Venturet

(Bé) Açò era una volta, un xiquet que li deien Venturet, (vale?)

I era d’un poblet que es deia Benimarfull.

Un dia que estava en el pati de sa casa, jugant a pilota, (val?) i sa mare li d[e]ia:

-          Venturet fes el favor de no jugar así que trencaràs els cossis.

(Un cossi és una gerra, que té un foradet baix com si fora un “grifo”, una aixeta, per a poder traure l’aigua i açò l’utilitzaven per a fer... per a fer la colada, per a fer... la bogada, per netejar el gansols i tot això). I res, sa mare tenia tot allà preparat i el estava jugant a pilota, en el pati. I sa mare, altra volta va eixir i li va monear [?]:

-          Venturet, fes el favor que et trencaràs els cossis.

I ell continuava jugant, hasta que en un moment donat, sense voler, es va a esvarar, es va apoyar damunt d’un cossi, va caure la llanda [?] en terra i la va trencar. Entonces, sa mare que li va vore, es va llevar l’espardenya i va començar a caçar-lo. Ell se’n va anar corregent pa que sa mare no li pegara amb l’espardenya i aixina va quedar la cosa. Entonces, va dir pos que ma mare no em pegue ara me n’aniré als banys. Els banys estan prou de Benimarfull i es un lloc on la gent va a banyar-se. Arribant als banys era un dia que hi havien fet fira, i n’hi havien paraetes. I en les paraetes, no n’hi ha el que n’hi ha ara tenien joguets i coses d’eixes, avans pos havien pans figos, fruix secs, oregons, (que són albercocs secs), pos coses d’estes. I res, i ell s’en va anar allí i caminant per allí, va trobar a dos tractants, que anaven al poble del costat a Alcosser, que anaven a comprar dos burros. I ell va dir:

-          Bueno mira, sabeu que?, que m’en vaig amb vosaltres.

I se’n va anar Venturet i els dos tractants. Ara ben, caminant pel camí i Venturet va vore passar una abella, es va quedar mirant l’abella, i va dir:

-          A esa abella la conec jo.

I l’abella va anar a posar-se dins d’un marge, i per el marge br[u]gia la mel. I va dir:

-          Què llàstima – els va dir als tractants- Qué llàstima, tota esta mel ací perden-se.

I de repent, van sentir:

-          Auuuuuuuh ! Auuuuuuh!

Un llop estava udolant. I ells van tindre molta por, però Venturet que era molt valent va dir:

-          Pfff, no pasa res, no patiu.

I el llop va anar cara d’ell, a per ell correguent i ell es va arremangar i quan el llop se li va tirar damunt [e]mb la boca oberta, va clavar la mà dins la boca hasta dins hasta lo més fondo, el va agarrar de la cua i el va girar com si fora una camissa, va espolsar i tota la carn i el ossos van caure tots en terra, i les dents i tot, va caure en terra. I entonces va agarrar la pell que sol es quedava i va a dir:

-          Mira, ací  [anem a posar] la mel.

I la mel que br[u]gía del marge el va agarrar i el va posar allí i  va omplir tot el cuiro de mel hasta dalt. Ja tenia el cuiro i diu:

-          Che! Que llàstima encara brull més..més mel del marge.

I va tornar a sentir el mateix.

-          Auuuuh !, Auuuh!

-          Un altre llop! Aaah

Els dos tractants acobardats, però Venturet, el no tenia por. Es va plantar allí i quan el llop estava ja tirant-li-se damunt, va fer el mateix, va clavar la mà dins la boca, va estacar la mà hasta el fondo, va agarrar de la cua, va girar al reves com si fora una camissa, va espolsar, i la carn el ossos van caure en terra, va agarrar altra volta la mel, la va arrimar el marge i la va omplir hasta dalt tota plena de mel, i ja va deixar de brogir la mel del marge. Ja tenien allí dos cuiros que pesarien, pfff,  setanta quilos cada cuiro lo menos. I van dir:

-          Venturet, i ara que fem dels cuiros?

I Venturet es va quedar pensant i va dir:

-          Mmmm,....

