La historia de Venturet

Esta és una història, una rondalla que es diu “La historia de Venturet”.

Venturet era un xiquet molt inquiet, molt manifacer, un xiquet que sempre estava ideant coses. Molt inquiet, molt inquiet. Tan era així que sa mare quan ell jugava al menjador, que tenia la costum de jugar a pilota en ple menjador, s’ha mare sempre li deia:

-Ves enlerta no xutes i li pegues una pilotà als cossis i me’ls trenques. Perquè el cossis, la dona se’ls estimava molt, estaven fets de fang i els feia servei per a fer la bugada per a llavar la roba. A[i]çí que el xiquet que no feia massa cas que digam perquè estava mes pendent de la pilota que de sa mare va agarrar i en una de [e]ixes li va pegar una balona[da] a un cossi i el va trencar. I sa mare, pensat i fet, va agarrar i es va llevar l’espardenya i va tirar darrere d’ell. Ell estava acostumat a que sa mare li fera el cul gos de verga va eixir del poble corrent i se’n va anar al llavador a una zona a on en [e]ixos moments, en [e]ixes setmanes, en [e]ixe cap de setmana hi havia una fireta i estava ple de gent i el xiquet va aprofitar tota la gentada que hi havia allí i es va amagar allí darrere d’uns venedors. I en això va passar per allí una colla de tractants i van dir:

- Xe Venturet que fas ahí amagat?

- Shu calleu, calleu, que esta ma mare esperant-me que vol arrear-me amb l’espardenya.

- Si et vols vindre amb nosaltres? Nosaltres se’n amen a pegar una volta cap avall.

- Si, si que me’n vaig de seguida.

I el xiquet va aprofitar i se’n va anar amb estos tractants a pega[r] una volta. Així son els de poble en definitiva el xiquet tenia igual a on haguera d’anar.

I caminant, caminant, el xiquet va vore...va vore una abella que volava i va dir:

-          Xe! Eixa abella la conec jo!

-          Com que la coneixes?

-          Si, Si! Anem darrere l’abella!

I l’abella volant, volant, es va clavar dins d’un marge, dins d’un marge de pedres. I en això va començar a eixir d’allí un xorroll de mel que caia com si fora una cascada.

-          Xe que llàstima que es perga la mel esta! Xe quina llàstima!

I en eixos moments senten el udol d’un llop, que de ven lluny es veu que els havia olorat. I el llop cada vegada udolava més prop on estaven ells i els tractants van agarrar i estaven espantats. Un es va pujar d’alt d’una olivera, l’altre d’un ametler i l’altre d’un garrofer. El xiquet es va quedar allí es va arromangar i va esperar que el llop vinguera. I quan va vindre cap a ell, com va obrir la boca per intentar menjar-se-lo, el xiquet li va estirar el braç, li va li va clavar tota la ma i el braç dins, el va agarrar per dins des de la cua i el va girar de dalt a baix, el va espolsar els ossos i tot, i en això va fer un cuiro. I van agarrar i en eixe cuiro van omplir el xorrol aquell de mel que caia des de el marge, el van omplir de mel. I això va passar un parell de voltes.

Aixina és que quan veien que tenien els cuiros plens i que allò pesava tant d[e]ien:

-          Xe! I ara què fem amb aquesta mel? On se la’m portem?

I en això Venturet diu:

-          No patiu que açò ho solucionem de seguida.

Ell va agarrar i es va escarbar el cabell, va trobar un poll, el va llavar, el va posar damunt d’una pedra...Bum! Li va pegar una cantala[da], va pegar un esclafit i d’allí, xe tu com per art de màgia, va eixir un burret. I van agarrar i li van carregar els dos cuiros de mel. Però clar, com allò pesava tant el burret s’escagassava. I aixina és que Venturet es va tirar ma altra volta al cabell, es va llevar un altre poll, el va posar damunt la pedra, li va pegar un esclafit i va eixir un altre burret[...] El van carregar l’altre cuiro i se’l van emportar. I anaven de camí cap a Muro i en això es troben a un home que portava un carro carregat d’ous,  i de pollastres i de pollets. I li van dir si estava disposat a baratar el que portava ell amb els dos burrets i els cuiros de mel. I l’home va estar d’acord i van fer l’intercanvi. I en això, van agarrar i van arribar a una era que hi havia en Muro i van escampar tots els ous que n’hi havien per ahí per terra. Van agarrar i van començar a xafar els ous. Xafaven els ous i de cada ou [e]ixia un pollet, [e]ixia una gallineta, [e]ixia un pollastret, i anaven [e]ixin cada volta més animals. Però, en això van xafar un i el van xafar malament, de tal manera que va eixir un pollet tortet, només tenia un ullet. Aixina es que...

