[Mon anem a Agost]

 Que antiguament resulta que,  els homes anganyaven a les xiquetes, xiquetetes dient: n’esta nit que no et llite ta mare, que esta nit mon anem, a Agost, que fan una festa molt gran. I com agost està prop de Onil i prop d’Alacant, pos entonces, jo d[e]ia: mare no em llite. “Tu t’ho crec?, no t’ho cregues, que açó es que passem d’un mes a un altre, no t’ho cregues, que no va ningú, que de casa no nos menetgem”.

Però, va arribar que quan jo tenia catorze anys, com m’agraden tan els xiquets, va[ig] a començar a fer una festa i s’ha quedat compte l’ajuntament, que tu ja l’has vist. Posen autobusos i tot, i claro, jo els f[e]ia, els creava una fantasia com si fora xauxa, que diem mosatros en valencià, xauxa, que és que és jauja no? xauxa. I jo els d[e]ia: esta nit pilleu, el mateix pillaven una maleta, entonces no hi havia motxilles com ara, un saquet penjat, un cabàs de sa mare. Hi havia gent que li caia l’espardenya i no se la lligava per que no volia fer tard. Eixiem a les afores del poble, i venia un camió, entonces “Pepe, ha vist el camió que mos te que dur a Agost?” “S’ha desbaratat aneu a llitar-vos i demà...”.

Els xiquets llegem fins al cuartel. Jo parlava amb l’alcalde i feia banda, bando, una xaramita municipal i deia: esta nit és la romeria d’Agost. I aixina per anys per anys, pos tenia jo catorze anys i en tinc huitanta-cinc i encara es fa i s’ha quedat com a tradició. I tots mon anem a Agost.

Va vindre també l’alcalde d’Agost, a fer-me un homenatge [a] mi, perquè volia saber perquè els xiquets no arribaven a Agost. I ell va pujar a l’autobús i tot que anaven els xiquets, però quan arriben fora del poble els diuen: “no, hi ha un tràiler travessat i no podeu anar-vos, o hi ha una epidèmia” , jo un any vaig dir: es que sa mort l’alcalde i no hi ha festa, i van dir pos aneu-mos al enterro. I així les he anguanyat i fan: pos a l’any que ve no nos anguanyaràs. I torne a anganyarlos. I ara posen ca[d]iretes i tot, en açò de dalt del poble, pa que els xiquets s’asperen i ho fan molt guapet. I s’ha quedat ja que, jo vaig a  començar jove i com m’agradava...

I l’endemà tenia que comprar dos kilos de caramelos perquè anava a despertar-los i sa mare em deia no que està dormint. I jo els deia: aquestos caramelos les he dut jo d’Agost.

I em diu l’alcalde: per que no els dus a Agost? I dic perquè no. Agost és un poble com Onil. Jo els creo una fantasia, i quan arriben di[uen] això ni ha parets de terrò ni hi ha res. I això és mon anem a Agost. I van tots els xiquets cantant, van els dolçainers, tots els xiquets cantant... Després arriben a la plaça, al palasio i allí fan una festa i els donen meló, els donen xuxeries [...] I la cançó és “ mon anem a Agost, a Agost mon anem” i d’allí no ixen. Era mentida, és que passem d’un mes, de junio, de julio passem a agost, que és agosto. Els xiquets no es donen compte [...]. Hi ha una xiqueta que em deia: Maruja m’ha dit ma mare que esta anganyant-mos, que no vas a Agost. “I t’ha mare, no tu cregues que ta mare m’ha dit a mi: en gitar la meua xiqueta men vaig jo en tu.” [...]

Després ja de casà, el alcalde em va va buscar i en va dir: Maruja això necessites moure’l altra volta, i ara se l’ha quedat l’ajuntament.

Jo li deia als xiquets que les parets eren de terrò, els pedres pelailles, les barres de ferro xocolate... els xiquets se’n duien la bossa més gran que tenien. Eixa nit és tot gratis en Agost. Hi ha pares que em diuen: et vaig a matar, i uns altres, i altra que em deia: hauries de fer-lo tots els anys, que ese dia el meu fill menja. I cuento acabat per la xiumenera se’n puja al tejat.  

Reproductor MP3