[La dentilleta]

rondalla 

Això era i no era un home molt pobret, tan pobret tan pobret que sols ens tenía una dentillenta. Anava de poble en poble, i quan sentia tocar les campanes de l’esglèsia sempre anava a missa, però va pensar:

-          "Ai! Tan pobret que sóc, i si entre a l’església i terc la dentilleta l’únic que tinc? A vore, cridaré a aquesta porta i si la dona fora bé cuidar-me la dentilleta, pos jo estaria molt Agraït i més tranquil."

Aleshores,  l’home va i crida a la primera casa que troba, “ tuc, tuc, tuc, tuc”.

-         -  Qui és?

-         -  Ascolte senyora...

-          - No puc eixir a atendre-ho, entre vostè cap a dins.

-         -  Es que mire senyora, jo... sóc tan pobret que sol en tinc una dentilleta i estan tocant a missa, i m’agradaria anar a missa. Vostè en cuidaria la dentilleta?

I la dona diu:

-         -  Ai... este home quines coses té, una dentilleta... Bé home bé!, no passa res, deixa-la ací darrere de la porta que ahí la tindrà quan torne.

El home fa lo que la dona li diu i se va cap a missa. A  l’estona quan torna crida a la porta i la dona li diu:

-         -  Estic  pastant agafe vostè mateix la dentilleta.

Quina és la sorpresa de l’home que quan mira la dentilleta no estava.

-          - Ai senyora perdona que la moleste però, es que la dentilla no està.

-         -  Ai quin mareig vostè i la dentilla, però, com pot ser que no estiga?

-          - Ascolte senyora, pos la dentilleta no està.

-         -  Bueno a veure que haurà passat ací. Ai! Clar, les gallines passejant se l’hauran menjat.

-         -  Pos mire senyora, o la meua dentilla o la seua gallina.

-         -  Però vostè que està dient?

-          - No no, jo li he dit que si vostè en cuidava la dentilla i vostè m’ha dit sí, i la seua gallina se l’ha menjat, aixina senyora que o la dentilleta o la gallineta, o la dentilleta o la gallineta, o la dentilleta o la gallineta.

I la dona ja loca del cap, plena de feina li diu:

-          - Te’n portes la gallina que li done la gana i així a aquest  poble no torne mai més en la seua vida.

El home ràpidament agafa una gallina i se’n va corrent.

Caminant, caminant de poble en poble pensava:

-          "Ai, pos mira ja no sóc tan pobret, d’una dentilleta tinc una gallineta."

Aleshores, s’arrima a un altre poble i ixen les campanes a es tocar i diu:

-          - Ai... ara si que tinc un problema, no sóc tan pobre, però com entre a l’església en una gallina? Això no pot ser. Bueno a veure si trobe una bona dona que me la cuidara.

A la primera casa que troba crida a la porta: “toc, toc, toc”. I una senyora major ix i li obri.

-         -  Bon dia, que vol vostè?

-         -  Pos mire senyora es que jo sóc molt pobret i volia anar a l’església.

I la dona veu la cara de l’home i diu:

-          - Bueno, bé, deixa la gallineta ahí dins del corral i ja tornarà per ella.

El home molt conforme deixa la gallina i se’n va.

Al cap d’un bon rato, l’home torna a cridar a la porta, “tuc, tuc, tuc”. La dona ix i li obri.

-          - Pase, pase vostè i agafe la seua gallineta.

El home plega al corral i la seua gallina no estava.

-          - Com que no està la gallina? – li diu la dona.

I l’home:

-         -  Senyora pos la meua gallina no està.

Buscant i requetebuscant, s’adonen que un porc que tenia allí la dona nigat s’havia menjat la gallina. Entonces este home li diu:

-         -  Pos mire senyora jo sóc tan pobret que sol en tenia una gallineta. Con que el seu porc s’ha menjat la meua gallina, pos vostè...la gallineta o el porquet, o la gallineta o el porquet, o la gallineta o el porquet.

