La malfaenera

Rondalla

La malfaenera, Marisol Buades, 74 anys, Sant Joan d’Alacant, dimecres 20 de maig de 2015.

Es diu que era un matrimoni que vivien a la muntanya.  Ell era llenyater (o llenyador que diem entonces), i la dona feia les coses de sa casa. I tenien una filla que pos era molt vaga.

Son pare li havia posat una engru[o]nsa[d]ora ací a la branca d’un arbre i ella passava el dia zin zan, zin zan, vinga d’engr[o]unsar-se. I la seua mare li deia: “Ai filla meua!, vine, perquè tenim que picar molt de filet, picar molt d’espart para fer el filet”, i ella deia: “Després, després”, i sempre era després. Son pare se n’anava, tornava, feien el dinar,...., la xiqueta continuava sense fer res.

I un dia sa mare diu: “Mira, m’han portat set perdius i les he cuinat, però no estan acaba[d]etes de fer. La mare vu[o]lguera que tu de ves en tant pos que vages i que pegues una miraeta a l’olla, no siga cosa que se’m cremen”, i la xiqueta diu: “Vale mare, jo ho miraré”. La mare se’n va i la xiqueta a l’engru[o]nsa[d]ora zin zan, zin zan.

Bueno, però de sobte diu: “Ai, l’olla!”, i se’n va, mira l’olla i diu: “Ui, que olor més bona fa l’olla!. Vaig a vore que hi ha”. I prova, trau una perdiueta en la cullera, i la tasta i diu: “Ui que bonaaa, vaig a menjar-me-la!” Se la menja. Al ratet tornava, engru[o]nsà, engru[o]nsà, una altra perdiueta i una altra perdiueta. Total que es va menjar les set perdiuetes.

Va deixar l’olla en el caldo i ja va tornar la mare a punt de dinar i diu: “Ai filla, m’has cuidat bé de l’olla?”, i diu: “Si mare, si l’he cuidat bé”, amb molta por, clar. I quan la mare destapa l’olla, pos s’encontra que no tenia menjar, no tenia res per a dinar. I la mare es posa les mans al cap i ix xillant per la porta: “Ai, diumenge i tot hui diumenge i la meua filla se n’ha fet set, la meua filla se n’ha fet set”.

Entonces passava per allí un xic d’un poble veí i diu: “Ui, s[e n’]ha fet set, voldrà dir que....”, allí picaven l’espart o el canyem per a fer filet i d’eixe filet pues después feien mallots o cordaven les cadires. I diu: “Set se n’ha fet en un dia, esta em convé a mi, esta em convé, esta tinc que casar-me jo en ella. Bueno, però no se jo sa mare....”, però el fa el valent i allà que va. Arriba a sa casa i: “Bon dia”, “bon dia”, “mire vosté, que jo he passat per aquí moltes vegades i he vist la seua filla molt maca, molt guapa, però, i volia demanar-li si jo podia casar-me en ella. I la pobre mare diu: “Ai fill meu, tu coneixes a la meua filla?”, diu: “Bueno, la he vist i he vist que és molt guapa”, “Sí, però és que la meua filla no té ganetes de fer res. Tu no, que no, que no, que jo pense que no”, diu:” però bueno, si tu vols.....”. 

Aixina que, fins i tot se coneixen, ja arreglen la boda i diu la mare: “Bueno, i ara què?”, i diu: “No, viurem en el meu poble, anem a viure en el meu poble”, “però, t’ho torne a repetir, es que la meua filla no li agrà[da] treballar”, i el xic pensava: “que tu vas a convéncer-me a mi, tu lo que vols és que siga fent-te a tu els set mallots al dia i jo que no me beneficie”, “és igual, és igual, no el preocupe, no el preocupe”. 

Es casen i es van en un burret, el novio en uno, la novia en l’altre i darrere els acompanyants. Els acompanyen fins el poble i arriben allí ja s’instal·len els novis allí i cada u a sa casa. Passa un poc de temps i la mare deia: “Ai, com estarà ma filla?”, perquè clar, no es podien comunicar pues diu: “Anirem allí a preguntar a vore”.

Se’n van ella i el pare al poble de a on vivia la filla, i pregunten a una xica que anava pel poble i diu: “Vostè sap on viu fulà que es va casar fa poc?”, “si mire, el carrer més net del poble, eixe és el carrer”, i diu: “Oi, s’haurà equivocat, voldrà dir el més brut perquè ma filla no fa res”. Bueno, total que se’n van cap allà. L’home de la xica quan es van casar i van arribar allí, pues ell asperava que la xica fera això, picara l’espart, fera el dinar i clar, el xic, veia que aquella no se treia de les mans. 

Va arribar un dia que se’n va anar a treballar el xic i quan va tornar la xica no havia fet res, solament, sentaeta a la cadira, en la mecedora, zin zan, i zin zan.  Arriba el segon dia i igual, i al tercer dia diu l’home: “A esta l’apanye jo”. S’alça l’home prompte, es fa una coqueta en el forn i prepara el desayuno i entonces, quan baixa la xica diu: “Oi, que bo el desayuno”, i diu: “Si, però tu no has baixat ni a encendre el foc, ni res”, “I eso què vol dir?”, “Vol dir que tu no te correspon ningú trosset de pa, perquè no has fet res”. “Bueno, pues nada”, i allí es va quedar la pobra aixina molt tristona, molt desmaiaeta, però, ell no li va deixar cap d’aliment pel costat perquè no poguera menjar.

Al segon dia, ell va aguantar ella igual, i va passar lo mateix: “Aquí tot el món hi ha que fer algo, perquè sinó, pos no podrem dur la casa endavant i tal i no t’has alçat ni a encendre la llum, ni el foc......”. Al tercer dia diu la xica: “Pos aquí hay que fer algo, vaig a alçar-me”. Se va alçar i va encendre la llum del foc, i, quan va baixar l’home diu: “Ara fem una coqueta” i fa la coqueta l’home i diu: “I hui no me dónes ningú trosset”, diu: “Bueno, com hui has encés tu la llum, te correspon un trosset”. I menja un trosset de pa i ja estava ella més conform[e]. I, al segon dia diu: “Jo m’apeteix menjar un trosset més i menjar un poquet més”. Ja va fer ella, va preparar el desayuno, i ja a poc a poc, el xic va aconseguir que aquella xica que no feia res pues ja es normalitzara un poquet.

Un dia quan tornava la va encontrar picant ja l’espart i fent el filet per a fer després les cadires.  Entonces és quan els pares van. Tonces van els pares a vore-la i quan ja la encontren ix la xica i li dóna una sorpresa: “Mare, pare!, ai que contenta estic, ai que ganes tenia de vore-los, ai, passeu, passeu”. I la mare se queda bocabadat, se queda molt emocionada de vore que la casa estava en ordre i tal. Però, la xica, al moment de sentar-se els pares diu: “Mire pare prenga vosté, una maceta i un això d’espart. Mare, i vosté prenga, comence a fer ja el mallot este de la que jo tenia feta d’ahir, del filet d’ahir”.  I diu la mare: “Xica, al primer dia de vindre nos dónes tanta faena?”, i diu: “Mare, aquí en esta casa, el que no fa res, no menja”.

I aquí, conte contat, conte acabat......   

Reproductor MP3