La rossa perduda

Astò és un cont[e] que contava ma mare quan era molt menu[d]eta que resulta que era un rei que li d[e]ien Arturo que resulta que estava súper enamorat de la seua dona Elisa i resulta que el moment que més feliços eren que estava en estado. Elisa pues van tindre una xiqueta i com en aquells temps no havien molts remeis p[er a] quan tenien un nene pues Elisa va morir. Entonses el rei molt apenat resulta que estaven en la guerra i tenia que eixi[r]-se’n a ana[r]-se’n a la guerra i havien moltes dones en el reinat que volien estar en el rei perquè tenien la posició ja feta p[er a] tota la vida. Però el rei mirava molt per la xiqueta Elís i entonses va buscar moltes dones i una d’elles resulta que se va posar a di[r]-li :

- Jo sóc la millor candidata p [er a] ta filla perquè jo tinc dos filles ja i jo lo que més vuic en aquest món són e[l]s xique[t]s.

Entonses el rei convençut que eixa dona era la que tenia que cuidar a sa filla pos se’[n] va anar a la guerra molt tranquil. Pues passaren tres o quatre o cinc anys i [de] la guerra no venia i la reina esta que era bastant roïneta pos resulta que li feia la vida impossible, a la xiqueta. [L]es seues filles eren com les senyoretes del reinat i la xiqueta era pos no li donaven casi a menjar, la tirava per..., no llevava ningun cuidao en ella, sempre li estava dient:

- Per la teua culpa, per la teua culpa, [l]es meues filles no seran com tu!.

Però va pensar un sistema [amb] què [les] seues filles pugueren ser reines el dia de demà. Pos que forma po[d]ia fer? Pos estava molt clar. Pos resulta que desfe[r]-se de la xiqueta. Se’n va a anar al bosc en un criat que tenia molta confiança i li va dir:

-Mira, tu lleva la xiqueta bastant adintre del bosc i quan estiga molt adintr molt adintr, que vegues tu que ella no podria eixir mai pos vas i l’abandones allí i tu li dius a la xiqueta que mire cualquier cosa p[er a] distrau[re]-la i tu te’n vens corrent[s] i no mires mai pa arrere p[er]què la xiqueta no te vega. Pos així va ser, se’n va anar el criat i quan estava casi... en un bosc molt molt molt [...] oscur oscur oscur de tants arbres el rei li va dir a la xiqueta:

- Mira, mira que bonico aquelles cabretes que hay allà, mira que bonico i [a] la xiqueta com l’ agraven tant els animalets se’n va anar corrent[s] a vore les cabretes.

I quan se va donar conte pos que estava soles. I la xiqueta molt trist molt trist molt trist se va posar a plorar i entonses resulta que se van arrimar molts animale[t]s a ella i li diu la cabreta, pensa la cabreta:

-  No plores, no plores, xiqueta no plores que aquí no te va a faltar de res, moatros te cuidarem. Mira jo tinc dos cervesés i lis estic donant a mamar aixina que [a] tu la llet no te va a faltar.

I s’arrimen els animalets i tots els animalets se fan molt amiguets d’ella i e[l]s ensenyava.. els animalets minjaven unes fulletes d’algo i la xiqueta d[e]ia:

-Pos si s’ho mengen els conillets jo també podré menja[r]-m’ho perquè no se moren.

I aixina se va passar tres o quatre anys i la xiqueta era preciosa. Tenia un pelo roget, roget, roget en e[l]s ulls asuls com sa mare. I van passar anys i entonses el rei va tornar. El rei va tornar que se va acabar la guerra i com entonses no [hi] havien telèfonos ni havia res pos resulta que no s’havia pogut enterar que la seua filla no estava en el reinat. I arriba la reina i li diu:

- Què ha passat en la meua filla que no està?

