[Llegenda de l'ermita de Sant Sebastià]

En el Raval, una volta, n’hi havia un matrimoni i totes les nits li resaven (a sant Sebastià), totes les nits, i una de les nits es lliten a dormir i en això senten que pegaven colps a la porta i es desperten i diuen:

-       Ai! algú està cridan[t] a la porta

Obrin la porta i no n’hi havia ningú i es tornen a llitar i, al ratet, a[l]tra volta pum, pum, pum (trompaes).  

-       Pos xica, a vore si és la veïna del costat que mos crida. 

I se’n van i criden als veïns i diu[en]:

-       No, mosatros no ham tocat. 

I al tornar a entrar en casa, es donen conte que d’on es sentien les trompaes era de la paret i entonses es van posar a escarbar i va [e]ixir la imatge de sant Sebastià.

Claro al vore això pos enseguida van avisar al cura i van avisar al alcalde del poble i van pujar i van dir:

-       Guai pos nada, ara agarrem i mol anduem a la iglèsia perquè este santet mos vol mol[t] ací en Xixona. 

I se’l anduen a la iglèsia però, quan arriben a la iglèsia i anaven a posar-lo, es donen conter que tenia llàgrimes en la cara i diu[en]: “Guai pos té aigua” i li hu torquen però nomes torcarli-hu es donen conte que lo que fe[i]a es que plorava i diu[en]:

-       Pos això es que ell no vol estar ací, ell vol estar on ha tocat.

 Entonses van decidir de fer-li allí la ermita que n’hi ha. Li van fer allí la ermiteta i claro això va passar un vint-i-quatre de julio i entonses van decidir que tots els anys el vint-i-quatre de julio li fan una misa, li fan una provessoneta per allí i [e]ixa es la història. 

Reproductor MP3