I la dona s’enfada i es disgusta molt:

-         -  Però senyor home! Vostè que està demanant-me un porc per la seua gallina? Ara cridaré al meu marit que està ahí baix en l’horteta. Peret! vine que este home vol emportar-se el nostre porc.

Puja Peret tot acalorat i quan sen la història i la discussió, i que el home no parava “o la meua gallina o el seu porquet, o la meua gallina o el seu porquet, o la gallineta o el porquet, o la gallineta o el porquet.” Li di Peret:

-          - Mira Doloretes  que s’emporte el porquet i que no tornem a veure a aquest home mai més per ací.

Total que el home ràpidament agafa el porc i se’n va del poble. I per el camí anava pensant:

-         " D’una dentilleta una gallineta, d’una gallienta un porquet, pos ja no sóc tan pobret."

A tot això pensant, pensant i cantant, cantant arriba a un altre poblet. Ai! Que sent les campanes! I pensa:

-          - Oi! Ara si que no puc entrar al poble en el porc, perquè igual no trobe ninguna casa gran que puguen cuidar-me’l. Mira, ací a aquesta primera casupa del camí vaig a veure si me’l poden cuidar.

El home crida, crida,crida: “ama de la casa, ama de la casa”. I sent una veu que diu:

-          - Qui hi ha?

-          - Pos mire senyora es que jo sóc un home molt pobret i sol en tinc aquest porquet. Vostè me’l cuidaria una estoneta mentres jo vaig a l’església?

-          - Clar home, clar! mugue-lo ahí al porquet i ja vindrà per ell quan vostè vulga.

El home se’n va, entra a l’església, escolta el que tenia que escoltar i quan torna el porc estava mort, enterrat. I comença a cridar:

-          - Però senyora, senyora, sóc l’amo del porquet mire que ha passat!

-          - Ai mare de deu! Però , això ha sigut el bou. El bou ha eixit del corral i li va pegar un cornat i ha matat al porquet. Pos mire un accident, no passa res.

-          - Ah no senyroa! Jo sóc un home molt pobret que sol en tenia un porquet. O el porquet o el bouet, o el porquet o el bouet, o el porque o el bouet.

I la dona:

-         -  Però senyor home, com li tinc que dar el bouet? Entre en raó, jo no poc donar-li per un porc el meu bou.

-          - O el porquet o el bouet, o el porquet o el bouet.

Al final la dona desesperarda, plorant, estirant-se de les grenyes del cabell, li diu:

-          - Te’n portes el bou, però no vull tornar-ho a veure mai més per ací, tinga-ho bé clar.

I l’home agafa el bou i se’n va. I anava molt content perquè pensava: “tan pobret que sóc, d’una dentilleta una gallineta, d’una gallineta un porquet, d’un porquet un bouet. Ai! Ja no sóc tan pobret!" Però allà luny veu un campanar, i diu:

-         -  Oi! El bou... per dins del poble... a on el puc deixar per jo arrimar-me  a l’església? Mira en eixe mas, vaig a vore si en eixe mas me’l volen cuidar.

I s’arrima i parla en un matrimoni que estaven ahí forma en la porta al carrer en una xiqueta molt primeta. I diu:

-          - Ascolten bones persones, mire es que jo sóc un home molt pobret i he vist que ahí al fons està el poble i té un campanar, i té una església i a mi m’agradara anar a l’església, però clar en el bou, com tinc que deixar-lo en el poble, vostès haurien el favor?

I l’home molt campechano:

-          -  Clar home! Tu muga-lo ahí que nosatros te’l cuidarem. Tu tranquil, vinc quan vulgues, vine a por el bou quan et vinga bé.

I allà que se’n va l’home al poble. I tarda una bona estona en arribar.