I va sentir que un poll, perquè Venturet tenia el monyo una miqueta llarg, li picava en el cap. Va agarrar el poll del cap, el va posar damunt la taula, (damunt la taula no). Damunt d’un marge de pedra i li va fer [e]mb l’espardenya, pum! I plam! Va eixir un burro ! En albardes i tot. I entre ells tres van agarrar el cuiro, perquè pesava una animalà, i el van posar damunt del burret. I aleshores van dir:

-          I ara que fem amb l’altre cuiro.

I Venturet va dir:

-          No patiu.

Va escarbar en el cap, va agarrar un altre poll, el va poner damunt d’una pedra pum!, i plam! Un altre burro, albardaet i tot. I altra vegada el van agarrar enter ells tres, el cuiro, que estava ple de mel i el van posar damunt del burro. I ja tenien els dos tractants, Venturet i els dos burrets, i se’n van anar a vore que feien [e]mb la mel. Se’n van anar caminant i va[e]n trobar un home, que anava en un carro, en un cavall. I este home portava en el carro ous, cistelles plenes d’ous. I li van dir al home:

-          Mire, li canviem els dos burros i els cuiros de mel. Per el carro i les cistelles d’ous.

I el home va accedir, va dir que bé i res van canviar. I van agarrar i van a anar a una ereta, a Alcosser, i van escampar tots els ous per terra, van en deslligar laca[?] del carro. I van començar a passejar laca[?] per damunt dels ous i laca[?] anava xafant-los i anava trencant els ous i de cada ouet, pues eixía un pollet o una gallina o un pollastret, un ouet, una gallina, un pollastret i aixina, aixina, aixina,... I laca[?] anava xafant, anava trencant tots els ous, i de cada ou pos, una gallina, un ouet, un pollastret, un pollet, una gallina, un pollastret i aixina, aixina, aixinia,... Tots els ous, hasta que soles ens va queda un, i aleshores el laca[?], el xafava amb la mà però el ouet, s’esvarava, però com estava a soles ja no s’apoyava en res, tornava a xafar-lo s’esvarava, tornava a xafar-lo, i es deia:

-          Ay! Serà capaç que no trencarà el ouet, ja vorem...

I al final pum!, el va xafar i el va trencar, i va eixir un pollet. [E]mb tan mala sort, que tenia un ullet apegaet. Un ullet l’obria però l’altre ullet tenia el parpallet apegaet. I van dir:

-          Ara que farem?

-          Pues podíem... a vore que podíem fer – va dir un tractant – jo se lo que podíem fer. Agarrem resina d’un pi i li untem el ullet de resina i una miqueta de fang.

I li van untar al pollet, la resina i un poquet de fang. I sabeu que va a passar? Que va començar a eixir del ullet un pi. Però no un pi xicotet, no!, Al principi era xicotet, però va anar fent-se gran i gran i gran i alt i alt i alt,... I tenia el pollet allí gitaet[?], en el ull un pi, que arribava deu sap a on ! I no contens en açò, pos imagineu-vos que van vindre una serrada de corbs  i es van parar damunt del pi, i Venturet i els tractants, van dir:

-          Ah! Pobre pollet, ahí damunt, que te el pi en el ull, damunt, tots el corbs damunt. Es que...hem de fer algo. I que podíem fer? Pos ja ho se, pos anem a tirar-los terrossos de terra  pa espantar-los. I van començar a agarrar terrossos de terra i a llançar-los [e]mb força pa que els corbs se n’anaren.

I començaron[?] a llançar a llançar terrossos, i uno i vinga vinga i vinga. I van estar aixina, pos molt de temps. Tant de temps van a estar, que van fer un bancal. Dalt del pi, ja tenien allí un bancal, dalt del pi. I van dir:

-          I ara Venturet que fem [e]mb este bancal ?

-          Pos...en este bancal, pos...podiem plantar un melonar.

I van plantar un melonar i van començar a eixir melons d’alger, melons de síndries, melons rotjos, melons d’olor, melons de pell de sapo !!! però quin melonà. Això feia por, però era grandíssim aquel melonar, i Venturet va dir:

-          Mira saps que vaig a fer? Vaig agarrar-me [e]mb uno i vaig a cascar-lo[?].