I la reina, i la reina aquella li fe[i]a:

-Aii, molta pena! tu no sa[p]s com [de] mal ham passat. La xiqueta va pillar unes febres, unes febres molt roïnes i se va morir la pobreta en lo que la volia jo. I [l]es meues filletes la volien molt molt molt molt. I entonses el rei pos se va posar molt trist perquè era lo que més volia en este món. Bueno pos passa una tempora[da] grandeta i el rei estava tan apenat que sempre s[e n]’anava a corre[r] pel cavall. Solament que tenia l’això d’ana[r]se’n a corre[r] corre[r] corre[r]  i a galopear en el cavall pels bosques. Però un dia el rei estava tan apenat que se va clavar molt molt adintre del bosc i resulta que arriba a un momento que anava i veu una cabreta i pilla una fletxa i intenta tirar una fletxa a la cabreta, però de momento veu una xiqueta que corrent[s] corrent[s] corrent[s] pilla la cabreta i la fletxa passa pel costat. I el rei diu:

-Però, aquí? Eixa xiqueta que fa aquí? Pos si aquí no hay ningú. Si astò està molt adintre i aquí no hay ningun ser humà. Com esta xiqueta?

I s’arrima la xiqueta i diu:

- No, no tingues por, no tingues por xiqueta, que te vaig a fer una pregunta: Tu, tu, tu qui eres? On estan tus pares.

I la xiqueta asustaeta asustaeta li diu:

- No, no, no, no li faja res a la cabreta ni a mi, que no l’ham fet res a usted.

Diu el rei:

- No, no te preocupes. Si jo no vaig a fer-vos res. I diu el rei:

- Tu qui eres?

- Jo sóc la filla del rei Artur, però fa molts anys, molts anys, molts anys que me vaig perdre aquí perquè me va portar un amic de la madastra meua i a l’amic no sé que li va passar que me va deixar aquí soletes.

- Però entonses com has viscut tu?

- Pos mira, [l]es cabretes estes m’han donat llet, e[l]s conillet m’han ensenyat a menjar [l]es herbes bones, e[l]s pardalets me portaven unes cimentetes i e[l]s plantava jo cosetes. I aixina he sobrevigut.

Diu:

- Però tu eres la filla del rei tal.

I diu:

- Sí, sí, sí, i a la mama li d[e]ien Elisabeth i a mi me diuen Isi.

Diu:

- Tu? No és possible, no és possible!-diu el rei.

Diu:

-Sí, sí, sí, jo sé que jo vivia en tal puesto.

I el rei, com havien passat tants anys, pos llevava una barba molt llarga perquè s’havia deixat molt de la tristesa que tenia, i la xiqueta no el coneixia.

Diu:

- Tu a mi no me coneixes, v[er]itat?

- No, no.

Diu el rei:

- Pos jo sóc tun pare.

- No, no és possible, jo... mun pare se’n va anar a la guerra i me va dir la meua madastra que s’havia mort.

- No filla, no filla. Tu eres ma filla  i la madastra teua també me va dir a mi que t’havies mort tu de febres.

- Ahh que n’hem sigut enganyats e[l]s dos, de la mateixa dona. Eixa dona, pare, és molt roïna.

- Sí filla, sí. Anem! Munta al cavall!.

I se’n van anar galopeant corrent[s] corrent[s] i li va dir als soldats:

- Pilleu a la meua dona i claveu-la en un calabós i que estiga un mes allí [s]ense dona[r]-li menjar i quan estiga demanant perdó l’envieu i la finqueu en el bosque lo més lluny que haiga igual com va fer en la meua filleta i aixina sabrà el càstig més gran que me va donar, el desgust més gran del món que me va donar pensant que la meua filleta havia mort. Que jo vivia per ma filleta i entonses la madastra se la van llevar al bosque i a les seues filles que eren molt roïnes, molt roïnes. I com eren tan roïnes, tan roïnes, tan roïnes pos no se van fer amics de ningun animalet. I entonses resulta que sempre estaven desmaiaetes de fam perquè com to[t]s es animale[t]s que [hi] havia li pegaven pedra[d]es, [l]es tiraven als animale[t]s pos nenguno s’arrimava per allí.

El fil d’este cuento és que no se pot ser tan roín en la vida perquè te pot pegar la volta igual que tu lo que vas fer i este cont[e] s’ha acabat.

Reproductor MP3