El condemnat

Era una nit de divendres, quan tots en casa sentats, en taula, esperant el sopar. Desesperats perquè Peret, el pit xicotiu, no apareixia en casa. Hi havia eixit a berenar i no havia tornat. Així com de compte (prompte) Peret tocà la porta a les tantes de la nit i son pare cabrejat i desesperat li funya: - Tu creus que aquestes són hores per a vindre a sopar, o què?

Entonces Peret, indignat, i com era molt xull[o] i molt cabut pues agafà i arrancà a córrer. Peret pensant: -Si jo no he fet res, perquè m’ha funyat? Jo he tornat a casa quan he volgut, no passa res és divendres, no tinc que alçar-me demà a fer res. Mentre anava pensant i discutint amb si mateixa, no es donà compte de que ja era tard i que no havia sopat ni res. Entonces vaig la nit freda, va mirar cap a la serreta, la serra [de] Bèrnia, i es donà compte que hi havia una llum que s’encenia i s’apagava en el horitzó i ell pensà: Pues serà la llum d’una caseta d’algun llaura[d]or o algun pastor. Entonces Peret digué: - Pues xe me’n vaig allí i pase ahí la nit, a ver si em donen de sopar.

Entonces después de hores caminat cap a la serra, tan i com s’apropava a la caseta, veia que la llum s’apagava i s’encenia, contínuament. Peret, pues d[e]ia: - Açò és que se n’està l’amo adormint. Entonces, quan va plegar a la caseta, tocà la porta i es donà compte que la porta s’obri, de par en par. I ahí sense vergonya ninguna i sense por, tot a fosques, pues pregunta: - Hi ha algú ací? Sóc Peret. I ningú contestà. Peret com és un desvergonyit, entrà a la casa sense estupor ningú i es posà a indagar per la casa, a fosques. I després d’una estona pegant voltes, es donà compte que no [hi] havia ningú. Entonces, Peret, quan va anar a la ximene[r]a s’assabentà de que estaven les braces sanceres i digué: Açò és que hi ha algun pastor ací o algun llaurador que vol fer-me alguna broma.

Entonces se n’anigué a la despensa, a la cambra, a buscar a on estava la carn i agarra un rastre de botifarres, ja sequetes, i després una graella de la cuina. I quan estava a la ximene[r]a amb les brases fent-se la torrà, sentí el xirriar d’una porta. Tornà a preguntar, més asustat: - Hi ha algú ací? Sóc Peret. Espere que no moleste. I ningú contestà, i pensà: Bueno pos seria el vent. Entonces continuà amb la seua torrà, i no es donà compte o no s’assabentà que tenia una sombra al costat, un vult negre. Però ell com era un desvergonyit famolenc pues continuava amb la graella. I quan agafà la primera botifarra per a menjar-se-la, de sobte el vult negre, o la sombra, agafà la botifarra i fe que desaparesquera i com estava tot a fosques pues Peret no es donà compte i pensà: s’habrà caigut en terra i s’habrà perdut en la foscor. Entonces agafà la segona botifarra i tornà a passar el mateix, i ja estranyat, Peret digué: Bah, astò segur que és el llaura[d]or o l’amo de la caseta que vol fer-me alguna passà. Entonces, xillà Peret, en la foscor: - Si vols menjar, agarra, però no te les faces totes. I acte seguit la ombra negra contestà: - Jo sóc el condemnat i estic entre la vida i la mort, i he vingut ací per a endur-me als xiquets a l’altre món. Peret, asustat, digué: Astò segur que és el llaura[d]or que vol fer-me alguna passa. Pues com ell era un desvergonyit i creia que era un valent i digué: Ah sí pues ja voràs! Pues vaig a passar d’ell.

Entonces Peret, sense por ninguna, o és almenys el que volia aparentar, es posà a indagar per la caseta, a fosques. I Agafa un grapat de mistos per a fer llum, i tal i com encenia cada misto, el condemnat li bufava i li apagava el misto. I Peret ja mosquejat diu: Este és el desvergonyit del pastor o del llaura[d]or que vol fer-me alguna passà.

I continuà a fosques per ahí, i es trobà unes escaleres i pujaven a una habitació i diu: - Xe! Pues vaig a passar la nit ací, perquè ja està bé. I quan entrà en l’habitació [...] un llit, desfet, calentet. I diu: Astò és que el llaura[d]or estava llitat ací i quan he vingut jo, s’ha alçat. I es llità al llit, sense por ninguna i sense vergonya ninguna.

A la mitjana nit, quan ja estava dormint Peret, des de feia hores, de repent va notar que el llit es tambalejava, i va pensar que era el condemnat, que volia fer-li passar la nit. I a mitjanit pues digué: -Xe! Si vols llitar-te condemnat llitat, però no dónes que fer. I el condemnat, ja mosquejat, diu: Astò què és? El xicot este no té por, ni té vergonya. I acte seguit es va llitar en un dels escalons. Entonces, al rato, Peret quan va baixar a pixar, a mitjanit, va notar que el segon escaló estava més blanet que el primer. Clar, havia xafat damunt de la panxa del condemnat i digué: -Xe! Este escaló està més dur que l’altre. Acte seguit, el condemnat va regolar sobre la seua panxa i va caure al següent escaló. I Peret, quan va donar el següent pas, va continuar xafant la panxa. I va dir: -Xe! Astò, este també està més blanet, astò que raro és- burlant-se del condemnat. I així va passar tota la nit barallant i barallant.

I al dia següent, ja ha amanescut les [...] del dia, amb llum, es va arrimar a unes de les habitacions que hi havia, i en un cantó apareixia un vult negre, allí acurrucat. I Peret, sense por ninguna, li preguntà: - Eres el condemnat? I acte seguit, l’ombra negra li contestà: - Sí, sóc el condemnat, i tu no tens por, ni vergonya res. I Peret li preguntà: - I a tu, a què t’han condemnat? I ell digué: - Condemnat a la soledat perquè vaig abandonar la meua llar, i per ser cabut i ara no tinc a ningú. I clar, Peret, asustat, es va donar compte que ell havia fet el mateix. Havia fugit de la seua llar, i discutit amb el seu pare i sense pensar-ho havia arrancat a córrer.

Entonces després de despedir-se del condemnat, Peret va tornar a casa. I el seu pare content per tornar a vore el seu fill al dia següent tot d’una peça, s’alegrà i l’abraçà. I Peret li demanà perdó per tornar tard a casa i per haver fugit i que no tornaria a passar.

Reproductor MP3