[La rama seca]

LLegenda

- Conteu i ja està, quan vulgueu començar a contar...

- Va aparèixer allí en el arbre de... que està allí davant de la ermita... que està allí com un sillonet...

- El segon arbre...

- Eh?

- El segon arbre...

- Allí es va quedar [...] la Mare de Déu i la vam vore i endespués pos van dir de fer una ermita i la van fer allí, a la Mare de Déu, i el arbre eixe ara està, s’ha secat, però no l’han tallat ni res perquè encara està, el sillonet eixe està allí...

- Sí...

- I els de Montserrat, van vindre els catalans i volien amportar-se-la... I van dir que no... I entonses van fer allí [...] la ermita i entonses venien ells... Quan? El dia vint-i-set de, de que, de mayo? El dia vint-i-set de mayo venien i li feien la festa que ara ho van fer també l’altre dia...

- Sí...

- Li ballaven i tot això, i ja van parar de, de vindre, i mosatros ací li fem la, la provessó el dia de la Mare de Déu de, de asto, el dia vuit de març, ai, de setembre! Fem la provessó i la Mare de Déu pos dic jo que s’ha quedat allí [...].

- I va aparèixer perquè va passar alguna cosa, passava alguna cosa al poble?

- No, va aparèixer, no, allí de l’arbre, la van vore, i entonses van dir de no llevar-la i fer allí la ermita, i van fer la ermita.

- I se la va trobar una persona del poble?

- Pos, la van ancontrar, claro, jo no sé qui l’ancontraria però la van ancontrar, [...] i ja van dir de no emportar-se-la i la van, i la van deixar allí.

- Ella va dir que el feien una...

- Eh?

- Que feren una ermita [...].

- Jo què sé, la van vore i van dir que en feren una ermita...

- I es quan van fer l’ermiteta...

- Primer van veure l’arbre i després ja va fer-se l’ermita...?

- L’arbre està allí però l’arbre s’ha secat, però l’arbre no el tallen...

- Té un sillonet, dalt, [...] l’arbre té com un sillonet, l’únic que crec que va, va caure un rayo o no sé...

- No, està igual, lo que és es que s’ha secat el arbre...

- Sí, però va caure un això [...].

- I jo no puc dir-te més, ja t’he dic filla [...].

- Això, li fem la festa, i el dia vint-i-set de, de mayo fan festa perquè és el dia de la Mare de Déu de, de Montserrat. [...] Vas anar tu a vore-ho?

- No, però sé què és, però no...

- Van vindre i li van ballar allí...

- Van vindre, enguany van vindre...

- Antes venien tots els anys, però ja, volien amportar-se-la i el van dir que no i ara enguany, ha sigut quan han buscat a eixos de, als catalans, i han vingut, ho han ballat, per allí, i después se’n van anar allí al Ravalet i els van fer una paella les persones i se’n van anar [...].

- Un any, va ploure molt i... de l’assut, que diuen el assut, que és allà dalt, pues estaven els portons... tenien que llevar els portons p[er]a que l’aigua vinguera cap avall... i tots allí peleant, peleant p[er]a fer-ho ningú va po[d]er llevar els portons... van anar a la iglesia i es van aclamar a la Mare de Déu, entonses, ells van, ells, de moment els portons es van soltar i l’aigua ja anava al seu [...]. Entonses van anar a aclamar-li a la Mare de Déu les gràcies... la Mare de Déu primer no estava en el camerino, sa[p]s? Entonses quan van tornar que tot això va passar, van tornar a donar-li els gràcies i la Mare de Déu estava allí. Però, havien pataes de fang! I la sabata la va perdre, per això es diu allí a dalt als pinets, a on va perdre la Mare de Déu la sabata [...].

- Estava, va caure d’allí un xiquet [...] cau com un xiquet aixina en un, canal, i la Mare de Déu [...] es van aclamar a la Mare de Déu també i el xiquet no es va ofegar [...].

- Va caure la, el puig de la campana, i no va, i això estava aixina ple i no va matar a ningú ni va ferir a ningú, coses que antes se d[e]ien miracles. Hui, tot això ja, no s’ho creu ningú. Jo sí que m’hu crec.

- I el dia que vam anar que va vindre la Mare de Déu de, d’això? Va vindre la Divina, la Faç Divina, va vindre aquí al poble...

- I van traure la Mare de Déu i la Faç Divina que va vindre allí avall a la cotxera.

- Això fa poquet eh, això fa poquet [...].

- I a la cotxera es van juntar la Mare de Déu i el Senyor, i van dir: misericòrdia, misericòrdia! I va començar a ploure aigua...

- Però es que no feia temps p[er]a ploure ni res! I de moment quan anaven a juntar-se ens van banyar tots... allò començà a ploure, tronar, ploure, ploure, ploure. Però, es que quan vam entrar dins lesglesia estàvem secs, ens tocaven i fèiem: xica si, si no estem banya[d]es ja, pura veritat eh [...].

Reproductor MP3