El pal de la barca

Rondalla

Hi havia una vegada, ja fa molt temps, una família que va decidir fer un viatge a Terra Santa. Comentand[t]-ho amb es seus veïns i amics, ho va saber una veïna que estava molt malalta, i e[l]s va preguntar:

—És veritat que aneu a Terra de Déu?

E[l]s veïns li van respondre:

—Sí. Vols veni[r]-te’n amb nosaltres.

Però ella va di[r]:

—Si és que no puc. No puc perquè és que estic mol[t] malalta. Però he vingut a demanar-vos, per l’amor de Déu, que [e]m porteu un trosset de fusta de la creu de Déu.

Amb tot el embolic que portaven, i no se’n van recorda[r] de l’encàrrec de la veïna malalta. Va aplega(r) l’horo de tornar-se’n, van puja[r] tots a la barca i quan estaven tots a mitat de camí uno va di[r]:

—Xe! No crec que se’ns haja oblidat res.

Però tiran[t]-se les mans al cap, va exclama[r] un altre:

—Arrea! Hem oblidat el trosset de creu, de la creu de Déu per a la veïna malalta.

I en a[i]xò estaven quan diu uno que hi conduïa la barca:

—Dóna-me l’astral! Dóna-me l’astral que anem a solucionar-ho.

I pegan[t]-li una destralada al pal de la barca, va talla[r] un trosset de fusta i el va embolica[r] en un paperet.

Quan van arribar al poble, la primera que va anar a esperar-los era la veïna malalta. Que [e]ls va dir:

—M’heu portat el trosset de fusta de la creu de Déu?

I sense cap remordiment, li donen el paquet ben embolica[d]et. Quan el va destapar i va veure la fusta, va començar a besar-la i no se la llevava de damunt. I com creia, es va donar am[b] tota la seua fe a les mans de Déu, de manera que es va cura[r]. Això, no obstan[t], que e[l]s me[t]ges i curanders d[e]ien que no tenia remei.

E[l]s que li van porta[r] el trosset de fusta deien:

—Tu veus? E[s] la fe la que cura i no el pal de la barca.

Reproductor MP3