Llegenda de la Tia Massoga

Mira, conten que a primers de sigle, la Tia Massoga, son pare volia casar-la en un home, un llaura[d]or ric. La Tia Massoga era una persona que en els últims anys de la s[e]ua vida va ser una persona que la gent se li burlava molt i tot[es] estes coses. Entonces tenim que remontar-nos a eixes primers de sigle on era una xica jove, guapa, ben planta[da]... Son pare tenia moltes terres i contra[c]ta una boda en un a[l]tre llaura[d]or, ric.

Però ella, en el transcórrer del temps, amb les festes del poble, en tot, xi!, en les seues coses, pues s’havia enamorat d’un a[l]tre llaura[d]or, pobre; pobre o sea un llaura[d]or normal. I, què [hi] fa?, son pare prepara una festa, li diu a l’a[l]tre llaura[d]or que vinga, a[l]s pares de[l]s a[l]tres i quan vol anunciar que... que té, que casar-se en este xic, la seua filla se li revela, cosa rara en aquelles èpoques perquè la dona no tenia la força que té ara i diu que no es casa, que té que anar-se’n, que si l’obliga a casar-se ella se n’anirà, de casa.

Total que, dins del transcórrer de tot este temps, la dona se’n va i se’n va a unes cases que tenia en un lloc que es diu el Bancal Pla, que està en temps de ara és la carretera de Banyeres, però en temps de antes era la partida de Biscoi. N’has sentit d’[e]ixa partida de Biscoy a la part baixa, darrere de Fernoveta, també de les entre tres tornades i Biscoy, n’hi ha una xicoteta cova, feta per l’amo, no és una cova natural, és una cova que les persones quan se n’anaven a[l]s bancals no tenien casetes i lo que fe[i]en era fer una cova natural en una zona de terra, buscant el abrigo p[er] a guardar allí les ferramen[t]s i si havia mal temps ficar allí la muleta o la burreta o l[o] tingueren i les ferramen[t]s i quedar-se allí p[er] a no banyar-se no, o p[er] a no passar fred.

Al transcórrer de[l]s dies, la veritat és que e[l]s pares de la Tia Massona lo que va[n] fer va[n] ser canviar la seua mentalitat i li va demanar a tot món que la buscara perquè sense la seua filla no podia estar, ja que era millor perdre una bona boda que perdre la seua filla. I uno d’eixos momen[t]s, un pastor que pasturava pel Bancal, pla i ample, de Fernova, pues lo que fa és vore passar mol[t] a pressa a una persona o algo, i ja es dóna compte que era la Massoga i, automàticament, la quidra i li di[u] lo que volia fer son pare, que volia que tornara i tot[es] estes coses. Ella torna allí, a sa casa, son pare quan la veu pos prepara la festa més gran que podríem vorer, perquè havia trobat de nou a la seua filla.

I tam[b]é conta la història, la leyenda en este cas, perquè és una mica de leyenda i d’història, en el que son pare li diu: “tu casa’t en qui cregues que tens que casar-te”. La veritat és que es va casar en la persona que ella volia, de fet va tindre dos fills, però en tan mala sort que quan ja va tindre les fills, uns anys después sent molt[s] xiquetet[s] encara les seus fills, va morir el home.

I diuen que en el transcórrer, tam[b]é, del temps ella va abandonar lo que era la agricultura i se’n va anar a treballar a la fàbrica, a una fàbrica de joguets, a Juguetes Rico, i poc a poc, va anar, entre cometes, perdent el cap i els últims anys de la Tia Massoga va[n] ser uns anys molt desafortunats, inclús jo me’[n]  recorde, perquè vaig viure en eixa època, en què la Tia Massoga tenia, pareixia un home. Tenia un bigot impressionant! Fe[i]a por p[er]a les xiquets, en serio! Anava en un carret, anava arreplegant lo que trobava, el que ara podríem dir síndrome de Diógenes, eixe que arreplegava de tot, ficava en sa casa, ella vivia en el carrer de Sant Joan, que està entre l’arxiu i el riu, el carrer Sant Joan. Allí tenia la s[e]ua casa, la casa d’ells. I les últims anys es burla[v]en, li tira[v]en pedres i va fer que la seua vida fora molt, molt trist[a], al finalitzar la seua vida.

Reproductor MP3