[Els deu apòstols]

Llegenda

“Un bon dia, una veïna de la Vila Joiosa, com tenia per costum de fer tots el d[i]umenges, anava a visitar la tomba del seu home al cementeri municipal. La dona s’arregla i agarra un ramellet de flors que havia comprat pa tal efecte i ix al carrer. Saluda per les escales al veïnat:

-Hola, bon dia.

-Hola, bon dia.

-Me’n vaig al cementeri un ratet a deixa[r]-li unes floretes al meu home com faig tots el d[i]umenges.

-Ah, molt bé, molt bé. I que te’n vas...te’n vas en el autobús o te’n vas a peu?

-No, vaig caminant, vaig caminant. Perquè m’agra[d]a caminar perquè, bueno, aixina també faig un poquet d’exercici, menege les cames un poc i és beneficiós per a mi i per al meu cos.

-Molt bé.

La dona agarra, ix al carrer i a poquet a poquet se’n va passejant paca’l cementeri en el seu ramellet de flors. Per el camí es troba a alguna persona coneguda que la saluda.

-Hola, bon dia. Què tal?

-Mira com tots els d[i]umenges, anem al cementeri a depositar un ramellet pa’l meu home.

-Molt bé, això està molt bé. Que vaja bé. Bon dia.

-Bon dia.

I quant aplega al cementeri es troba en uno dels treballadors municipals que estaven en la porta:

-Hola, bon dia. Què tal? Com tots el d[i]umenges, no? A depositar el ramellet?

-Sí, mira que bonico, esta setmana li ha dut este floretes que m’han agradat que lius vaig comprar i lius vaig mantindre en una jarro ple d’aigua i mira que boniques estan [l]es floretes.

 -Ah, molt bé, molt bé. Això està molt bé.

I la dona entra paca’l cementeri, allà paca dins i en uno dels passillos es troba a una persona que li va resultar un poc rara. Fe[i]a bon temps, fe[i]a sol. I es veu a una persona qu[e] anava molt tapa[d]a, duia una camiseta i duia una caputxa i el cap tapat. Esta persona no [e]s girava, es veia que estava com aussent, estava ella soles allí. Bueno, bé. La dona passa per el costat i el saluda com a tots els que [e]s trobava pel camí.

-Hola, bon dia.

I esta persona no li va contestar ni li va dir res. La dona, li va resultar un poc raro perquè era un assídua del cementeri i, bueno, coneixia a totes les persones qu[e] estaven per allí. I seguix el seu camí i es gira paca rere i veu que esta persona, en el cap acachat, la seguia a ella i, bueno la dona diu “anirà a algun puesto a vore algu”. La dona seguix, seguix, busca a on tenia enterrat al seu home i aplega, allí, al puesto. I es dona conter qu[e] esta persona que duia una caputxa i anava molt tapa[d]a passa per el seu costat i la dona li va resultar raro que no li diguera res. Passa per el seu costat i al cap de un poquet es queda para[d]a i la dona, bonament, deposita les floretes en la tomba del seu home i s’assenta un ratet allí, pues, a meditar un rato, allí, a vore la tomba de l’home i a meditar un poquet i a pensar en e[l]s bons ratos qu[e] havia passat en el seu home. Entonces, quant la dona dóna per acabat el seu moment, li diu al seu home:

-Bueno mos ve[i]em el d[i]umenge que ve com sempre.

I res. La dona deposita les flors i agarra i se’n va. Entonces quan la dona tira a [e]ixir del cementeri poquet a poquet veu qu[e] este personatge anava darre[re] d’ella, con si aniguera perseguint-la de una forma rara i estranya. Entonces, pues, la dona li va resultar molt raro perquè veia que esta persona sempre anava en la seua direcció i no li d[e]ia ni “bon dia” ni li d[e]ia res. La dona se’n va per el camí i de ves en quant es girava i es veia qu[e] este personatge, pues, que també anava seguint-la de llarg. La dona comença a caminar un poquet més accelera[da], estava un poquet assusta[da], perquè veia qu[e] era una situació anormal. I quant aplega [a]l seu carrer, a la seua vivienda, li diu al primer veí que troba:

-Xica, vinc del cementeri i m’ha trobat a una persona més rara, tapa[da] en una caputxa, que li ha dit “bon dia” i ni m’ha contestat. Però és que resulta que des del cementeri hasta ací me’l veig que ve per darrere i jo que sé, estic assusta[da]. No sé qu[e] és, estic molt assusta[da].

Bueno, i la dona aplega [a]l seu portal, obri la porta en la seua clau i entra, i entonces es dona conter que antes de qu[e] es tanque la porta del portal esta persona aguanta la porta pa que no [e]s tanque i entra també. I entonces la dona quidra a l’ascensor i puja per amunt. Entonces la dona estava ja molt assusta[da], molt preocupà, perquè veu qu[e] entrava en la mateixa escala on vivia ella. I claro, ella aplega [a]l seu rellano, ix de l’ascensor i la dona pues vivia en una casa, pues qu[e] era una casa vella, no era un casa nova, era un edifici vell,  encara que tenia ascensor i tot, però, bueno, era un edifici vellet. I la dona, pobreta, afica la clau en el pany, obri la porta i veu que l’ascensor, en eixe moment, para en el seu rellano i la dona obri la seua porta i entra a sa casa. I quant entra en la casa la dona estava assusta[da], estava molt assusta[da], i es sent un colp fort en la porta de sa casa. Es sent un colp i la dona estava molt assusta[da], molt assusta[da]. I entonces la dona per la mirilla, obri la mirilla, mira, i es veu al personatge de la caputxa però no li veu la cara, i entonces la dona [e]s queda mirant per la mirilla perquè tenia la porta tanca en clau i tot, i entonces es sent a través de la porta qu[e] este personatge li diu:

-Esta volta ha segut en la porta però a la pròxima volta que t’enganxe [l]es ungles te les clavaré en l’esquena i t’arrastraré [l]es ungles hasta enterra per l’esquena, aixina que ves en cuida[d]o en mi.

La dona pobreta, tenia un susto... se’n va [e]ntrar paca dins, es va fer una til·la, va quidrar a la policia, no sabia què fer, va quidrar als fills, va quidrar a tot el món. Estava molt assusta[da], no volia obrir la porta, tenia un susto de por. I el primer que va arribar va ser un fill que tenia clau de la porta i obri la porta i entonces li diu:

-Mare, qu[e] ha passat en la porta qu[e] està tota ratlla[da] per fora?

I ella li diu:

-Ai, algú en la porta m’ha dit que diu que a la pròxima en clavava [l]es ugles a l’esquena.

I entonces van eixir a observar qu[è] havia passat en la porta i van vore con si algú haguera clavat [l]es ungles en la madera i les va arrastrar de dalt per avall, de dalt per avall i va fer unes senyals. Des d’entonces aquella dona va tindre un patiment molt gran,  i cada volta que tenia que [e]ixir de casa demanava qu[e] algú l’acompanyara i demanava que sempre estaguera algú en ella perquè es va assustar molt.”

Reproductor MP3