Els pleits de Pasqua Florida

En realitat el seu nom com a rondalla es diu “Els pleits de Pasqua Florida” però també es coneix també com “Joan el de la Capa Gran” o “Blai el de Castalla”.

Blai el de Castalla era un home molt pobre molt pobre, si vos doneu conte quasi tots parteixen de la pobre[s]a, no? Perquè… una de les coses que flota en el ambient es que ser pobre... els pobres van al cel i que el ser pobre es una espècie de premi d’alguna manera perquè els reis sempre acaben mal, no? Osea es una manera de dir-li a la gent: “i tu que tens que sent pobre després et pagaran amb el cel, no? Ja voràs tú”. Bueno..

Blai era un home molt pobre molt pobre hi vivia en una caseta al peu del castell de Castalla, vivia amb la seua dona i en tres xiquets, era jornaler anava a fer faena per ahí de tots els masos i de lo que guanyava vivia la família. Però, resulta que una volta es va asomar a la finestra i va vore que havia pegat una neva[d]a de por, claro, si nevava no havia faena i li va dir a la dona: “mira, mira Maria!” Que bonico està tot!” I li diu: si.. està bonico però.. a vore qui treballa ara..!! Aixina que a vore de què mengem..!” La dona va dir: “pos mira tenim... tenim menjar pa quatre dies, eh? Tenim bacallar i tenim  farina i un poquet d’oli pa quatre dies, después ja vorem que fem...!” “Deu proveirà, deu proveirà!” Però van passar dos dies i... la neu no se’n anava. Clar si no se n’anava la neu un home que treballava en una aixada no tenia ningún tipus de faena. Total que la dona li va dir: “ Mira, Blai, la única solució que n’hi ha es que vages a parlar amb el teu germà i que et done diners o que ut done algo” “Es que el meu germà no es parla amb mi...” “Bueno, es la única solució que tens, tu voràs”

Total que se’n va anar a parlar amb el seu germà. Al seu germà li diuen “Joan el de la Capa Gran” i era el més ric del poble, tenia ramats, tenia terres, tenia una casa preciosa. Total que va arribar, va tocar la porta i li va eixir l’ama de claus i li va dir: “Què vol vostè?” Diu: “mire jo venia a parlar amb el meu germà”, “el seu germà està parlant en els pastors, ja veu l’oratge que s’ha girat, ara no podrà ser” “Puc esperar-me ací p[er]a parlar en ell?” “Si vol esperar-se sentese ahí”, molt seca ella.

Total que al cap de tres quarts d’hora arriba el seu germà “A vore Blai... ja m`ho imaginava vendràs a demanar-me diners... sempre passa igual” Diu “Mira... es  que Joan mira el oratge que s’ha girat i jo tinc la caseta allí... i els xiquets i la dona que no tenim p[er]a menjar, venia a vore si em donaves un poquet de diners... i ja te’ls tornaria..” “Diners, diners, tot el mon pensa que jo tinc una màquina de fer diners!! Mare de Dèu, si tu.. si tu.. sapieres lo que em costen els llaura[d]ors, els pastors.. i lo que em costa mantindre els animals.. i la meua dona que es molt gasta[d]ora...ohh.. si tu sapieres.. diners.. si encara me podries deixar tu a mi” I ja pos després d’allò diu: “Joan bé, me’n vaig però mira, et demane només un favor que conforme anem morint-nos de fam que vingues al soterrat perquè tu eres la única família que tenim” i quan ja se n’anava diu: “bueno que no es diga, que no es diga... que jo he abandonat a la meua família...mira anem a fer una cosa, vaig a deixar-te, a deixar-te, una vaca, la mateu, vos la mengeu i tu em compres una xiqueteta una ternereta, la cries i me la tornes l’any que ve tal dia com avui”. “Ah, si, si, gràcies Joan, gràcies Joan”. Busquen una vaca, la elegeixen i se’n van. Bueno, arriben a casa més contents que el món els xiquets, la dona, un veí que era molt amics d’ells que era carnisser la mata, la destrossa, la posen en oli, tal i es posen a menjar tots els dies vaca, vaca i pa, pa i vaca, vaca i pa, pa i vaca, vaca i.. altra volta el pa, tal, i la dona va dient: “eh... Blai n’hi haurà que estalviar un poquet p[er]a comprar el terneret”.. “si, si, si, si, els primers diners que estalviem p[er]al terneret”. Però passava i clar.. ell soles, els tres xiquets tal... pagaven molt poquet. “Tenim que estalviar...” “Si... si... que estal...bla, bla, bla, bla...” Total que arriba el any i no havien estalviat”.

