El pastoret Batiste i el retor de benigànim

El pastoret Baptiste i el retor de Benigànim

El pastoret Ba[p]tiste se’n va anar a vendrer animale[t]s, borreguets i tot lo que tenia. Se’n va anar a vendre-ho a la fira de València. Era de Benigànim, l’home i va arreplegar de tot i se’n va anar a vendre-ho a la fira de València a vendre-ho tot lo que tenia pa vendrer. Resulta que quan se’n van els pastorets, no tenien dine[r]s, s'apara a una venta i l’home volia asmorzar, i la dona de la venta, la mas[ov]era, li pregunta què volia i l‘home li diu:

-Vullc amorzar però no tinc dine[r]s, me’n vaig a València, mira, a vendre animalets, tot lo que duc, gènero, tot.

Anava carrega[d]et en el burro se n’anava a vendre. I la senyora li diu:

-No patisca quan torne  ja en pagarà tot el que en déu, portarà dinerets fresquets i ja pagarà tot lo que déu, . Ale queden aixina.

I li fa un asmorzar: dos ouets fregidets, dos[dues] llonganissetes i un bon tros de pa. Ai el pastoret:

 -Mira, veus, no en coneix , que bona persona.

Claro el pobre home no havia eixit mai del poble...ale i se’n va paca València ho ven tot, i  a la tornà[da] anava tan desvanit que va v[eu]ore a uns altres arrieros, xarrant, xarrant, xarrant, en ves de tirar per eixe camí, tira per [u]n’altre camí, i no passa per davant de la venta. Passa per [u]n altre puesto i quan arriba al poble, trau els diners de la butxaca pa ensenyar-lil’s a la dona i comença a contar-li:

-Mira, he anat a València i vaig asmorzar ací...

 I quan diu vaig amorzar ací, diu:

-aiiii!!! Ja no m’he recordat de passar i pagar-li a la mas[ov]era! Ai mare, veges tu!

La dona li diu:

-No patisques, d'ací dos o tres mesos, mon tornem [a] anar a[l]tra volta, arreplegues tot lo que tens, com [t’ha] t'anat bé, pues vas a València a[l]tra volta, a vendrer...

-Ah pos quedem aixina.

El pobre home arreplegant tot lo que tenia, de tot, garrofes, un borreguet pa vendrer , tot. Agarra i se’n va a[l]tra volta a València , xica, casualitat troba uns arrieros, tampoc passa per la venta, torna [a] anar a València però quan arriba diu:

-Ara sí que no se’m té que o[b]lvidar.

Posa els dine[r]s a la bolseta, i primer que tots ix, antes que l'anredren i agarra el camí hala, hala, hala, passa per la venta. La ventora que era una dona espabilà[da], lo primer que li diu:

-Ascolta, ja fa casi un any, que en deus lo que en deus, tenim que contar.

I el pastoret:

-Ai sí, però no patisques, mire, jo vinc a pagar-li.

[La mas[ov]era li contesta]: -Sí, jo ja ho sé, sou bona gent, els de poble sou bona gent, ale, anem a traure els conters, a vorer. Tu el vas menjar dos ous i dos llonganisses, eixos dos ous hagueres ve[i]ngut a l'endemà, jo no haguera pogut fer res, però tu no vas vindre a l'endemà. Eixos ous que et vaig donar a tu, tenia conter de posar-los a covar, als vint-i-un dia[es] hagueren [e]ixit pollets. Jo haguera tingut dos pollets, com tu has tardat tant, eixos pollets segur que un era gallina, segur, segur, segur!!! Haguera post, tu donat conter que jo a lo millor, eixa gallina s'haguera quedat lloca, haguera posat més pollets...

Aixína que es posa a contar:

-Dos, quatre,...

En els dits, en ratlletes.

-Dos i me llevo cinco...

Contant, contant, contant. La qüestió, que li trau el conter, i el pobre pastoret que no sabia ni de conters ni de lletres, comença a contar. De ba[d]es l'home es traia dine[r]s de la butxaca, i no en tenia prou, i no en tenia prou.  i la dona li diu:

-Pues mira, tot això és lo que em deus.

Pues serà de veres,  li ho va fer tan explicat, que diu:

-Serà de veres.

Se’n va al poble disgustat, li ho diu a la dona:

-Mira, li devem no sé molt, si no ens durà al jutge. El jutge veges tu! El jutge de la capital, que als de poblet ens té una miqueta de mania! 

[La dona li contesta:] -Ves a parlar en fulano, l'alcalde.

Se’n va a buscar a l'alcalde. L'alcalde era pi[t]jor que ell:

-Ai jo no sé què tinc que fer! Jo en coses de jutge no en clave!

Va a parlar amb el diputat del poble:

-Ai jo també en coses de jutges no en clave!

[Diu el pastoret Baptiste:]-Ai però jo li vaig votar, a vosté.

[Diu el diputat:]-Ah però jo en coses de jutges no en clave!

I el pobret se’n va per fi a veure el retor. El retor el va fer tan apura[d]et, tan apura[d]et el va veure, [li explica:]

-Tu no patisques, ara mon anem, i jo en faré càrrec dels teus conters com si fora el teu apoderat.

Allà que se’n van, cap allí, i agarra i duia un sac de faves, seques, i fent[-se] el despistat arriba allí a la fonda, i asmorza però li paga el amorzar, i fent-se el despistat es deixa les faves allí. Quan torna altra volta.

-Jo en vaig deixar un sac de faves ací?

Diu [la mas[ov]era] –sí

[Retor]-Ai vinc [a] arreplegar-les, vosté les ha vis?

[Mas[ov]era]-Sí, sí, són unes faves precioses, precioses, precioses!!. Lo que passa que no he vist mai, faves tan grosses.

Diu [ el retor]:

-És que jo les he posat a bollir, , pa sembrar-les...

I la mas[ov]era li diu:

-Vostè [veri]tat que no ha segut mai de la vida llaura[d]or? 

Diu[el retor]:

-No, ara comence a ser llaura[d]or, m’ha tocat la [l]noteria,  i m'he comprat una bona finca, i he comprat un d’això de faves, i les he posat a bollir i ara me s'havien o[b]lvidat i vinc [a] arreplegar-les, pa sembrar –les.

I la mas[ov]era li diu:

-Però vostè està bobo  o què li passa? Vosté no sap, que les faves bolluides no ixen??

I el retor li diu: 

-I vostè no sap que dels ous fregits no ixen pollets???

I la mas[ov]era es va quedar en un pam de bigot i sense cobrar.!!!!!!

Reproductor MP3