Els gegants de Benicarló

Llegenda

Aquesta història me la van explicar al col·legi, la meua professora de tercer-quart de primària.

Fa uns anys vivien al meu poble dos joves, un que seria Tolo i l’altra que seria Mar. Tolo era el fill ú[nic] d’un mariner, i Mar era la filla d’uns llauradors.

Quan Tolo va anà creixent un poc, sun pare li va dir que a l’any vinent ell aniria a la mar amb el vaixell que havia heretat de sun pare per ensenyar-li lo que era continuar amb la tradició dels homes de la família i ser un bon mariner.

Un dia, Tolo estava en una pro[c]essó, i de sobte va vore passar a una xica que era Mar. Tolo no va poder de mirar-la i a aquella xiqueta,  que tenia els ulls com la mar, al final es va assabentà de que Tolo li estava mirant, i quan se va a girà i el va vore es van enamorar.

Tolo, portava dies pensan[t] en aquella xica amb els seus ulls blaus i no podia olvidar la imatge de Mar, per lo que es va anà pel poble pegant voltes per vore si la trobava i poder parlar amb ella, fins que, un dia a una de les places del parc municipal la va vore jugant amb unes amigues, i de sobte es va arrimar i es va presentar.

Però, Mar en eixe moment, es va presentar però, se’n va anà correns al vore a Tolo. Solament Tolo, únicament volia acompanyar-la i estar amb ella, i al final pues en mol[t] de insistència al final va acceptar[?].

Des de aqu[e]ll dia Tolo sempre que podia, venia casi tots els dies, anava als bancals on treballava Mar amb la seua família portan[t] les terres, i li regalava joies pròpies que ell mateix f[e]ia per a conquistar a Mar.

Però un dia, els pares de Mar es van donar conte de la relació que venien tenin[t] el fill del mariner i la seua filla, i se va enfadar tan[t] que li va prohibí que continuaren amb la relació perquè entenien que un fill d’un mariner mai podria fer-se càrre[c] de les seues terres i lo que no volia la família de Mar era perdre la tradició dels llauradors que venia tenint tota la família, i li va castigar.

[...] amigues de les germanes de Mar van anà a la casa de Tolo, li van contà lo que sun pare havia fet, i Tolo se va ficà molt trist i li va preguntà a sun pare i li va demanà consell. Sun pare de Tolo també se va ficà mol[t] cabrejat perquè entenia que el fill d’un mariner mai podia [a]juntar-se amb llauradors perquè al final pues perd[e]rien la tradició que les dos famílies volien mantindre, tant la de llaurador com la de mariner. [?]

Tolo va estar uns dies pensant a vore com podia vore a Mar, i al final en una d’estos descuidos es va apropar a les terres de Mar i quan se va [a]donar de que no n’hi havia cap familiar de Mar, es va arrimar a ella i li va explicar el plan que tenia.

Al diumenge següent, quan Mar surtiguera de missa aniria correns fins on estava Tolo que la estaria esperan[t], i els dos fugirien amb el vaixell de sa abuelo de Tolo [?]

Al final les dos famílies es van enterar de que van fugir, però ja era massa tard perquè havien fugit i no sabien on estaven. Per tan[t]  les dos famílies, al fin i a la cap, van tindre que fer les paus i passar aquest sufriment junts.

Van passar els anys i no van tornar fins que jo nasquera, però ja no eren dos jovens normals, sinó que havien crescut i ja eren dos gegants.

És per això que tots els anys, a les festes patronals de Benicarló, fem una desfilada de gegants i cabuts.

Reproductor MP3