El xiquet de les Costeretes

Llegenda

-INFORMANT: Conten que a les Costeretes que són les carre[r]s més antics del poble hi havia, vivia allí un xiquet,  uno de[l]s xiquets que vivien en el poble. Però, tam[b]é conten que era un xiquet tant tant mal cregut tant mal cregut tant mal cregut com diuen per ací per Ibi, tant malo, tant malo  que no fe[i]a cas ni a son pare ni a sa mare ni a[l]s mestres ni a ningú. Sa mare com el con[e]ixia més que ningún a[l]tre,  li d[e]ia tu no  em fas a mi cas [?] i no fas cas a ton pare  ni a[l]s mestres i quan dius que te’n vas a escola te’n puges a la ermita que hi ha un lloc que es diu la carrila[d]a de la serp i quan tot [el] món està en escola tu es fiques dins d’ella i jugues allí. Però algun dia es passarà alguna cosa i tendràs tendràs un verdader problema. Bueno, pues di[t] i fet. Total que un dia no apar[e]ixia el xiquet  ni en escola ni en son pare an la faena ni a sa mare  ni a ningú. I sa mare pensant pensant diu: “ja sé on està el mo fill”. I se’n puja a la carrila[d]a de la serp que la carrila[d]a de la serp és una, una grieta, una fractura que té la pedra, que té una opertura on passa un xiquet de dal[t] a baix, és una penya que té sobre un[s] deu metros, eh? I po[ts] baixar per eixa carrila[d]a de la serp.

-RECOL·LECTOR: Això es pot veure encara, clar.

-INFORMANT: Sí, sí, sí allò està allí encara. Ademés passen les xiquets en escola encara [a]nem allí a passar, eh? Què va passar? Que [e]ixa pedra, [e]ixa grieta, [e]ixa carrila[d]a de la serp, ja sabem que la serp i el dimoni és pràcticament lo mateix, no? Per lo menos en la nostra cultura, què va, què va passar? Que quan va arribar sa mare allí, va vorer que la carrila[d]a s’havia tancat i que lo únic que n’hi hav[i]a era una sabata fóra que s’havia quedat una sabata del seu fill. I entonces la dona [va] dir: “Xe, el meu xiquet està dins! El meu zagal” - com diem en Ibi, no? Zagal, eh? - “El zagal està dins”. Total que ella era una dona molt devota de la santa, eh? De Santa Llúcia i [es] va posar a resar. I li va dir: “Santa Llúcia si fas un milacre el meu xiquet ja mai més serà roin, sempre serà bo”. Total que Santa Llúcia s’apiada de la dona i obri la carrila[d]a. Torna a obrir-la com la ve[i]em ara, eh?

-RECOL·LECTOR: Sí, sí.

-INFORMANT: I éj que n’hi havia una tradició i és que les xiquets malos si esta[v]en jugant en la carrila[d]a de la serp, quan tocaven en la campana de la iglesia les dotze del migdia, el que estava o el que estaguera dins es tancava.

-RECOL·LECTOR: Ostres.

-INFORMANT: I mai més podria eixir i se n’anava a l’infern. Si era el xiquet malo, si era bo la carrila[d]a sempre seguia. Entonces quan es va obrir de nou la carrila[d]a i va eixir el xiquet, el xiquet venia tremolós, venia i la mare va dir: “Veus per no fer-me cas?”. I el xiquet li va dir: “Mare a partir de ara mai més seré malo i seré obedient i lo que faré serà creure a les persones majors que em diuen les coses no per mal sinó per bé”. Perquè les persones majors quan parlen, parlen des de la experiència d’haver segut abans xiquets. (Rialles). Eixa és la moraleja. Perquè, per acabar, Santa Llúcia quan va vorer que eixe xiquet es va arrepentir de de veres va ser un xiquet cregut, eh? Ja no va ser malo sinó que va ser un zagal cregut i va fer cas a son pare i li ajudava a tal, ... a portar a sa mare la roba a llavar a llava[d]ors a son pare en els bancals, a les mestres a anar a escola i no i no fer fugina com es diu ací, eh? Fer fugina. Va decidir que a partir d’[e]ixe moment mai més la carrila[d]a de la serp es tancaria per a ningú.

Reproductor MP3