Marieta, Marieta

366

Un bon dia la mare de Marieta tenia de tot per a cuinar, tenia encarnelles, ditets coents però necessitava freixura per al dinar, aleshores li va demanar a Marieta si podia, per favor, anar a la carnisseria a comprar-ne. Aquesta va dir que sí sense cap problema però la xiqueta que era bastant desobedient i també bastant entremaliada va passar el dia jugant amb els amics de manera que va arribar l’hora que tancaven la carnisseria, Marieta va recordar que havia de comprar la freixura i no la va comprar. 

Així doncs caminant, caminant pel poble en busca de solucions va anar a casa de les veïnes però les veïnes no li podien donar freixura perquè no els en quedava, aleshores se li va ocórrer la idea de passar pel cementeri, concretament pel cementeri vell d’Elx que és el cementeri que queda dins del poble i no el nou que quedaria als afores. Aleshores,  en una de les tombes va veure que sobreeixia part d’un difunt, Marieta es va apropar a la tomba, es va copsar primer de què ningú la veia i aleshores després d’auxar unes mosques va rebuscar entre les entranyes del difunt que encara estaven sanetes i comestibles, aleshores  va agafar tot el que li calia de la freixura i ho va portar a sa casa i eixe dia van dinar sense cap problema, a banda de gaudir de camí a casa d’un parell de carraixets que li va regalar el poble d’Elx.

Marieta estava totalment apaivagada i havia quedat satisfeta i sense cap preocupació perquè li havia portat  la freixura a sa mare, eixe dia havien dinat i res havia passat, ningú s’havia assabentat que Marieta havia estat una descuidada, però clar, quan va arribar la nit i Marieta es va gitar, aleshores quan tot estava fosc i silenciós començaren a sentir-se unes passes. Al principi, Marieta no en va donar gens d’importància perquè donava per fet que seria la mare o seria el pare que s’alçaren a fer-se un got d’aigua. Però aquestes passes cada cop eren més allargades, més sorolloses, Marieta es destapà una miqueta, alçà el cap cap a la porta però no vegé res, només hi havia obscuritat i molt de silenci. Passada una estona un altre cop començaren a sentir-se passes, Marieta li va semblar veure una ombra i es va esgarrifar una miqueta més i aleshores es va tapar amb els llençols i les mantes, va començar a suar, de sobte novament passes, l’ombra es veia més gran i ara si començaven a escoltar-se unes paraules que deien així:

“Marieta, Marieta per la primera escalereta estic, torna-me la freixura que m’has furtat de la sepultura.”

Marieta, en sentir aquestes paraules, estava totalment espantada i pensava que estava tenint un malson, malauradament quan deixa passar una estoneta més, novament l’ombra s’allargava més, es feia més ampla, començaven a sentir-se més passes encara i novament una veu deia.

“Marieta, Marieta per la segona escalereta vaig, torna-me la freixura que m’has furtat de la sepultura.”

Marieta sabia que no estava somiant, es va tapar encara més i va començar a tremolar. Va intentar cridar a sa mare però ni la veu l’eixia, ni una sola espurna de veu li eixia per la boca. Finalment, va veure una mà pel punxant de la porta i una cara de cadàver cara de difunt, una de mort, segurament, el difunt que estava al cementiri i li deia així:

“Marieta, Marieta pel última escalereta estic, torna-me la freixura que m’has tornat de la sepultura.”

I en sentir-se aquelles paraules, tot havia acabat i al dia següent al llostre van buscar la xiqueta, i la xiqueta havia desaparegut totalment.

Reproductor MP3