Pepe Tranca

Ricardo: És germà bessó d’una xica, tenia una germana. En ell l’in faltaven hormones pa home i a la germana li’n sobraven d’home. Es dir que, com a persona era una excel·lentíssima persona, no podies dir que era un invertit ni res, d’això res, era un desastre, un desastre de criatura.  Molt bona persona, però ja t’he dic, jo l’ha conegut tota la vida, Pepe Tranco l’hi dien per … S’ha mare tenia un estanco en el carrer Solas. Carrer Solas s’has quino és? Carrer Salvaor, passes la replaçeta eixa que hi ha ara allí unes cafeteries i això, eixe carrer que seguís recte pa baix, no sé si està encara la casa del estanc eixe, s’ha mare d’ell era viuda i pues eixes coses que passaven antiguamente, ella tenia un estanc i ell fill únic i filla única. La germana d’ell va morir fa molts anys, a pesar de… i ell va viure demesiats anys. Ell ha viscut en Madrid. Ell era mayor que yo. Tenia representacions, però es que era una catàstrofe. Sobretot de llibreries i això mira, això de la Bíblia que hi ha ahí i de Franco i la noseque de la guerra i tot això s’ho comprà el iaio Enrique a ell.  I a ell li compraven tots els del poble este, però luego passa que pillava una col·lecció d’eixes a uno i no li pagava. En això era un bohemio. Avoràs perquè te conte astò. Ell era un dandi, vestit, modern, jaquetes d’eixes llargues de color d’eixos astò, un pelo aixina Arriba España... quan se’n anava a Madrid, de Madrid es dugué una capa de chuleta madrileño anem a dir aixina. Anem a posar una fecha,  1950, però ell era ja major. I vivia en Madrid, tenia representacions, i un dia que vaig anar a Madrid me’l vec a ell, a ell, a Antuan, (…), el Moniato uno que estava estudiant pa cartero que vivia allí en el carrer Polit (…) Ese Pepe Tranco, totes [es] editorials… Ha sigut representant de totes les editorials, però ha eixit per la porta (…) Mira, tots eixos llibres de Benceslao Fernandez Flores, de contavilitat i de tot això que vegues per ahí tot això s’ho ha anat compran jo, l’altre, m’un germà… El compraven quan venia ell per aquí, però ell no tenia tenda ni res. Era veneor ambulant, avoràs. (…) Es perquè tingues una idea de com era el personatge. Total, que sempre tenies que tirar-li un cable per algo, molt bona persona, molt atento, però molt bohemio, fumava en boquilla d’eixes llargues, tenia sempre els detalles eixos del mechero d’això pa encendres el cigarro, tots eixos detalles de gran senyor, però era un desastre. Ell estava més temps en Alacant (…) aquí venia quan estava molt fotut, que no l’eixia res allà s’en venia a Elx amb els amics, al Marfil, a on està la Caixa d’ahorros en la Glorieta, allí estava el cafè Marfil i ahí tots els coneixien i era amic de tots (...)

Jo: Però era conegut en el poble?

Ricardo: Era més conegut que la Chelito, en el poble vell. Luego, anava molt als fabriques, venia un astò a l’altre li venia una altra col·lecció de llibres, uns se la pagava un altre no se la pagava i per això anava sempre detrás de los peazones[?], i apart de si tenies la debilitat de paga-li, ella ja tenia per a viure. (…) Aixina a viscut molt anys.

Jo: Venent coses.

Ricardo: Venent coses. Però tenia arte. Tenia arte perquè era molt ben parlat, molt respectuós, molt del seu poble i dels costums del seu poble. Ell dia que era Barón de l’Hort de Baix, Marqués del Parque i del Hort del Gat, que eren de l’ajuntament i coses d’eixes aixina. A voltes, en el Hort de Baix li deixaven entrar gratis. (…)

Jo: amors, desamors, perquè va morir?

Ricardo: Ell era un romàntic, s’enamorava sempre d’alguna, però no aplegava mai a res.

