[El Bancal del Miracle i la Mare de Déu de la Salut]

Es conta que molts....que fa molts anys, molts anys, molts anys, es conta alrededor del sigle quinze, catorze, setze, entre eixe temps, n’hi havien, ...n’hi havien dos germans treballan[t] en el camp. I, entonces, uno sense voler, en un instrument de labrança o algo, perquè estaven labrant, es veu que [...] li va pegar una tamborinà a l’altre sense voler i el va matar. Ell en un principi pensava que estava sense coneixement però que estava viu i, quan es va arrimar i el va tocar i tot, va veure que estava mort. Entonces es va donar compte i es va clamar al nostre Senyor. [...] el va pensar perquè els pares eren molt religiosos, els pares, i des de xiquitius lis havien inculcat molt la devoció a la Mare de Déu, entonces va dir que si la Mare de Déu, o el nostre Senyor, claro, li tornaven la vida al seu germà que ell se sent responsable de fer-li una ermiteta per a on estaven treballant ells, que era la partida que es diu Sant [...] i on va passar això es el terme que es diu Les dents.

Creem que hui en dia es lo que es diu el Bancal del Miracle, [...] és un bancal gran que és el Bancal de Miracle perquè és on havia passat això. I entonces, quan va, quan va, va clamar a la Mare de Déu van vore que el [...] mort es va arrimar i ple de sang i tot va tornar a la vida i entonces estaven tan agraïts que es van enginollar i allí en el mateix bancal van donar gràcies. Van vindre al poble, el van dir, van reconèixer al germà, van dir com havia passat i entonces van fer una ermiteta xicoteta allí dalt. I allí tenien una imatge de la Mare de Déu que tenia [...] I en un retablo que hi ha en la iglesia de hui en dia està ja la Mare de Déu amb el xiquet al braç i acollint digam a tots els fills, com  consuelo de les malalts, donant salut i tot. Anava molta gent, molta gent, pues claro, acaba de passar.

Però passen els anys i passa el temps i tot allò ja va perdent-se, la família eixa va desapareixent i entonces ja no hi ha la vocació eixa d’anar com al principi, que anava molta gent a visitar-la. Quan veuen que allí ja no va tant, un dia passa un flare que em pense que venia d’Elda i anava cap a Biar, passa[va per] ací i anava a Biar en una burreta, entra i veu la maredeueta, i la veu tan soles, que no hi havia ningú i tan abandonà[da] lo que era l’ermita, tan abandonà, que li va fer llàstima, va agarrar la maredeueta, la va embolicar i la va pujar damunt del burro i van arrear. Mentre estaven dins del terme d’Onil be, però quan van aplegar a on s’acabava ja el terme d’Onil, la burreta es va parar, i el flare tornava cap ací, anava la burreta, tornava cap allà, la burreta no anava. Entonces es va donar compte, la Mare de Déu li va fer entendre que ella no se’n volia anar d’ací, encara que no la viera el públic, no anara la gent, però que ella volia quedar-se ací en Onil. Entonces va tornar, el cura va parlar ací, i van fer, van fer l’ermita d’ací i tot ja, entonces la maredeueta eixa la van portar a l’ermita que n’hi ha ací, en Onil i eixa ja va caure pel temps, per allí no hi ha res.

Però el miracle era,, primer que li va donar la vida als germans i después que el cura va fer per ver de voler-se-la endur però la mare de Deu volia quedar-se ací. Después va fer molt miracles, la peste, quan la van traure i tot, però lo que és el Bancal del Miracle i les [...] i tot això es a on va ocurrir perquè els dos germans en un accident un va matar a l’altre.

Después a Onil passen els anys, passen molts anys, i ja comença a entrar la peste en Francia, en Espanya, i aplega a València; i aplega a Onil la peste. Se’n morien molts. Entonces, s’ajuntan els membres del consell d’ací p[er a] decidir a vore què podien fer i diuen dos o tres que havien somniat que traïen a la Mere de Déu en rogativa pels carrers d’Onil [...]

Entonces, pensen i diuen:

-        -  A vore si es que la mare de Déu està donant-nos a entendre que la tragam i la passegem perquè va a curar a la gent d’açò. Doncs anem a fer-ho.  

Trauen la Mare de Déu i en rogativa la passegen per tot el poble, i en tots els puestos que va passant la gent afectà[da] de la peste va sanant. Entonces a rais d’eixe miracle li van fer que tots els anys en commemoració del dia eixe que van curar, el dia antes, s’encenen unes fogueres ací en Onil que és que quan eixos lugars amb la peste es moria algú en eixa casa tenien que cremar tot: ragadells,...,tot. Ademés, els coses de les persones que es morien tenien que endur-se-les fora del terme d’Onil, en un puesto que es diu la falla Vicens que està ja com si te n’anares, digam a la [..] a lo últim, lo últim, lo últim del terme d’Onil, les anterraven perquè eren tantíssima gent i era tan contagiosa la peste que pa que no s’apegarà a ningú. [...] Des d’entonces celebren, el dia 23, el miracle de la Mare de Déu, que va lliurar-nos de la peste, i el dia 22 celebren que les fogueres eixes s’encenien en honor a ella, de cremar totes les robes i tot el que havia portat la peste p[er a] que no es contagiara [...] Entonces d’ahí se li queda ja la mare de Déu de la Salut.

Reproductor MP3