"Joanet, el adinerat"

Diuen que a principi[s] del segle vint, per ahí per l’any 1914 o 1915, havia un home en Alacant molt ric, molt bona gent també (a pesar de ser ric) i que tenia un edifici gran de les que havien en Alicant en aquella época. I també tenia moltes terres i una gran mansió per les afores de la capital, pel camp de la ciutat d’Alacant, per fora. Allí tenia campesins treballant per [a] ell. Les arrendava tros de terra i le pagavan. Tenian un contracte d’arrendament que es lo que se feia en aquella época. Però diuen també que l[i] agradava molt jugar, entonces se [a]juntaven en una barberia d’Alacant, ell i 4 o 5 amics . Al principi jugavan a les cartes, però por dos reales, que són cinquanta cèntims de pesseta, no de euro (parlem de principis del sigle XX). I, entonces, al principi pos no pasava res, però poc a poc iban pujant las apostas i va perdre molts dine[r]s. De fet, va perdre tot els dine[r]s que tenia. Quant no tenie dine[r]s pues va jugar-se les carros que tenie molts. Q[u]an va perdre les carros se va jugar a la seua famill[i]a, començant per les fills. Astó pense que és en sentit figurat, però la leyenda así lo diu, i acabant en la seua dona. Q[u]an va perdre tot això, la familia inclusa, pos vaig a jugar-se el [‘]edifici d’Alacant, la mansió i les terres que tenia fora d’Alacant. Tal que si un dia sel[i] va aparèixer als seus campesins i les va dir:
- Mira[eu], tomar un carro i largueu-vos lejos d’ací, a otra capital, a otra ciudat, a altra provincia. No digueu res a ningú perquè este carro ni tan siquiera és meu ja. Però estime molt la faena que m’haveis fet tota la vida i jo vull que tinguéis alguna cosa.
I, entonces, aixina va pasar, que els campesins van agarrar un carro cada familia (tendria set o huit families treballant), i se van anar con el carro. I això és lo que se va poder salvar. Entonces, la moraleja d’[aqu]esta leyenda, no molt coneguda, però no menos intere[s]sante. Per això és que si comences a jugar per vici, al final perdes tot, hasta el cap.

Reproductor MP3