[La grip de 1901 i La llum del cementeri]

1ª llegenda – La grip de 1901

(Bueno esta xica ha vengut que vol que li escriure [?], que li conte una història, bueno què és lo que vaig a fer jo?  Quina història vol que li conte? Bueno, anem a comença[r]! Bueno, jo sóc, a mi me diuen Armando Guerra Payà, tinc vuitanta-tres anys, vaig nàixer en el trenta-uno, el uno de noviembre del trenta-uno. Bueno pues nada anem, anem a vore que mos ix aquí.)

Bueno aquí en Petrer, va haveure una època en mil nou-cents uno que va haver[-hi] una crisis tan mala, tan mala, tan mala, que em van queda[r]¸entre Petre[r] i Elda, (Elda era un poble que està al costa[t] de Petre[r], entonses en Elda parlen el castellà i Petrer parla el valencià, osea que Jaime el prime[r] va pasa[r] per aquí però se veu que, que va rosar el poble este i se’n van queda[r] en valencià.) Bueno pues resulta que eixa crisis que va have[r], resulta de que en van mori[r] tantíssims, tantíssims, que van teni[r] que pusa[r], osea, repusa[r] de Ibi, aquí en Petre[r] van porta[r] gent de Ibi, de Tibi, de Castalla, de Onil...

-        -  Perquè es va morir molta gent?

Moltíssima gent, moltíssima, vam queda[r], molt poquets, Agost també, entonses, què van ver [?]? En Elda van tenir que portar – ne’n [?] de ahí de Murcia, d’Alcantarilla, de ahí de eixa part, van tenir que repusa[r] també el poble perquè en van quedar molt poquets, entonses  per això allí en Elda diuen “las cosicas”, “las casicas”, “el perrico”, eixe dic, eixe dic que diuen, entonses se va queda[r] això [?] i molts diuen:

-         - No això..! 

Sí, això va se[r] per la reposició eixa que van fe[r] de mil nou-cents uno.

2ª llegenda – La llum del cementeri

(Vaig a contar-li un altre episodi, m’ha agradat i a ella le ha agradat també, entonses anem a vore com mos ix este [...] ).

I nada vaig a contar-li un cas que va pasa[r] aquí en Petrer, mol[t], mol[t], mol[t] xocant[t]. Resulta de que Petrer era mol[t] xicotet, era un poblet que jo pues, recorde que eren dos mil, dos mil... mil, mil huit-cents o dos mil persones, entonses havia allí un cementeri que era mol[t] xicotet també però resulta de que un dia va di[r] uno:

-          -Xe! Pos saps tu que, que se veuen ahí en el cementeri que se menegen espiritus!

I claro, el personal, pos el alcalde i tot[s]:

-          -Com és això?

-          -Pos si, si, si, mira.

I claro vam ana[r] tots havia uns sendes, una senda pa ana[r] allí al cementeri, entonses, en anava uno que era el cabesilla, que d[e]ia:

-          -Jo, vaig tal! Anava anava[?]  

Que no tenia por, entonses, va arriba[r] un moment[t] que aquell va vore la llum aquella que venia pa aquí, pa on estava ell, aquell va comença[r] a córre[r] diu:

-          -Arrea! Xe! Que ...[?]!!

I claro tots els [?] que estàvem darrere de ell, vam comença[r] a córre[r], jo vaig se[r] uno de ellos no? Però resulta de que va agarra[r] ahí [?] i nada.

-           -Bueno, anem a vore otra volta Xe!

I aquell valent:

-          -Jo! Tal!

Bueno, pos altra volta se va meneja[r] i aixina van esta[r] lo menos un par de anys veient allò. I la llum claro, clar, allí reflejaba en una... en un nicho de aquellos que tenia la porta oberta, era de cristal i tenia la porta tota [?] oberta  i entonses , reflejaba i claro, donava la sensació de que se menejava venia pa aquí i anava pa allà. Però claro allò u vam sabe[r] quan se va descubrir tot i resulta de que claro el alcalde, tot el món ve[i]en el espiritu aquell que se menejava i resulta que, claro, al final se van donar compte de que era la perilla, la perilla del rellontge de la torre, que reflejaba allí en el cementeri en la làpida aquella que se menejava la porteta, entonses van dir:

-          -Xe!

I quan se van dona[r] compte de que era allò, entonses, ja van a eixir tots els valents.

-          -Fotre jo ... [?]

I claro, els cabecilles que anaven deien:

-          -Tu, tu eres un cagaxa!.

I claro¸ això se va descubri[r] però va se[r], bueno, va se[r] un èxit [?] , crec que van veni[r] gent d’Elda i [?] perquè allò va donar la sensació de que era algo que no se havia vist i resulta que era una perilla del rellotge del poble que reflejaba en una porteta de un nicho que estava oberta , aixina que mos van dona[r], hasta que mos van donar compte vam vore que allò pues si, era un, bueno¸ ala [?] per la nit, anem a vore! Claro, de dia pues no se veía però per la nit:

-          -Ala! Pues anem a vore el espiritu!

I va estar lo menos un any i clar, tot el món ... [?]. Però mira! ahí se va queda[r] hasta que se va a  descubrir !

(Les parts del text que estan entre parèntesis no formen part de la llegenda) 

Reproductor MP3