Els bandolers Pinet i Bou a La Torre de les Maçanes

La llegenda que tot seguit us contaré tracta sobre dos roders coneguts com Pinet i Bou, els quals van passar per La Torre de les Maçanes.

Aquesta historia, tracta sobretot del bandolerisme perquè va ser un fenomen social molt antiu i va tindre el seu esplendor sobretot al Regne de València al segle XVII.

Però a la província d’Alacant es van conèixer una sèrie de bandolers que tot el món els anomenava roders i que van ser molt famosos des del principi del primer terç del segle XIX. Sorgiren sobretot del món rural i es van convertir en foragits estimulats per les repercussions, ja que les collites eren escasses hi havia molta marginalitat i pobresa i aquestos factors solien ser els detonants de la delinqüència .

I Pinet i Bou, que aquesta història tractarà sobre ells,  van ser dos roders que s’amagaven per aquestes serranies sobretot per les serranies de la Marina Alta i de la Marina Baixa, van ser molt coneguts sobretot per aquella zona, però també pel nostre territori, ja que aprofitaven l’orografia i les característiques de estes terres i aprofitaven que hi havien terres senyorials, aprofitaven també la proximitat del nostre poble amb el port d'Alacant, el transport de viatgers que els proporcionaven molts suculents botins. I realment estes persones no tenien cap estratègia simplement assaltaven cases, assaltaven mansions, rodaven pels pobles i poc més.

I tot seguit, la història que ara us contaré me la va contar el meu avi i tracta sobretot de Pinet i Bou, l’estada de Pinet i Bou ací en La Torre de les Maçanes. I el més curiós de tot també és, que aquesta història  li va ocórrer al meu bisavi. Això es el que em va dir el meu iaio. I li va ocórrer al meu bisavi que li deien Patrici. I Era una persona humil, que tenia les seues terretes i es dedicava, era barber, tallava els cabells, rasurava les barbes dels homes i un dia ell tenia unes terres, no sé si coneixes la zona de Corteset, que està per la serra de la Grana. Pues hi ha una zona, una partida que es diu Corteset i allí n’hi ha una cova , que es diu la cova de Les Estaques. No las vist mai? i existeix!  Pues un dia hi anirem.

I allí n’hi ha una cova molt gran, situada quasi al cim de la muntanya. I casualment eixa cova estava dins de les terres del meu bisavi, eren d’ell.  I un dia, va anar en el seu burret,  a les terres a cuidar-les, tenia una caseta allí xicoteta per a guardar la collita, les ameldes, lo que tinguera, i va sentir aixina soroll per la cova. Tot hi ha que dir que la zona eixa de les terres del meu bisavi, era una zona de pas, com ja em dit abans, els roders aprofitaven la proximitat del port d’Alacant i tot hi ha que dir que en aquella època la Carrasqueta no existia, doncs per ahí no hi havia pas i aprofitaven esta zona per a passar de la muntanya a la costa. Aleshores, en la cova esta, n’hi havia moltes vegades que la gent transhumant que anava amb el rebanys, que passaven de la muntanya a la costa, amagaven els seus rebanys en la cova, dormien en la cova, osiga que la cova era com una mena d’hostal, d’aquella època gratuït, no? I sí, passaven allí la nit. Doncs el meu bisavi estant allí va sentir soroll per la cova, i es va acostar. Clar  quina va ser la seua sorpresa?  que en entrar a la cova a qui es va trobar? A Pinet i Bou. Pinet i Bou en les dos grans barbes, en les navaixes super afilades, es va quedar bocabadat que casi li agafa un infart segons contava el meu avi es va quedar casi sense parla. I que van aquests dos bandolers? Començar a fer-li un qüestionari. Qui era? De quina família provenia? Tot açò supose jo que per saber si era una persona adinerada, però jo també trobe que quan el van vore, que era una persona humil, de camp, també ells van saber de quin estat social pertanyia. Per tot i totes li van fer un qüestionari qui era? Com li deien? I finalment van topar en una pregunta. Que a que es dedicava? I aquest home va dir que es dedicava, que era barber. Clar Pinet li va proposar un joc/TRACTE. Li va dir:

            -Molt bé, doncs si tu eres barber vas a demostrar-meu  ara mateixa. Vas a tallar-me aquesta barba que tinc! I mira el que es dic, si em fas un tall, soles un tall et degolle ací mateix! Et mate!

 Tu imaginat el meu bisavi davant d’aquell joc / TRACTE tant brut, la mà li aniria, jo no u sé però la mà li aniria a mil, (clar) jo no sé com va poder fer allò. La qüestió és que va acceptar el joc, el va sentar en una cadira, va ser a Pinet, Bou no va fer el joc, va ser a Pinet el que li va fer el joc.  I el va sentar en una cadira i aquest, en la mà tremolosa, en la ma tremolosa, va començar, va començar a fer-li la barba. Al final , va acabar i no li va fer ni un tall, ni un! Li havia rasurat la barba perfecta, perfecta. I aquell, veient que havia guanyat li va donar al meu bisavi una moneda d’or.

Que imaginat que en aquella època que un bandoler li donara monedes a una persona, si feien sempre el contrari, no ? assaltaven, en aquest cas, com el joc el va guanyar el meu bisavi li va donar una moneda d’or.  I aquesta és la història que el meu avi hem contava sempre que Pinet i Bou, que eren de la Marina però, que casualment en una de les estades de la proximitat d’aquestes muntanyes, per aquestes serraníes  sels va tindre que topar el meu bisavi i ell presumia sempre de que havia conegut als dos grans bandolers més temuts d’aquestes terres i que li havien donat damunt una moneda d’or.

(Es que era p[er]a presumir, estava molt bé)

I això aquesta història li va ocórrer a això, al pare del meu bisavi, no! Al meu bisavi, al pare del meu avi.

(Doncs molt bé, moltes gràcies i es una història que m’ha agradat molt i que contaré als meus alumnes).

Clar açò, ara el que he de fer és això, expandir-la, perquè de fet crec que la coneix molt poqueta gent, el meu avi ja no viu, la que ho sap ara sóc jo i crec que ho saben dos familiars més i poc més. Jo sempre he preguntat i ningú ha sabut d’aquesta història, per tant seria bonic que se sapiguera.

(Doncs sí, jo tampoc la coneixia i esta bé perquè ara aixina jo també podré contar-la).

I podem dir això que els dos roders més coneguts de estes terres, van passar per les nostres terres i van estar per ací.

(Molt bé, doncs moltes gràcies).

[V]inga de res.

Reproductor MP3