Les quatre xiques

E: Vinga conta-me-la!

I: Éreu quatre xiques

E: I qui eren les xiques?

I: Les xiques, vosatros quatre.

E: però dimos qui eren.

I: [L]es meues netetes: Maria, Irene, Patricia i Remei.

I: I se’n van ana[r] [l]es xiques elles soles, més atreví[d]es, una serra, una montanya, una montanya... I la Remei fe[i]a: Teta si mos perdem, teta si mos perdem. I vau contino anant[t] i se va fe[r] de nit [l]es quatre soles i de moment ve[i]eu un carro.

E: no era una llumeneta?

I: Pos una llumeneta, i despues per allí estava el carro i la llumeneta -dic jo igual, o nincara, igual no pot se[r] perquè fa molt temps-.

E: No era una llumeneta i una caseta que havien dos vellets?

I: I vau aplegà[r]) i vau toca[r] a la porto. Diu: Qui és?, diu: Mosatros és que mos s’ha fet de nit i no ham pogut plegà al poble i ara no sabem tornà[r]. I la velleta estava fent coquetes en oli, i von va donà[r], “Minge-vos-ho filles, minge-vos-ho”. I despues crec que vos vau gita[r] allí i tot, vos vau gita[r] i vos vau gita[r], dos a ca llit, dos a ca llitet. I la auela fe[i]a pel demà matí “nenes vinga que ja és hora d’alça[r]-vos”. I sa[p]s lo que van fe[r]? Lleva[r]-vos en el carro.

E: On?

I: A ta casa, allí a ca l’Alquebla, allí  a l’Alquebla i tun pare donan[t]-los [l]es gràcies i ta mare també.

Reproductor MP3