[L'home del mocador blanc a l'ull]

Llegenda

“El tio Damià, sent xiquitiu, li eixia son pare mort, vestit de negre amb un moca[d]or blanc a l’ull, i tot això ho va passar lo menos un any o més (...) i ell estava dormint i es despertava “ai!”, l’agarraven, “què·l passa?” i a plorar (...) “que·l pare me ix”, “el pare? I el pare com te ix si el pare està treballant? Com te ix el pare?”, “que me ix el pare, que me ix el pare!”. Bueno, se li’n passava i ja no el veia i se li’n passava i ja estava. Un altre dia tornava altra volta “ai!”, i a plorar, i a plorar, i a plorar. L’agarraven, el tornaven a agarrar (?) a aquietar-lo, a aquietar-lo, que li eixia son pare, que li eixia son pare vestit de negre, “i com va el pare vestit?”, “va vestit de negre i porta un moca[d]or blanc a l’ull”, i això va passar un muntó de temps, i un dia estava el xiquet dormint dalt, i pega el xillit “ai, que m’agarra, que m’agarra!”, entonces ix l’a[b]uela i li diu a ma mare “vés, puja tu a per ell perquè és que jo no sé què li passa a este xiquet, vés, puja!”.

Puja ma mare, el agarra del llit, plorant i tot un tremolor, “però què·l passa? Estate tranquilo que no hay ningú, aquí no hay ningú”, “que sí, que sí, que m’agarra, que m’agarra!” i diu “però bueno, a on està si aquí no hay ningú?” i de repent, a punt d’agarrar l’escala, fa aixina “ai, que m’agarra!” i s’enganxa a ma mare, i ma mare va baixar les escales i diu “no sé com no vaig caure escales per avall del susto que em va donar”. L’a[b]uela i ma mare “però a qui veus? Si el pare no està en casa, si el pare està treballant”, “que no, que m’agarra el pare!” (...) “Pos què fem?  I què fem, i què fem?”, i el van dur a una curandera.

El van dur a la curandera i la curandera es va dir “el xiquet té raó, ell diu que és son pare però no és son pare, és el seu compare, i el seu compare va morir de un càncer en l’ull i claro, com tenia càncer li va buidar el ull i portava un moca[d]or blanc a l’ull, es va morir i anava vestit de negre amb un moca[d]or blanc a l’ull, i eixe home va prometre una missa al Cristo en Sant Joan (?), teniu que fer-li la missa al Cristo, perquè la té prometu[d]a i no l’ha feta”. Entonces van agarrar al xiquet, a ma mare, a l’altre germà que tenia, m’a[b]uela, m’a[b]uelo, tots a Sant Joan, ma tia Mercedes, ma tia Tona (...).

Se’n van anar a Sant Joan, li van fer la missa al Cristo, i el xiquet estava agarrat a l’a[b]uela, senyalant-lo a on estava (?) i quan s’acabava la missa, acomença a separar-se de l’a[b]uela i senyalant “mira, mira, mira ja se’n va, se’n va per amunt, mira-lo com se’n va, mira-lo com se’n va, ja se n’ha anat, ja se n’ha anat”. Es va acabar la missa, li va fer el cura tot lo que tenia que fer, i es va desaparèixer”.

Reproductor MP3