Katinka i Dobrunka

            Bueno pos açò es un cuento que resulta [...] que era la mad[r]astra i la filla de l’home [...], ella portava una filla i ell una altra. A una li d[e]ien Katinka i a l’altra li d[e]ien Dobrunka. Vivien en una casa en un poble i la mad[r]astra i la filla li feien la vida impossible a Katinka. I un dia de tants, en pleno hivern que estava nevant, i vinga nevar i vinga nevar. I hi havia ni se sabe la neu, resulta, que la mare i la filla es van ampenyar en dir-li a la germana, a la germanastra, que nada, que volien freses de postre. I la germana els d[e]ia:

-On vaig a buscar el postre, les freses, si ara en hivern no n’hi han freses? Però vosaltres esteu loques?

-Nada! Es poses el abrigo i les botes i tot i te’n vas!

            I total, com si la tiraren de casa. I la xica plorant se’n va anar. I va començar a anar i a estacar-se en la neu, i tornava, i tornava a estacar-se en la neu. I dia: “i on vaig?” I va començar a entrar-se en el bosc. Vinga cap ací i vinga cap allà. I va estar casi caminant hores i hores i hores. I estava fen-se de nit i la xica dia: “i on vaig? No puc tornar a casa si no porte freses! Jo que faig? [?]” I ja entrant-se en el bosc va vore una llum, una resplandor cap al centre del bosc. I va dir: “Pues a vore que hi ha alli si hi ha una casa demanaré ajuda.” I va anar entrant-se’n i entrant-se’n i com forme anava aplegant va vore una foguera gran i dotze agüelets entorno a la foguera i diu: “Maii! Hi ha ahí unes persones, pos vaig a preguntar." I uno de tants li diuen:

-¿Niña, donde vas?

-Mire, esque la meua mare i la meua germana m’han dit que portara freses. Vosté creu que en la neu que cau i com forme, jo com tinc que encontrar freses?

-Inga va! Feu-li un lloguet i la xica que es calfe que està gelà.

            Dos homes li van fer un lloguet i es va [as]sentar la xica p[er]a això. I la xica en molt de cuidao li va dir:

-I a vosté com li diuen? I moltíssimes gràcies per deixar-me calfarme.

-A mi em diuen Giner. Però es que això de les freses comença en el més de març, o...?

-Jo ja ho se, però que tinc que fer, m’han enviat!

Gener li diu a Març:

-Març, tu no podries fer alguna cosa per esta xica?

-Vinga va!

            Toca en el garrot la foguera i aixina en un costat ixen les mates de les freses. I li diu:

-Inga bonica, fes el favor d’arreplegar les freses enseguida, antes que açò desaparega!

            I la xica en una cistelleta que portava, va omplir totes les freses. I va agarrar... i això va desaparèixer.  I li van dir:

-Ara, aspaiet, aspaiet a casa, en cuidao. I no tornes a vindre!

            I la xica a poquet a poquet va començar a [e]ixir d’allí, ja estava calenta i tot, i estacant-se en la neu cap así i estacant-se en la neu cap allà, i això, i vinga, i hores, hasta que casi eixint el dia va aplegar a casa. Quan va aplegar a casa, clar, la mare i la filla van dir:

-D’on t’has tret les freses?

            Ella no va dir mentires:

-En el centro del bosc hi havia uns agüelets i uno ha tocat en un garrot les mates i m’ha donat les freses.

-Uii! Pues si poden fer eixa màgia, poden fer de tot. Tenim que anar a comprovar-ho mosatros.

-Han dit que no tornarem més!

-Que no tornarem més? Això teu hauran dit a tu! Però mosatros podem tornar.

            I la mare, al san demà va dir:

-Ara se n’anem mosatros!

            I caia una neu i la mare en la filla van acomençar a estacar-se cap ací i vinga cap allà i ala! Entrant-se’n per dins del bosc i ella es va quedar en casa, va encendre el foc i estava ben tranquil·la. I elles: ala i ala! I clar, casi fent-se de nit. I deien:

-Mai, pos allí dins hi ha una resplandor. Tenim que anar! Allí és on ens ha dit Katinka que tenim que anar.

            Van aplegar allí, però com eren com eren, van acomençar:

-¡Ai! ¡Apartensé que estamos heladas! ¡Vamos a calentarnos!

I aquell li diu:

-Però escolten! Però vostés? Que passa?

-Si! Perquè mos han dit que ací fan màgia i poden donar...

-Però vosatros? D’on heu [e]ixit? Açò a que ve?

            I entonces, els agüelets van acomençar a dir:

- ¡Enero! -I tocaven el foc i s’apagava un poquet.- ¡Enero! ¡Marzo! ¡Abril!

            Aixina aixina, hasta que van aplegar a Diciembre i van desaparèixer i es van quedar sense foguera, els agüelets van desaparèixer que eren els mesos de l’any. I elles es van quedar al mig del bosc. I entonces van dir:

-Ara que fem?

-Pos nada! Hi ha que tornar a casa!

            Però claro, era de nit i s’havia apagat el foc i s’havia apagat tot  i es van desorientar i entonces en conter d’[e]ixir per un lloc del bosc van [e]ixir per un a[l]tre i ja no van saber tornar més a casa. Entonces la xica no va saber mai més ni de la mad[r]astra ni de la germana perquè no van tornar a casa i ella va ser molt feliç cuidant de la casa.

Colorín colorado este cuento se ha acabado.

Reproductor MP3