Jo: No va tindre mai cap parella.

Ricardo: L’últim que vaig saber d’ell es que se lià en un Austriaca en Alacant, en una Austriaca d’eixes de guerra. I vivia en ella. I se bevien totes les nits una botella de conyac Soberano entre els dos, pillaven uns bufes els dos i esta li arreava cada sopapo. Esta era un animal la tia i ell era molt poqueta cosa, incapaç de matar a un mosquit eh. (…) Ni intentar forçar a una xica o enganyar-la, de ninguna de les maneres. Ell era una persona decent.

Jo: Un romàntic no?

Ricardo: Era un romàntic.

Jo: I de què va morir?

Ricardo: Pos va morir de fam. De fam. Avoràs, desapareix d’aquí del poble, anem a dir aixina. Estava vivint molt seguit a Alacant perquè s’havia mort sa mare i sa abuela (…) i se junta en la fiera esta austriaca i un dia en una això li pegà un sopapo i el tirà escaleres pa baix i se’n vingué (…) Ell era molt poqueta cosa, ja t’ha dit el iaio que era mig home mig dona. Tenia coses de home eh, ell això de una xica i això se’l trobava fet de parlar en ella de lo que vuigueres i de dir-li romanços… Però lo atre se ve que ell no funcionava.

Jo: I que li va passar?

Ricardo: Avoràs avoràs. Ve allí al bar, quan ell se veia perdut, se’n venia aquí a la Glorieta o ve en el Marfil o ve en el Florida o ve a ca Enrique, en tots els puestos era ben recibit. Salvo algun camarero antipàtic que li dia desgraciat. Pos no, pa mosatros no era un desgraciat. Era una bellíssima persona, lo que passa es que era un desastre. Perquè era molt desinteressat, que se enterava de que el fill d’uno feia la comunió, ell li fea un regal, el pagava o no el pagava, però li fea un regal. Es pa que tingues una idea de la classe d’individuo que era. I ve un dia allí al bar i li dic: “Xe Pepe, que te pasa?” I diu: “Ricardo, estoy muy fastidiao”. I jo el veig i em dic “collons quina cara de fam que té “(…) I jo: “Pero vamos a ver, que pasa?” “No, que m’he disgustao con” (…) Luego vaig parlar en Diego el Calvo este que t’he dit, que el volia molt a este… en tots els efectes la gent que el coneixia el apreciava, perquè no era malo, entén-me Santi, no era una mala persona, no, era si vols un desastre però lo que tenia ell era de tots, era pa tots, ell u regalava. Pues jo me quee mirant-lo i li pregunte: “Pepe, que te pasa?” I me diu: “Ricardo, hace tres días que no he comio”. I me digué això, “m’he peleao con esta, me tiró por las escaleras i he estado dos o tres días malo i no he salido”. Li dic: “venga voy a ver si…” Entre jo a la cuina i dic “que heu fet de dinar” i me diuen “potaje”. Li vaig dir: “te comerías un poco de potaje?” Era molt melindre per a menjar, en res menjava. Diu: “Pos si”. Li sàque un plat de potaje d’eixos. I diu: “Xe esto es mucho”. I jo: “Cuando te canses te lo dejas”. Però aquell s’ho va menjar de cabo a rabo. (…) Se prengué un café i s’en va anar i a la semana se ve que continuà mal i en el hospital d’Alacant se va morir. Se va morir a conseqüència de la caigua i de no haver-se ingressat ell a vorese en el hospital i de fam. Perquè eixe dia que vingué a casa menjà però después ja no ho sec, perquè als set o huit dies ens digueren “xe que s’ha mort Pepe, Don José de Illice”. Feren una recol·lecta, el dugueren i l’enterraren aquí en el cementeri. Entre els camareros, els coneguts i de les fabriques que havia anat a visitar-los, pos tots aportaren i el van enterrar aquí. Eixe és el personatge. 

Reproductor MP3