-          Ay mi mujer, abogada de todos los Santos y enterrada con dinguiilindangos

I el senyor re[c]tor  cantava, seguia:

-          Porque era tan mala hilanderaaaa...

I el monaguillo contestava:

-          Por eso la entierran con el culo fueraaaa.

I hasta  ací arriba el cuento [...]

Reproductor MP3