Joan Cavila
| Identificador: | pereivars1 |
| Títol: | Joan Cavila |
| Tipus: | |
| Recol·lector: | Pere Ivars Santacreu |
| Informant: | Teresa Tent Capó |
| Edat informant: | 75 |
| Localitat: | Benissa |
| Data enregistrament: | 5/5/2014 |
| Extensió: | |
| Text: |
Un matrimoni que sempre que arribava ell a casa, tenien un xiquet xicotet, i sempre que arribava a casa ella li deia: - Esta caseta és meua, tu no has portat res. I ell pues clar li sentava mal[ament] que li diguera això. A l’endemà tornava: - Esta caseta és meua, tu no has portat res. I al final ell diu: - Jo me’n tinc que anar de ací perquè açò jo no ho puc resistir. Total que torna a l’endemà i... - Esta caseta és meua, tu no has portat res. I l’home sampa el cabasset i se’n va. I camina que camina, i camina que camina. I per això li diuen Joan Cavila perquè cavilejava, no saps? I arriba llunt que ja estava cansat i veu allí una casa preciosa i se’n va allí i diu (toca la porta)i diu: - Escolte vostè no em donaria faena? Diu : - Sí home, veu tot aquell monte de allí? Vostè vaja i treballe allí tot lo que vullga. I l’home se’n va anar a treballar, però quan ja passaven 20 anys, l’home ja estava cansat i diu: - Mire sap què? Que jo me’n vull anar a casa i ja m’ha cansat de fer faena. (Bueno en aquell temps eren duros). Diu: - Pues ací té 300 duros (que en aquell temps serien muntó) i vaja-se’n cap a casa. I después diu: - Mire li donaria un consell però val 100 duros... I l’home diu: - Carai, 100 duros... Diu, a vore diga-me’l. Diu pues mira: - No es deixe les sendes velles per les novelles (volia dir que no es deixara els camins per les carreteres i ara les autopistes) I l’home diu: - Xe, però és bon consell... I diu: - Pues encara li’n donaria un altre Diu: - Ei... Diu: - Mira, no preguntes lo que no t’importa. I ell diu: - Xe, pues també és bon consell, també és bon consell. Encara en sap més? Diu: - Sí però et quedaràs sense diners... Diu: - Pues és igual, és igual, són bons consells i jo els vull. Diu: - Pues mira; antes de emprender nada consulta con la almohada (volia dir que antes de fer qualquier fechoría o qualquier cosa que es gitara i que ho pensara) I l’home diu : - Xe, pues també és bon consell! Bueno, total que per a anar-se’n li dóna una coca aixina redona i li diu: - Nyas açò i no ho encetes hasta que tingues bona cosa d’alegria. I l’home, pues, es despedix i se’n va. Quan estava pel camí, es veu un camionet xicotet que baixava: - Xe Joan, vine ací pujaràs al cotxe! - No, no que el meu amo m’ha dit que no em deixe les sendes velles per les novelles - Xe! Vine per ací... I encara no feia 5 minuts ja havia bolcat allò. Diu: - Xe!, sí que m’ha costat 100 duros però que bé, perquè per lo menos m’ha salvat la vida. Total que camina que camina i camina que camina, arriba a un poble que ja estava propet del de ell i li eix un i li diu: - Escolte, podria quedar-me esta nit jo ací? I diu: - Sí home, passe i quede’s. I ell quan estava sopant, eixia aixina com una dona amb un monyo llarg, mig en conill i totes les molletes que a ell li queien se les menjava. - Ai, això què serà, senyor? Esta dona aixina.. Pues això pareix una dona... Però anava tan mal[ament] vestida que no ho sabia... Diu: - Jo me’n vaig a preguntar-li ho... Però diu: - No no, que el meu amo m’ha dit: No preguntes lo que no t’importa. Tornava i pensant tota la nit lo mateix. Total que es va alçar bon matí, ja no podia dormir més pensant en allò, i li diu: - Mire me’n vaig. Diu: - Escolte, vostè com és que no ha preguntat lo que va eixir anit què era? Diu: - Pues mire perquè el meu amo em va dir que no preguntara lo que no m’importava. Diu: Pues mire, vostè ha salvat la vida perquè tots els que es clavaven amb la meua dona allí dins estan penjats. I li’ls va ensenyar... - Oh! Mare meua! 200 euros però qué ben gastats! Encara que no tinga mai cap de perra! Anda que andaràs arriba al seu poble i toca a una casa i diu: - Escolte em puc quedar ací? Diu: - Mire vaja ahí al costat que està el senyor re[c]tor i allí [e]s queden tots els absents que venen i passen. Toca a la porta i eix el re[c]tor i diu: - Què volia? Diu: - Quedar-me. Diu: - A pues no patisca, sentes que després soparem i tota la pesca. Al cap d’un rato es veu eixir a la dona i diu: - Oh! La meua dona amb rectors? Jo la mate! La meua dona amb rectors? Jo la mate! Però diu... - Xe el meu amo m’ha dit que: Antes de hacer nada, consulte con la almohada. Però això li venia al cap dos per tres: - Jo la mate, jo la mate... Ja estaven acabant de sopar i eix la dona i el re[c]tor li diu: - Mare... - Oh! Si açò és el meu fill! I tanta alegria va tindre l’home que va encetar la coca i allí dins estaven els 300 duros. I van ser molt riquíssims... perquè 300 duros en aquell temps... això farà 2 sigles que el cuento va pel món, pues imaginat! I es va(r)en abraçar tots i cuento acabat i una botifarra pel qui l’ha escoltat! |
| Arxiu: |
Reproductor MP3 Descarregueu-vos ací l'arxiu MP3 de la rondalla |