Al any el mateix dia, toquen a la porta, obri: l’alguacil:

“Es vostè Blai?” “Sí” “Li deu vostè al senyor Joan de la Capa Gran una vaca?” “Eh.... sí, sí, sí, però es que no he pogut comprar-la, perquè no se quan....” “La pot pagar?” “No... no... es que no la tinc” “No? Te que anar vostè als pleits d’Alcoi. Als pleits d’Alcoi? Està denunciat. “Mare de deu els pleits d’Alcoi! En el qual havia un jutge que li diuen Ferran que allò era terrible!, un home serio i severo.. Mare de Dèu per una vaca em van carregar cinc anys, la meua família es morirà de fam, Mare de Dèu quin desastre!”

I va el pobre, agobiat, agobiat, total que arriba el dia d’anar-se’n. Li posa una llesqueta de pa i un trosset de bacallar en un moca[d]or mucat de quatre i agarra un palet i tal.. i se’n va cap a Alcoi, i Mare de Dèu.. els abraça a tots, es despedeix perquè ell calculava que passaria quatre anys en la presó i que ja no tornaria i bah...

Total que quan va per Ibi se senta a menjar-se un poquet de pa, sense fam, però a menjar-se un poquet de pa i bacallar, i conforme està sentat allí sent uns crits que fen.. “Socorro, ajudeu-me per favor! Per favor, ajude-m! Per favor!”

I va, i veu a un home, un porcater, porcater perquè treballava amb porcs, que li havia caigut un porc, prou gran, en una espècie de bassal de fang i estava enfonsant-se-li. “Per favor ajude-m!” I ell va allí, bum! Agarra al porc de l’orella i comença a estirar del porc, però el porc pesava massa i pom! Se li trenca la orella, cau el porc en el bassal aquell de llefiscós, i agarra i s’ofega, i ell es queda amb l’orella i aquell comença a dir-li: “Desgraciat, desgraciat, bandarra!... per culpa seua m’he quedat sense porc i ara que faig .. ara em paga el porc! Vaig a denunciar-lo a Ferran el jutge, al jutge el Ferran d’Alcoi ,bohhh!... ja vorà vostè!” I ell es queda ahí... “Mare de Dèu, ja veus tu, pos no tenia jo prou amb la vaca que ara tinc un porc p[er]a pagar i açò seran lo menos ja 7 anys...

Total, que se’n va a plorar a Alcoi i havia un pont, clar en Alcoi havien ponts, per cert n’hi han 21. Total, que en un pont que havia allí i que per lo que conta, devia ser paral·lelo a aquestos que han fet nous. Era el “Barranc de la Batalla” i havia un home en mig del pont en un burro que no volia passar, cargat de llenya, el burro tenia por i no passava i.. “per favor, ajude-m! Astire vostè de la cua i jo astiraré de la mano por si el fem passar!” I ell va, l’astira de la cua, l’astira de la cua i el animal conforme l’astira de la cua pega un bot, regisca i bom bom bom bom... BOM! I pega baix del barranc i es mata. Me cago en Dios desgraciat p[er a]’això m’ha ajudat, p[er a]’això m’ha ajudat! Mira lo que ha passat me’n vaig a denunciar-lo enseguida al Ferran...!” O siga, una vaca, un porc i ara un burro, da igual deu anys, de cinc a vint, deu anys...jo vull morir-me, jo sol vull morir-me! Ja no veuré als meus xiquets mai.. ni a la meua dona...!”

Arriba a Alcoi, un fred que feia per la nit, no sabia on anar perquè el jutge, el juí al dia siguient.. “Me cago en dies” i veu el campanari i diu: “boh! Jo ara em munte, me tiro de ahí d’alt i s’acaba tot”. I agarra se munta al campanari i sense pensar-ho.. bum! Es tira!

I es tira en tanta sort p[er]a ell que en eixe moment passava una carrosseta per baix en un cavallet, i dins anava la marquesa de Tocatoni que era una senyora major, molt velleta, dins de la carrosseta. Ell forat en el cap la carrossa, li cau damunt a la abuela i la mata.