I Venturet va traure la navaixa, i estava partint el meló quand.. la navaixa plam! Li va caure dins del meló. I Venturet es va asomar pa vore si veia la navaixa, i pataplam! Va caure ell també. I ja estava Venturet dins del meló, buscant la navaixa. I aquell meló era grandíssim i allí estava Venturet que no sabia pac on pegar, pa ca ací, pa ca allà, buscant la navaixa i no trobava la navaixa, però vamos una cosa grandíssima i anant cap avant i buscant la navaixa, va trobar allí un home sentat, dins del meló, que era el tio Casto d’Alcosser, i li va dir:

-          Venturet, no et calces el cap perquè no has de trobar la navaixa, perquè la navaixa és molt xicoteta. Fa quinze dies vaig perdre jo ací quatre vaques i encara no les he trobades.

Bueno i Venturet anava caminant per allí, buscant la navaixa i ja va començar a preocupar-se de sa mare, perquè estaria buscant-lo, perquè ja feia uns quants dies que ell eixía de Benimarfull. I caminant per allí i caminant per allí, va trobar a San Pere i a la mare de deu. I la mare de deu estava cossin retalls. Estava cosí allí, i li va dir a la mare de deu:

-          Qui es vostè? – I li va dir:

-          Jo soc la mare de deu i este home així vellet al meu costat és san Pere.

-          Ah! Vost[s] no podríem fer-me un favor - li va dir Venturet

-          Que vols que fem per tu?

-          Es que jo voldría anar-me ja a ma casa, perquè ma mare deu d’estar ja preocupat, fa molts dies que m’he n’anat i deu estar ja, pos preocupant-se per mi.

I diu:

-          Pos bueno, anem a vore que podem fer.

Entonces la mare de deu va agarrar, i va agarrar tots els retalls i va començar a lligar-los per a fer una especie de corda per poder baixar, d’allà on estaven, del..del..del bancal aquell tan alt, i res i això van fer. Van fer, van anar lligant els retalls com una espècie de corda, van tirar però fora del meló i Venturet va començar a baixar, va començar a baixar, a baixar, a baixar,... Però va arribar a un punt que els retalls es van acabar i Venturet es quedava ja penjat d’una mà i estava penjat ahí dalt i pensava:

-          I ara que faig, putje[?] pa ca amunt o baixe, pff que són[?]... I ara que farem?

Total, que va dir:

-          Pos el tire.

I el va tirar i allà tens a Venturet, uuuuuuh, pum! Va caure en terra [e]mb tanta sort que va caure en l’horta de son tio Jose Maria que acabava de regar, i entonces, (clar, home va tindre sort, perquè no es va espaldar), però claro, va tindre un poquet de mala sort perquè es va quedar [e]mb el cap clavat dins de la terra i els peus pa ca amunt, mirant pa ca dalt. I ell menejava els peus i intentava traure el cap, però no podia eixir el cap d’allí dins que estava clavat dins de la terra. I tot era manegar les cames i fer força [e]mb el braços i no podia de cap de manera. I al final, va pegar un estiró molt fort i plam! Va eixir, però... El cap es va quedar dins la terra. Claro i el cap dins la terra i ell no es veia, sense cap, tocant-se, buscant el cap, buscava el cap no el trobava, al cab d’un rato, palpant, palpant... Va trobar el cap, va escarvar, va traure el cap i se’l va poder posar [e]mb tan mala sort que se’l va posar al reves. Clar ell volia anar avant però com el cap mirava pa ca darrere, el ulls el tenia cap darrere, i davant tenia monyo. Ell anava pa ca avant de on tenia la cara però com la cara la tenia darrere, i no avançava. Hasta que no va poder coordinar-se i aixina conforme va poder caminar, cap [d]arrere, cap [d]arrere pos va arribar hasta el seu poble hasta Benimarfull. I va arribar a Benimarfull, va buscar sa casa i sa mare estava allí esperant-lo i va dir:

-          Però Venturet, que has fet?

Com sa mare ja sabia com era, que era un dimoni, era un bitxo, i no parava mai, el va vore el cap al reves, i no li va monegar[?] ni res, li va dir:

-          Venturet vine ací.

I li va agarrar el cap de Venturet, el va alçar una miqueta pa ca amunt, chic! El va pegar un gironet i el va posar ben puesto. I conte contat, conte acabat.

Reproductor MP3