[El miracle de les llàgrimes de Santa Marta]

Llegenda

El huit de maig de 1653, en la missa que es feia pel matí en l’església de l’Assumpció, el cura va anviar al seu acòlit a que li duguera aigua perquè no li’n quedava.

En eixe espai de temps, mentres va a la sacristia a portar-li[-la], el cura mira cap a dalt (t’ho dic astò perquè antigament, les misses es feien.. el cura es posava d’asquena al públic). Entonces, al alçar la vista cap a Santa Marta, va vorer que li brotaven unes llàgrimes.

Es va sorprendre molt i, casualment, en eixa missa estava el cura de Guadalest, li d[e]ien el senyor Esteban Llopis.

Li va dir que s’atracara pa verificar que no estava vent ninguna visió i efectivament ell li va dir que sí, que estava vent lo mateix que mirava ell. Entonces es va crear una revolució dins l’església que van dir: Bueno ací tenim que fer algo. I van [e]ixir al carrer i van començar a córrer la veu pa que anigeren les autoritats, no? Pa vorer que realment estava passant algo allí.

I efectivament, va anar la Guardia Civil, l’alcalde d’entonces... i enseguida pues van dir: ací n’hi ha que fer algo, anem a buscar a la màxima autoritat, al notari i al juez, al que estaguera. I van acudir tots a l’església i.. efectivament van vorer que li brotaven dels ulls unes llàgrimes.

Quan arriba el notari i alça l’acta de lo que estava passant allí, perquè clar eixe espai de temps van ser durant dos hores, después li van acabar de brotar les llàgrimes. Però en eixe dos hores ja estava tot escrit, el notari va donar fe de que això era real.

I a partir de ahí pos ja van cridar a l’obispo, van cridar a les autoritats eclesiàstiques i els van fer vindre i van alçar un[a] acta com a que realment va ser un miracle.

I ara es pregunten: per què el miracle eixe?

Hi ha dos versions en les que se apoien pa que realment tinga pes el miracle que es va fer en eixe moment.

Una era que els vileros d’aquell entonces, pues estaven barallats diguem, mig poble per un costat, mig per un altre, unos pescaven, altres tenien terres... els que tenien terres, no plo[v]ia i no cultivava, els de la mar no volien saber res i sempre barallats... Entonces, pareix ser que Santa Marta pos va fer el miracle pa que haguera pau entre les persones de la Vila.

Eixa seria una versió, i l’altra versió és que tal era la sequia que havia, pues paregut als dies de hui més o menos, que les autoritats de la Vila pues li van demanar al rei que mediara pa que pogueren fer un pantano, pa que pogueren retindre l’aigua pa regar els camps. Però això, pues passava el temps, passava el temps i no feien cas. Hasta que arriba el moment en que l’alcalde recibix una carta del rei dient-li que l’autoritzen a fer el pantano, a agarrar els terrenos pertinents i que aniran a construivo en poquet temps.

I casualment, la fecha que signa el rei és el huit de maig, el dia de les llàgrimes de Santa Marta. I entonces, quan tot això es produ[e]ïx i s’acaba ahí, pues entonces les autoritats eclesiàstiques, el notari, l’alcalde i els cures que havien en eixe moment... pues confirmen que sí, que va ser el miracle per això, pa que haguera pau en el poble i pa que aniguera aigua pal regadio de la ciutat.

I això està en un[a] acta en l’església, en la notaria i en l’arxiu de l’Ajuntament, o siga que això és verídic en el pensament d’aquells temps.

I eixe és l’acte que hui es commemora tots els huits de maig de tots els anys i se li fa una ofrena a Santa Marta, gràcies al miracle que va fer, que va fer que [hi] haguera aigua i que [hi] haguera pau en el poble de la Vila.

Reproductor MP3