Maria la bova

Això era una xica guapíssima, que era molt guapa, i es va enamorar un xic d’ella de vore-la tan guapa, però quan la va conèixer, va anar tra[c]tant-la, va vorer que era més tonta... tonta de que no sabia res. Es veu que no havia anat a escola, ni sabia llegir ni sabia escriure, ni casi sabia parlar. I ell pues estava tan enamorat d’ella que deia:

-          Ja s’ensenyarà [a] poc a poc i es farà més lista.

i es va casar amb ella. Però van passar els anys i Maria estava ca[da] volta més torpe. I ell estava tan avorrit que diu:

-          Mira Maria, saps què? Que me’n vaig a les Amèriques a fer fortuna.

I ella:

-          Ai, sí Pere? si tu te’n vas pues jo també vaig amb tu.

I diu:

-          Tu? Tu què vas a vindre? Si això està lluntíssim, si això jo aniré i ja tornaré.

-          I quan tornaràs?

-          Pues no ho sé, desí uns mesos o desí uns anys.

-          Ai, Pere! Que jo et vull molt i jo no vull que te’n vages a soles, jo vaig amb tu

Diu:

-          Mira tu no pots vindre perquè està la mar pel mig.

I ella:

-          La mar? I la mar què és?

-          Pues una cosa que hi ha molta aigua, aigua i aigua.

I ella diu:

-          Sí? I tu com vas? Caminant per damunt l’aigua?

I diu:

-          Que no! Jo vaig amb un barco.

-          I això què és un barco?

-          Pues un barco és una cosa de ferro i madera, i això, va per damunt la mar. I amb motors i amb tot.

I ella:

-          Però això com pot ser?

I ell diu:

-          Pues mira, tu has vist la pastera del cerdo, a on li donem menjar al cerdo, que és de madera? Pues, pues com si fóra això. Com si fóra la pastera del cerdo (la pastera del cerdo és com un caixó i posen el menjar del cerdo allí). Allí hi ha molta aigua i jo me’n tinc que anar.

I ell se’n va anar i van passar els mesos, els anys i Pere sense tornar i Maria desesperà[da] i va vindre un any de molt de ploure i el pati de Maria es va omplir d’aigua. Estava el pati que tenia lo menos metro i mig d’aigua i Maria diu:

-          Mira, això és la mar que ha vingut a buscar-me perquè jo veja al meu Pere! Pues ara agarraré la pastera del cerdo, la posaré damunt, agarraré uns bocadillos i me n’aniré a les Amériques a vore al meu Pere.

I ella es posa allí dins, i l’aigua encà[ra] plovia més i l’aigua no baixava i l’aigua estava altíssima i ella es va menjar els bocadillos i d[e]ia:

-          Com estic a la mar no puc baixar a menjar més!

I allí estava ella mig morta de fam i en això Pere li s’havia ocurrit tornar i arriba a casa, obri la porta:

-          Maria, Maria!

I Maria:

-          Ai, Pere que jo anava a busca[r]-te

-          Xica, què fas ahí dins?

Diu:

-          Jo? Estic navegant per la mar amb este barco.

I ell diu:

-          Ai senyor! Que jo havia tornat pensant-me que ja era més lista i està igual de tonta que sempre! Açò no potser, esta dona no s’espavila per res. Mira, saps què? Me’n vaig a[l]tra volta.

I diu:

-          Maria, mira que no [he] portat dine[r]s i que me’n torne a buscar fortuna

I ella diu:

-          A buscar fortuna a[l]tra volta? No, no, jo vaig amb tu.

Diu:

-          Tu? No[e]t deixes les portes de casa. Tu no pots deixar-te les portes de casa! Aixina que tu no pots vindre.

I ella diu:

-          Mira...

(I ell se’n va corrent)

-          Si al meu Pere diu que no em deixe les portes de casa...

Pues, agarra les portes que eren grandíssimes, unes portes que [hi] havia antes , dos portes grandotes, ella era una dona forçuda se les carrega al coll,  les arranca, se les carrega al coll i se’n va darrere el seu Pere. I corrent, corrent, al Pere que la ve[i]a, ell més corria. I se’n va anar paca la muntanya, lluny del poble. I Maria darrere , i en això l’alcansa i li diu:

-          Però a[o]n vas?

I diu:

-          Com tu m’has dit que no em deixe les portes de casa pos jo les porte darrere (les portes).

I diu:

-          Senyor! Ai, senyor esta dona no me la puc llevar de damunt, a cada dia està més tonta!

I en això es senten uns cavalls i un ruido que venien cavalls i diu:

-          Ai, que això serà la quadrilla dels lladres. Tant de cavalleria això és la quadrilla dels lladres.

I en això es veuen que per allà [a] la muntanya apareixien els lladres. (Entonces [hi] havia quadrilles de lladres que anaven a robar tots junts per la nit). I diu:

-          Pues mira, pugem ahí damunt d’un garrofer.

I ella amb portes i tot se’n puja per amunt. I ell:

-          No faces ruido que si mos veuen mos mataran.

I va[r]en arribar els lladres que ja havien robat prou. Portaven or i de tot, unes bolses amb or... I diu:

-          Ara mos farem el repartiment però primer mos podríem fer una paella

I trauen la paella, preparen foc i la preparen allí. I Maria:

-          Ai, que em pixe! Ai, que estic pixant-me!

I Pere:

-          Maria, aguanta’t que el lladres mos mataran si mos descobr[e]ixen!

I ella:

-          Ai que no puc més! Que em pixe, que em pixe, que em pixe!

Shhhhhhhhhh... A[o]n va anar la pixarrà[da] de Maria? Dins de la paella.

I els lladres diuen:

-          Mira! Els pardalets ja mos envien oli pe[r]què fem la paella!

I ala, comencen allí a sofregir la verdura i no sé què... I ella:

-          Ai que em cague! Ai que estic cagant-me...  que no puc més!

I ell:

-          Aguanta! Aguanta!

I...

-          Xocoxof, xocoxof!

I els lladres:

-          Mira! Els pardalets mos envien carn! Ai, mira que bé!

I fan la paella, i la paella ja estava acabà[da] i Maria:

-          Ai! Que no puc aguantar les portes! Que no puc més! Que em cauen, que em cauen!

I asolta les portes i els lladres es peguen un susto. Agarren els cavalls i [...] arranquen a córrer.

-          Ai que això és la policia o la guàrdia civil que ve pegant tirs. Ai!

I se’n van corrents i amb la pressa s’olviden de les bolses de dine[r]s. Pere i Maria va[r]en baixar i diu:

-          Mira si hi ha or ací!

I Maria diu:

-          Tants anys que has estat tu buscant fortuna i no n’has trobat i ara en unes hores, mira, mira si hem  fet fortuna.

I va[r]en agarrar tot l’or i se’n va[r]en anar paca casa i Pere va dir:

-          Pues mira, també tens raó, tant de dir que era tan tonta i que era no sé què, m’ha buscat la fortuna a mi.

I cuento començat i cuento acabat.

Reproductor MP3