 Mentres tant este matrimoni tenien, una xiqueta que se l’havia portat la seua iaia a viure  al poblet, perquè l’altra germaneta que era més xicoteta era molt mal  menjaoreta. I la mare pasava molt de temps convencent-la i fent-li menjar fins que la xiqueta s’alimentara bé i cresquera. Aleshores comença a dir-li la mare:

-         -  A veure reina mora de sa mare, què voldràs per a dinar? Voldràs un arroçet, voldràs uns gaspatxet, voldràs uns conillets, voldràs un ouet?

I le diu la xiqueta:

-          - Mare, saps que vull?

I sa mare:

-         -  Dis-me preciosa.

-          - Pos a mi m’agradaria menjar  fetge de bou que no cou.

I sa mare:

-          - Però filla, fetge de bou que no cou? D’on tenim que traure el fetge?

-          - Mare, ahí n’hi ha un bou nugat.

-          - Però dona, eixe bou no és nostre. Com teníem que matar al bou perquè tu menjes un troçet de fetge?

I la xiqueta:

-         -  Pos jo l’únic que vull és fetge de bou que no cou

I sa mare:

-          - Però entra en raó xiqueta meua, demana’m el que vulgues,però no vaig ha forat el bou per a traure el fetge.

-          - Jo vull fetge de bou, l’únic que vull menjar és fetge de bou que no cou.

Tan va insistir la xiqueta i tan desesperada va estar la mare, que va decidir punxar al bou y traure un tros de fetge, per a que la xiqueta dinara. Es clar que el bou no va sobreviure, i quan va tornar l’home del poble, i arriva l’expliquen el sucedit. I l’home segueix amb les sulles:

-         -  Pos jo tenia un bouet i el bouet està mort, i la xiqueta ha sigut qui ha punxat al bouet i me l’ha matat, pos el bouet o la xiqueta, el bouet o la xiqueta, el bouet o la xiqueta.

Els pares desesperats volien lluitar amb l’home, l’home es defensava, i no parava de repetir: “el bouet o la xiqueta, el bouet o la xiqueta, el bouet o la xiqueta. I al final els pares, raviant, plorant de pena i de dolor li van donar a la xiqueta. I  l’home, clar,  va pensar: “com m’han de portar una xiqueta? Per ahí diran este home en aquesta xiqueta... i si la xiqueta parla? I si la xiqueta conta algo? Pos la posaré dins d’un sac i me la portaré al coll. I així o va fer.

Total que l’home andava pensant: “ ai! Tan pobret que era... d’una dentilleta una gallineta, d’una gallineta un porquet, d’un porquet un bouet, d’un bouet a un xiquet. Ai! Les coses van eixint-me bé."

Però clar la xiqueta es menejava i pegava. I quan va arribar al poble l’home estava un poc cansat, i va sentir que a l’hermieita van tocar la campaneta i va decidir visitar aquesta esglesieta. Va trucar una porta i diu:

-          - Senyora, senyora pot deixar aquest sac ací darrere de la porta?

Ix una iaia molt velleta i diu:

-          - Què és això que portes al sac?

-          - No! Sols porte una cassola plena de caragols.

-          - Ah! Pos bé deixa-la ahí darrere la porta.

L’home se’n va a anar a l’hermiteta, i la dona que resulta ser la iaia de la xiqueta li pregunta a la seua germaneta que vivia amb la iaia:

-          - Reina que vols que et faça per a berenar?

I la xiqueta li diu:

-         -  Ai buela! M’agradaria menjar coquetes en mel.

I senten una veu que diu:

-          - I a mi també.

I la iaia diu:

-          - A veure a veure, que m’has dit que vols berenar.

-          - Coquetes en mel iaia. Vas fer-me coquetes en mel?

I senten altra vegada la veueta:

-          - Però... a mi també.

I la iaia diu:

-         - Esa veueta, esa veueta jo la conec, sembla la veu de la teua germaneta. A on estarà? D’on eixirà eixa veueta?

Fins que van a obrir el sac i van traure la xiqueta, i la xiqueta els va contar tot el sucedit.

I la iaia va dir:

Reproductor MP3