La font de les capitanes

Esta leyenda t[r]acta de poc de[s]prés de la conquesta de la Foia de Castalla pel Rei Jaume I, quan dos capitans es van quedar a càrrec del Castell d’Ibi i de la seua escassa població.

E[l]s dos capitans eren Pere d’Azagra i Ximen d’Urrea, aragonesos e[l]s dos, i que junt a[mb] les seues dones Maria i Lliurada, i una escassa guarnició del Castell, van romandre en el poble convivint amb moriscos que cultivaven el terme, els qual[s] van donar en tot moment proves d’un fidel vassallatge, respectant a[l]s dos capitans, que com a únics senyors havia deixat Jaume I en el xicotet poble d’aquell temps.

Tots e[l]s dies, aquells cavallers, cavalgaven per aquelles terres i disfrutaven admirant aquells paisatges, en aquell moment nodrits de les aigües de[l]s dos rius que els travessaven, quan un dia, van arribar al paratge en qüestió que ens ocupa.

Va succeir entonces que a mitjan de maig, en plena primavera, els dos capitans van creuar un pont fet amb troncs de pi que hi havia i van baixar dels seus cavalls. A un costat i a l’altre del riu existien gran quantitat de xops, i e[l]s cavalls van menjar lliurement per allí. Pere i Ximen es van detindre a descansar sobre l’herba, junt a una font d’aigua cristal·lina, admirant la naturalesa d’aquell racó.

Cal dir que, dels moriscos que s’han comentat abans, no tots estaven d’acord a retirar-se sense lluitar contra Jaume I. Segons pareix, a[l]guns d’ells caminaven per aquells paratges, i quan van veure els dos capitans en actitud tan tranquil·la i confiada, van caure sobre ells i els van assessinar.

Un pastor va descubrir poc després el crim i ràpidament va donar avís de la tragèdia. Maria i Lliurada, les dones de[l]s dos capitans assessinats, anaren cavalgant cap al lloc indicat pel pastor i van trencar a plorar sobre els cossos dels seus marits. Entonces, agafant les seues espases, van prendre solemne jurament d’ocupar el seu lloc en les terres de Jaume I, per a lluitar contra els sarraïns. Molt[s] e[s] van maravellar de ve[u]re-les lluitar en les batalles, i en l’última de les quals, van sucumbir amb gran heroi[s]me.

Doncs bé, la leyenda acaba dient que quan el Rei va tindre coneixement d’aquell extraordinari succés, va donar les terres d’aquella part del riu als hereus que, quan van vindre de Huesca, van manar edificar una vivenda en la contornada d’aquella fon[t], lo qual va[n] anomenar Fuente Viva, nom que encara perdura hui. A més, a aquella fon[t] se la coneix com Fon[t] de[l]s Capitans, en memòria d’aquelles dos heroïnes capitanes aragoneses.

Reproductor MP3