-          I ara què fem en este pollet?

-          Pobre l’animalet.

En això passava una dona que anava a Muro i va dir:

-          Eixe pollet lo que heu de fer es posar-li resina de pi a l’ull.

I van agarrar i li van posar resina i, curiosament, en el mateix moment que li posaven la resina a l’ull, va començar a [e]ixir-le un pi xicotet que anava creixent-li cap amunt, cap amunt, cap amunt...i va arribar fins als núvols. I ali tens al pobre pollet aguantant el pes d’aquell pi que casi no podia amb ell i el pi que era més alt...més alt que un pi mai millor dit. Amunt, més amunt que els núvols.

En això van passar en aquells moments va passar una manada,  una bandada de corbs i es van parar allí damunt. I clar, Venturet quan va vore els corbs allí damunt va dir:

-          Pobre animalet amb el pes que du amunt només li faltava el pes dels corbs.

I van agarrar i van començar a tirar terrossos de terra i cantalades a ver si els ahuixaven, els espantaven. Però clar, de tanta terra que van tirar, a la part de dalt del pi es va fer un bancal.

-          Xe quina pena! Podríem aprofitar el bancal eixe.  

I en això se’ls va ocórrer agarrar i plantar melons. Van plantar melons de tot l’any, melons d’Alger i, com es van fer bons de seguida, Venturet va voler pujar per a tastar-los. Va agarrar i va veure un bon meló d’Alger, va clavar una navaixeta allí dins, va fer un foradet... I en això la navaixeta que se li clava dins de tot i la perd.

El xiquet buscant, buscant dins del meló d’Alger es clava dins i es troba al tio Castro de Planes allí clavat allí dins. Aquell que veu a Venturet diu:

-          Però Venturet! Què fas tu ací dins?

-          Això dic jo! Què fas tu ací?

-          Jo...mira ací estic...

-          Jo es que he perdut la navaixeta.

-          La navaixeta? O tens clar! Si jo fa dos anys que busque una vaca que vaig perdre ací dins i no la trobe. 

Xe total que buscant, buscant per ací i per allà, Venturet ja començava a tirar a faltar a sa mare, que encara que el fera gos de verga en la espardenya la tirava a faltar. Aixina que va tirar, aprofitant que ja estava ja prop del cel, cap amunt, cap amunt i va arribar a les portes del cel.

Allí estava Maria en tots els sants allí, i la dona estava [...] i en això li diu a ella:

-          Maria, jo voldria vore a ma mare...vostè no hem portaria?

-          Clar que si home, clar que si. Mira, agarrat ací a esta llana a estos capitells de llana i jo aniré amollant-te.

I anava soltant-lo cap a bai[x], i de volta en quant li cridava: - Ja estàs baix Venturet? I ell cridava: - No encara no! AMOLLEM AMOLLEM!

I anava soltant-li, anava soltant-li llana. – Ja estàs baix Venturet? –No, encara falta un poc!

I quan ja estava a punt d’arribar... – Ja estàs baix? Que no queda més llana! – Si, ja estic casi! I aquella li solta la llana i aquell comença a caure, comença a caure i... bomm! I pega damunt d’un bancal que per cert, acabaven de regar i estava moll. Aixina és que va caure de cap. Ell quan va voler plantar-se resulta que se li va quedar el cap enganxat dins del bancal. El xiquet es va alçar i al notar-se sense cap, se’l va agarrar i se’l va posar. Però, se’l va posar de l’inrevés.

El xiquet se’n va anar cap al poble, aixina cap arrere, i quan va arribar allí a l’[e]ntra[da] del poble anava cridant a sa mare. I sa mare quan va [e]ixir i el va vore en el cap girat...

-          Ai, Venturet fill meu. Vine, vine cap ací. I la va agarrar, i pegant-li unes palmaetes a l’esquena, li va agarrar el cap, li’l va girar i el va perdonar.

Reproductor MP3