Per si li faltava algo, Mare de Dèu! Els dos fills, que eren els barons de Tocatoni...! D’eixos que anaven vestits elegantíssims.. oh! “Ha matat a la nostra mare! Que el jutguen que el jutguen! Assessí, assessí!” I ell passa la nit a la presó pensant “Mare de Dèu i ara sí me’n vaig a la horca.. ja em dona igual.. total que al matí siguient, l’avisen, l’alcen i al juí. Arriba ahí al juí, el jutge ahí severo, dos soldats ahí al costat, el escrivà, el seu germà, el porcater, el llenyater i ells fills de la marquesa. I ell diu “Mare de Dèu, ací no em salva ja ni Dèu..” “A vore, Blai de Castalla..” “Sóc jo” “Està vostè acusat.. de quatre coses! Què barbaritat!, A vore! El primer! Joan de la Capa Gran, vostè es germà de este senyor?” “Sí, senyor” “De què l’acusa?” “Em deu una vaca” “A vore, com va ser això?” I Blai ho conta tot.. el jutge diu: “Bé, pos anem a condemnar-lo amb el mateix” “Com es això?” “Senyor Joan de la capa gran, vostè se n’anirà un any a viure en casa d’este senyor, treballarà de jornaler” “Com?” “Sí, sí.. de jornaler, en els diners que guanye mantindrà a la seua dona i als xiquets. Si pot estalviar diners p[er]a comprar una ternereta, jo condemnaré a este senyor a tres anys de presó, si no, prepares vostè!” “I això s’ha de fer obligatòriament?” “Bé, a menys que el perdone” “Perdonat està!” Se’n va..

I fa Blai.. “mira home.. està açò bé!”

“A vore, el porcater” Ix allí, “a vore, de què l’acusa?” “Per culpa d’este desgraciat vaig perdre un porc” “Anem a vore, anem a fer una cosa: primer, vostè va demanar ajuda?” “Sí, sí, sí... vaig demanar ajuda” “Vostè podia traure el porc per vostè soles?” “No, no, no.. no podia” “Este home el va ajudar?” “Sí” “Pague-li mitja moneda de plata” “Com?” “Pague-li la faena, mitja moneda de plata” Mitja moneda de plata en aquella època era una barbaritat. “Molt bé! I anem a fer una cosa, mos n’anem al passadís ese, agarrem un porc, el porc el tendrà agarrat Blai i vostè va i l’agarra de l’orella si consegueix traure-lo jo li donaré la raó i li condemnaré a 2 anys de presó, sinó, prepares!” “I això s’ha de complir obligatòriament?” “A menos que vulga perdonar-ho!” “Perdonat està” Se’n va.

I fa Blai “anem a vore, anem a vore, tinc mitja moneda de plata i ja no tinc que pagar la vaca, ni el porc... però es igual, lo que em queda de l’abuela..!”

“A vore llenyater” El llenyater ja va eixir un poc... un poc mosca, ¿què li va passar a vostè?” “Estava en mig del pont.... el burro no podia passar... i va venir este home..” “Vostè va demanar ajuda?” “Sí” “Va vindre este home a ajudar-lo?” “Sí” “Vostè soles haguera pogut passar el burro?” “Mmmm... no” “Pague-li” “Eh.. què?” “Mitja moneda” “Jo tenia una moneda de plata..” “Bé, eh... anem a fer el mateix, anem a poner un burro cargat de llenya enmig del pont, Blai l’agarrà i vostè l’estira de la cua a vore que passa” “I això s’ha de complir obligatòriament?” “Home a menos, que vostè vulga perdonar-lo” “Perdonat està”.

I Blai diu, bueno, anava la mar de bé, però ara lo de l’abuela si que no” “A vore, qui queda?” Els fills de la marquesa: “este home a matat a la nostra mare, es un assessí” “Bé, el condemne a mort!”  I diu ell.. “ho sabia, ho sabia...” Diu, però! Anem a matar-lo de la mateixa manera que ell a matat a sa mare” “vostè el fill major, posarem una carrossa davall del campanari i vostè es tirarà de cap a la carrossa i Blai dins de la carrossa” “Però, això?” “Eh, eh, eh! Estic condemnant-lo a mort de la mateixa manera que ell va matar sa mare! Si vostè falla i no el mata el seu germà es tirarà i també...” “Però..!” Els fills que ja veian la leche i tal.. “Però, això s’ha de complir obligatòriament?” “No, ha menos que vostès vulguen perdonar-lo, este home no volia matar sa mare, només volia matar-se ell.. “I això obligato..” “A menos que vulguen perdonar-lo..” “Adiós!!”

I Blai es queda fent, anem a vore: què ha passat ací?” I en això el Ferran li diu.. “Anem a vore Blai: prenga vostè dos monedes de or del tribunal (i es queda ahí..) i guarde-se-les” (i eren una fortuna). “El condemne..!” Diu “ui.. ja sabia jo que passava algo” “ A anar-se’n immediatament a Castalla i no tornar a eixir de Castalla, del terme de Castalla en tota sa vida, perquè vostè en eixir del poble la caga” “Allargue’s d’ací!”

I aixina va ser com Blai va arribar al seu poble, va viure eternament feliç allí hasta que es va morir i... del seu germà ja no sabem molt més si van fer les paus o no. I conte contat per la xemeneia se’n va el gat.

Reproductor MP3