| Text: |
Bo, la llegenda que vaig a comentar-te és la de la puríssima xiqueta, el per què és coneguda en esa localitat.
Es diu que fa molt de temps ehh, van vindre dos ehh peregrins, que eren dos caminants que venien de Senija, i ehh caminant dies i dies i, aleshores, buscaven un refugi, en plan dormir, passar la nit ehh... en la casa de Joan Vives, que està a Benissa. Ehh, van dormir, van passar..., demanaven una posada, aleshores, van passar la nit però al sant [?] demà no tenien què pagar, però com que en aquella època qualsevol cosa valia, li van donar un quadre a l’amo de la casa. Ehh, este quadre tenia la imatge de, de una xiqueta. L’home, el Juan Vives, se la va emportar a la seua dona i li va dir, ehh:
- Veges on poses el quadre este.
I ella el va posar a un baül d’estos de la roba, d’antigament, i el va posar baix de tot. I, al cap d’uns dies, sentia..., veia alguna cosa estranya i, va anar a veure i va veure que la imatge, que el quadre estava dalt del tot. Es va sorprendre i li va dir:
- Ei Juan, has mogut tu el quadre?
I ell li va dir:
- Jo? Jo no! El vas guardar tu!
Ehh, aleshores ella hu va tornar a posar baix i com amb la intriga de..., la curiositat de: vaig a vore, ara m’ha assegurat de què... de què hu he posat baix.
Ehh, al cap d’uns dies, per la curiositat, va anar a veure si estava baix, i va vore que estava una altra volta d’alt. Ahh, li ho va comentar al seu home i els dos se’n va[n] anar a vore aal, al que està a la iglésia, com li diuen? Aaaal, al pare, sí, senyor que està a la iglésia, iii, i li ho van comentar... Al retor, xé! Ehh, li van dir:
- Portem, bueno, mos han regalat un quadre i ho posem baix i puja d’alt.
Hi diu:
- Ei! Porteu-ho! Porteu-ho!, que igual...això és que no, no vol... Això és un miracle! Porteu-ho sí, perquè igual no vol estar baix. Porteu-ho i ho pengem ací, a la iglésia.
I es lo que van fer: ho van penjar a la iglésia.
Mm... bo, com en aquella època n’hi havia molta sequía i no plovia, la gent estava desespera[d]a. Cadascú traïa un material, un objecte valiós, i resaven a Déu <> ploguera. No n’hi havia manera. Estava el poble tan desesperat que han provat amb mil coses. I, se’ls va ocurrir, sobretot al retor, de per què no provaren amb el quadre ese que havien deixat aquells peregrins que passaven.
Ehh... ho van traure, i van resar..., i va ploure. Què passa, que el poble estava plorant, contentíssim de que ploguera. Ehh, aleshores, van dir que allò era un miracle, que el... que van patronar com a la puríssima xiqueta, però com a la patrona de l’aigua. Per açò, en les festes de Benissa, no se si sabràs, sempre, en festes, plou i fa fred. Pot ser que no ploga, però fred, fred farà i ploure plourà. Por lo menos estarà ennuvolat.
De fet, et passaré unes imatges si vols que jo les he fotografiat d’estes... d’estes festes. Tal qual, n’havia sol i justament el dia pre a la celebració a les festes, tot el cel estava descobert pel que visc al camp, i justament d’alt del poble havia núvols. Pareix exagerat, però es tal qual.
Ehh, aleshores, el poble era com a: la patrona de l’aigua! La santa! Era una cosa valiosa, era com un... era com un tresor. Ehh, la van penjar a la iglésia com un sant, una cosa, sí, com un símbol important i....Clar, en aquella època era la Guerra Civil, aleshores ehh, quan va començar la Guerra Civil, ehh, l’home, un home va dir:
- Vaig a agarrar-la i vaig a guardar-la en una caseta al camp.
I li va fer un forat i la va ehh tapar, va cobrint, obrant-la[?] <> no la trobare ningú, perquè això era com la cosa més important del poble.
Emm, bo, ehh, la va tapar, després de la Guerra Civil..., bueno la van a estar buscant, en la Guerra Civil no la van trobar, aleshores no la van destruir, però el problema és que después de la Guerra ja no sabien on estava. La van perdre.
Un pintor de València, va sentir que el poble estava desesperat i que no trobaven el quadre i va dir:
- Si em porteu un retrat, jo vos ho puc ver en tamany més gran.
Ho van fer ehh... I el home ho va fer en tamany més gran. I ho van guardar, el van penjar.
Què passa? Que en ese moment, Joan Vives, que és el home al qui li va fer la imatge el pintor... No li hu... Osea, la iglésia volia ese quadre, però, el pintor i Joan Vives no volien donar, per què? Perquè ja els havien donat el primer quadre i ho van perdre, aleshores ese no el volien donar. Per açò està en la casa Joan Vives, que tiene una rèplica però lo que és el quadre no està allí.
Ehh, en aquella època, ehh els peregrins, la gent se n’anava a treballar, ehh... se n’anava a treballar, ehh... als pobles, aleshores no n’hi havia ni cotxes, ni motos, ni rés. Ni, ni... Si n’havien animals però açò era una joia i a vore quina família hu tenia. Aleshores se n’anaven a peu. Però, ehh... justament en la línia entre Benissa i Senija vale?, n’hi havia una roca gran, que esa roca, per cinc centímetres, per una palma de la mà, estava més en el terreny de Benissa que de Senija. I, hasta ahí, osea quan se n’anaven la gent a treballar, sempre, a la recollida de l’arròs i tal, quan arribaven ahí, seien veient la puríssima xiqueta. Una volta que passaven la línia, ja no. I era com a la seua senyora, la seua patrona, sempre que anaven li demanaven una bona collita, un bon oratge, perquè clar, sinó no, no... no treballaven. Aleshores, era com a una vendició.
Per açò, està a Benissa un pregó, que n’hi ha una estàtua d’un home que està agenollat en un... en una safa i en una roca davant, que és que s’agenollaven justament en la línia en que anaven a crusar, ehh davant de la roca, i li demana[v]en, li pregaven açò: bon oratge, bona tempora[d]a, etc., etc.
I... i açò és..., per açò es diu la patrona de l’aigua. Sempre en festes, quan vulgues vindre a Benissa, abrigat perquè farà fred.
|
