La llegenda del dimoni xicotet
| Identificador: | Carlosmaja |
| Títol: | La llegenda del dimoni xicotet |
| Tipus: | Llegenda |
| Recol·lector: | Carlos Maján Quinto |
| Informant: | Ana López Brotons |
| Edat informant: | 42 |
| Localitat: | Cocentaina |
| Data enregistrament: | 22 de maig de 2018 |
| Extensió: | |
| Text: |
Conten que un dia una xicona anava pel camí del pont de les Airunes[?] vivia en un mas de les afores i l’havien enviat amb una caixa d’ous acabats de pondre per vendre al mercat d’Alcoi. Caminava de vanida amb la caixa d’ous pensant la bona venda que aconseguiria. El cas es que camejant, camejant va passar pel pont de les Airunes[?] un matí que no s’hi veia ningú. Quan creuava el pont, entropessà i va caure de nassos damunt la caixa d’ous:
- Ay! Quin mal! – va dir la xica.
No en va quedar ni un de sencer i per si fora poc en empastissar de cap a peus, el pitjor de tot van ser les rialles que va sentir davant del pont. En mirar, no va veure ningú, només escoltà aquelles riallades durant un bon tros acompanyades de la següent cançó burleta:
- Sóc el dimoni xi-co-tet, t´he fet caure amb un terrós, quin bordet, quin graciós, ja ja ja ja ja.
La xicona, va tornar a casa més cohenta[?] que un all[?], bruta i plorosa. En veure-la la seua iaia li va preguntar que havia passat. Quan va escolar les explicacions lliga caps de seguida:
- Això és que t’has topat amb el dimoni xicotet – explica la iaia- viu davall del pont i només pensa a fer maldats, sempre que creua un caminant si el veu despistat li posa una pedra davant per que caiga. El dimoni xicotet se n’ha passat i anem a donar-li una lliçó. Escolta quin pla idearem, para la orella.
- Qué has pensat iaia? – va preguntar la neta.
- El derrotarem amb el seu punt feble
- I quin és?
La iaia va seguir:
- El punt feble de tots els dimonis xicotets. Me’n va ensenyar ma mare i a ella la seua, el seu punt feble són els dolços.
Pensat i fet, es van tancar a la cuina i van treballar de valent. Van passar la vesprada i part de la nit pastant i coent al forn tota classe de dolços: rollets d’anís, coca dolça, carquinyols, pastissets de moniatos, pan figol, bescuit de xocolate... Quan van acabar la neta va preguntar:
- I ara que farem amb tant de dolços? N’hi han per a un regiment.
- Ara ens llitarem que ens ho mereixem – va seguir la iaia – I demà de matí, quan t’alces te’n vas dreta al pot i crides ben fort: Estic rebentada, tota la nit fent dolços... rollets, carquinyols, pastissets de moniatos i moltíssimes delícies més. Com que els dimonis xicotets són uns enfambrats no podrà resistir la temptació vindrà al mas i nosaltres l’estarem esperant.
La xicona va seguir les indicacions que li manaren. Aquella nit, abans de llitar-se, iaia i neta, van posar els dolços damunt de la taula de la cuina. L’avia va escampar farina per terra i amb una brotxa va recobrir de mel les potes de la taula. Tot seguit, es van amagar al pastador armades amb un parell de graneres, deixaren la porta entre-oberta per veure si entrava algú. A poquet a nit, quan tot el món dormia i la quietud i el silenci reignaven al mas, van sentir obrir-se la porta. No s’hi veia ningú, al terra sobre la farina es dibuixava un rastre de petjades ràpides i diminutes que avançaven cap a la taula. Poc després, la taula va patir una xarxada[?], el dimoni devia enfilar-se per les potes. Al poc temps, la taula començà tremolar amb més força.
- S’ha quedat enganxat, crida la iaia. A per ell!
Van eixir corrent del pastador, l’avia portava una cassola plena de farina. La va llançar cap a la pota on havia desaparegut les petjades. Es formà un núvol de pols i a mesura que es dissipà, va definir-se la silueta d’una criatura bruta de farina apegada a una pota. Semblava una mona però amb dues banyes al cap, orelles en punta i cua llarga amb forma de trident. El dimoni xicotet en saber-se descobert va estirar amb força i es va desenganxar. Saltava per tota la cuina de punta a punta buscant una eixida. Però havien tancat portes i finestres, no era sabuda ni poc la iaia. Les dones li perseguien acaçant engranerades fins que el capturaren i el tancarem en una gàbia buida del canari. El dimoni passa tres dies i tres nits traent foc. Tenia un geni de tranca i una llengua de destral que les va posar fines. Però elles, es van mostrar inflexibles. Allí dins el van tenir tancat, només amb pa moia amb l’aigua li deixaven caure entre els barrots. Finalment, al quart dia el dimoni estava esgotat amb la gola feta pols i es va vindre’l a raons.
- Si em solteu... vos recompensaré – va afirmar el dimoni bufant – davant del pont de les cent llunes tinc amagat un cabàs ple de monedes d’or del temps dels moros, serà tot vostre però m’heu de deixar lliure... no puc més... em moriré si no em solteu.
La iaia va somriure.
- Et soltarem... si a més del cabàs de monedes d’or em promets que deixaràs en pau la gent i no idearàs més malifetes.
- Si! Si!- digué el dimoni- em portaré bé, seré un sant... però solteu-me...! solteu-me...!
Van portar-lo engabiat fins al pont. El dimoni els va indicar l’amagatall del cabàs de monedes d’or, en un cau de conills ocult entre els barsets. Quan el van desenterrar, l’avia va fer un gest amb el cap i la neta va obrir la porta de la gàbia. El dimoni xicotet va eixir com llamp. La veritat es que elles mai més no el tornaven a veure, però hi ha rumors segons el quals, quan algú es entropessa per un pont... encara s’ha sentit aquella cançoneta:
- Sóc el dimoni xi-co-tet, t´he fet caure amb un terrós, quin bordet, quin graciós, ja ja ja ja ja. |
| Arxiu: |
Reproductor MP3 Descarregueu-vos ací l'arxiu MP3 de la rondalla |