El pi de l'assutzena

AMÉLIA:

L’altra història és que les de Asp no tenien mare i entonces la Mare [de] Déu de Gràcia estava molt expandi[d]a per tot, o siga que tenia molta fama per tota la contornà i venia ací venia moltíssima gent de tots els puestos, a fer-li novenes i rogatives i fer-li de tot i a visitar-la, encara continua venint molta gent. I entonces les de Asp venien tots els anys i un any de tants pues això que passa en les jóvens d’aquella època, tras[l]ladat a aquella època dien:

-A pos mira ens van quedar en la […]

, van veure i van fer i van dir:

-Per què no pillem la Mare [de] Déu i mo la emportem.

 I entonces van agarrar i [la] van pillar.

Eixa és la història que va més o menos lo que va ser.

LUISA:

-Vols que la conte jo ara?

AMÉLIA:

Van vindre els de Asp i van pillar  a la Mare [de] Déu.

CARMEN:

A la Mare [de] Déu.

AMÉLIA:

-Seguix.

LUISA:

Bueno, resulta que en la Mare [de] Déu solo an[a]va un camí, no era com ara que ni'hi ha quatre o cinc camins i van vindre en un carro els de Asp a mitjanit.

CARMEN:

A robar-la.

LUISA:

A robar-la, resulta que.

AMÉLIA:

-És llegenda i és antic i és real.

JO:

-Sí, sí, sí…

LUISA:

I resulta que van arribar allí no sé com, van aobrir la porta, la van carregar en el carro i se’n van anar por el camí, hui n'hi han molts camins però entonces ni havia uno.

CARMEN:

I senders.

LUISA:

I pujant a la Mare [de] Déu ni'hi hav[i]a.

-Tu els vas pintar?

AMÉLIA:

-No, ella no lo  ha conegut.

CARMEN:

-No, eixe no.

AMÉLIA:

-Pintar-lo  sí, però conéixer-lo, no.

LUISA:

I allí teníem un pi, molt gran, molt gran, molt gran, en uns braços que eixien cap ací, cap allà, cap allà, damunt d’una riba i quan va arribar el carro allí un braç.

AMÉLIA:

Va caure.

LUISA:

Va caure i no les va deixar passar claro no n'hiava [un] altre camí, en el carro no podien emportar-se-la.

CARMEN:

I en el carro no podien emportar-se-la.

LUISA:

I van dir:

-Pues la tornem i demà vendrem.

I van vindre en un[a] altra volta i les va a passar igual i entonces, des d'entonces van pillar.

AMÉLIA:

Es van emportar la campana de plata de la virgen.

LUISA:

Una campana de plata i des d'entonces, des d’eixe dia, a l'arbre sempre s’han criat unes azucenes, de tota la vida.

CARMEN:

-En el pi, en el pi?

AMÉLIA:

-En la creu del pi.

LUISA:

-Sí, en la creu del pi, eixien unes azucenes, ara p[er a] maig es tenies flori[d]etes tots els anys, tots els anys, això jo tota la vida ho he vist i el pi no existix perquè va haver un alcalde.

AMÉLIA:

-Està el roble, està el roble.

LUISA:

-I el va destrossar.

CARMEN:

-El va tallar.

AMÉLIA:

-Va ser que va començar a [a-s]secarse.

LUISA:

-Però tenia arreglo.

AMÉLIA:

-Sí, podien haver-lo deixat, haver-lo tra[c]tat i haver deixat el tronc, però aquell alcalde, uno jove, va dir fora i después va ser quan ja es van deixar i van vore que no van poder emportar-se [a] la Mare [de] Déu, van pillar la campana i se la van emportar i des d'entonces en Biar sempre diem:

“Que venga gente de donde Dios quiera menos gente de Aspe”.

LUISA:

-Menos los de Aspe.

AMÉLIA:

I tam[b]é tenim un altre dicho que diu:

“Los de aspe vinieron y se la quisieron llevar, se llevaron la campana y ella se quedó en Biar”.

Reproductor MP3