Toneta

Rondalla

Això era i no era un cas que va passar a Penàguila, si és un cas terrorífic, es insòlit, però tingau clar que és ben cert d’això podeu estar segurs i segures.

Penàguila, encara que és coneguda per la seua jota o per la caça d’Enric Valor, que per cert que col·labora en esta història, és un poble que esta prop d’Alcoi, enmig de montanyes i de molts arbres de frondosos i foscos arbres, també un poc [...]

Al poble tu pots anar, és un poble molt bonic de fet és recomanable, però ai tingau en compte que de nit es diferent. Quan vas de dia no passa res, tu vas caminant veus una costera la baixes i hi ha una font, una font que tindrà més de vint fontetes on brota un aigua abundant, però clar també hi ha un llavador al costat, un llavador és on les dones rentaven la roba sobre tot antigament, ai però esta història per desgracia no parla de dia, si no de la nit, per que anar al llava[d]or està bé però allí, a Penàguila, sabeu què? Que ningú ningú ningú va anar per la nit allà avall, per què? Us estareu preguntant, no m’entendreu doncs hi ha una raó molt concreta i molt encertada, una raó que ja fa anys i anys i anys que mares li diuen a les filles que generacions i generacions diuen:

-          No  vages a llavar a la font de nit, ni t’es ocurrisca! No vages!

I us preguntareu, per què? I em sé una raó molt clara, es diu Toneta, i ara direu, i qui és Toneta? Doncs bé, Toneta era una xica molt joveneta que un dia va anar a llavar al llava[d]or de Penàguila de nit, i no una nit qualsevol, no no no no, era una nit especialment fosca, especialment freda, vamos un nit d’hivern que ja sabeu que al hivern a les cinc de la vesprada ja és de nit, doncs imagineu-vos com estaria de fosc a les onze de la nit, que era l’hora que esa [?] va anar. Ella va decidir llavar un llençol, mira que li van dir els seus pares, no vages al llava[d]or, però ella cabuda que cabuda va anar. Doncs bé va agarrar un poalet, el seu llençol i el seu sabó i un raspallet i se’n va anar costera avall , quan anava a caminar deuria [?] però no el va fer, sobretot quan va vore que la nit era fosca com la cola d’un llob, amb els ulls que pareixien  menejar-se i fer formes esgarrifadores, amb un soroll estrany el vent i ella volent fer-se la valenta va baixar la costera pensant, açò no és res açò no és res, i va arribar al llavador i va a començar a llavar, va traure la seua [?] va començar a llavar tots els llençols. Però de sobte, entre el [?] un llop que havia perdut i el aire colpejava en les branques dels arbres, va sentir un soroll estrany, era com un gemec, què seria? Un animalet? No, no, no, no, era una gemec d’un infant, va posar la oreja... com? Un xiquet plorant? Sembla un xiquet plorant ací? “Engueeeeee enguueeee” Un xiquet plorant a estes hores? No pot ser, “Engueeeeee enguueeee” insistia, no, no, no, no, açò no pot ser, Toneta va decidir deixar de llavar i anar a veure que passava. Doncs es va acostar, espaiet, va aprofitar la llum d’un fanal però un fanal que fa una llum grogosa, i un poc tènue. Va avançar cap al gemec i va vore com un cabasset, un cabasset amb alguna cosa dins blanqueta, no sabia si era un llençol, una flassa[?]  de farina, no ho sabia, però alguna cosa hi havia ahí dins, es va acostar a poc a poc perquè precisament el que hi havia dins del cabasset, ai això si que avisat ben, ben sorpresa, era realment un xiquet, un infant molt menut, a penas tenia unos mesos, no molt mes d’un any, tendria uns sis mesets, era tan guapet, tan blanquet, i amb uns ulls blaus i uns pestanyes largues i grosses, iun cabell ros arrissaet  molt molt bonic, esa careta redoneta de pa, i tan blanqueta li feia una somriseta, clar Toneta Ben sorpresa, com és possible? Que fa un xiquet ací? Qui a segut el desconsiderat o desconsiderada que ha perdut un xiquet ací sol, abandonat, de nit, al hivern, al fred? Era immisericorde, però clar Toneta la tendresa li va poner [?] i va agafar al xiquet, es va acostar, va agafar primer el cabàs clar, però de sobte es va adonar que el xiquet tenia una somriseta molt, molt, molt dolceta, però clar quan li va acariciar la barbeta se’n va adonar que el xiquet va obrir la boca, i fou molt sorprenent perquè va vore que el xiquet tenia tres dentetes blanques, si, si, si, no era una sombra, no era un efecte òptic, tenia tres dentetes blanquetes. Toneta va dir:

-          Mira si té dentetes!

I derrepent una veu greu i forta diu:

-          I queixalets[?] també!!

I es van asomar los queixalets, llargs, cucats, roigs, horribles, i ella es va [?] tantíssim que va soltar el cabàs, i de sovint va començar a tremolar perquè enmig d’una cortina de fum i una d’azufre va desaparèixer el xiquet però sen se antes posar els ulls rojos.

Ella pensava que ho havia somniat.

-          Estava somniant això no pot ser veritat ai mare de deu, què ha passat? Jo no me’l pot creure, això no pot ser veritat!

Va intentar respirar fons, intentar relaxar-se i va dir:

-          No, no, no això no és possible, no és possible, no pot ser.

I va mirar a la seua esquerra, i es va adonar que hi havia una pana llavant al llavador. 

-          Però esta dona d’on ha eixit? Jo no havia vist a esta dona mai. Esta dona estava ací? Una dona molt fina, vestida de negre, amb un mocador, que llavava, però no li veia la cara, serà del poble? No la conec.

I es va acostar a la dona i li va dir:

-          Mire, mire, mire lo que m’ha passat. Ai mare de Deu, bona dona! Escolte es que quina por he passat! Vostè ha vist un xiquet per ací? A sigut vostè la camisa d’un xiquet? Es que mire, no, no, no, ho se però em te que contar el cas.

La dona seguia tan tranquil·la i a part Toneta no s’atrevia a contar-li la història, pot ser ella sabia el que havia passat ací... o ho havia vist tot. Realment li va dir:

-          Ai! Bona dona! Mire lo que m’ha passat, estava jo ací tan tranquil·la llavant però no tenia que haver vingut de nit, i m’he trobat ací un xiquet, i jo he mirat al xiquet asustada i m’he adonat que tenia unes dentetes i cal quan he vist que te dentetes a eixit una veu d’ultratumba que m’ha dit “i queixalets[?] també!!” i m’ha ensenyat uns queixalets enormes, grans, horribles i cucas, i ha desaparegut una cortina de fum, que put fer?

De repent la dona es va girar i va dir:

-           Els queixalets eren com estos?

I em va ensenyar els mateixos queixalets que tenia el xiquet, i amb una cortina de fum i sofre va desaparèixer.

Toneta se en va anar corrent tan, tan, tan, tan lluny, que va arribar fins a la casa, es va clavar al llit i va dir:

-          No, no, no, no torne mai més a llavar  de nit.

I per això, en Penàguila, ningú, ningú, ningú va al llavadors de nit.

Conte contat, ja s’ha acabat.

Reproductor MP3