La serp del tio Vicent

Rondalla

A mi en[m] diuen Rosa Manera Sanchis i vaig nàixer en el any 1934, el 11 de maig, per lo tant tinc ara 94 anys [a]cabats de fer i vinc ací a contar-li un cuento a la meua neboda, un cuento que a mi me[‘l] contaven. Resulta que era de la família de mosatros, el meu bisagüelo, que ja això farà ja dos- cents anys, li ho passava i ma güelo m’ho contava i jo ho ha[e] contat al meus fills i e[a]ls meus nets i ara li ho conte a la meua neboda.

Pues fa molts anys, el meu bisagüelo era pastor de cabres i tenia un ganao molt gran i ell anava a la serra a pasturar i después quan venia pues asmo[u]nyia la llet i anava venent llet i d’això vivíem i d’això hem visg[c]ut tota la família hasta fa prou anys ja, perquè ara ací son tots agricultors però entonces hi havia molts pastors lecheros. Ma güelo en[m] contava que son pare anava a la serra a pasturar i quan estaven les cabres pastant, pues hi havia una caseta allí que vivia un amic d’ell i ma güelo Toni li [a]gradava molt anar a fer-li la visita i parlaven i anava a vo[eu]re i li d[e]ien el tio Vicent. I un matí va anar, que fe[i]a molt de fret[d], i el tio Vicent li va dir:

-“Toni entra i mos farem una tassa de sopes perquè fa molt de fret[d] i la llet de cabres mo la traurem i mo la calfarem calenteta que estarà més bona”.

I es van assentar al racó del foc i el tio Vicent va posar una casserola de llet i va posar tres tasses en una miqueta de pa i l’agüelo Toni li va dir:

- “Vicent, perquè poses tres tasses si mosatros [em] som dos?”, diu:

- “perquè jo tinc una Marieta, ara vindrà Marieta i menjarà la seua tassa de sopes”

I l’agüelo tot intrigat per vo[eu]re qui era marieta, i, al rato quan les sopes estaven tovaetes li va dir el tio Vicent:

- “Marieta baixa”

I Marieta que anava baixant la escala i l’agüelo Toni cada volta que baixa l’escaló pegava un tró “pom, pom, pom” i l’agüelo tot intrigat i es va vo[eu]re una serp molt gran i es va asustà.

-“Toni no tingues por, que és la meua serp que em fa companya i li diuen Marieta i ara es menjarà la tassa de sopes i no el preocupes que ella no mos te que fer res, a mi em fa molta companya”.

 Ma güelo estava espantat però al vo[eu]re al tio Vicent que li va donar tantes confiances pos es va convèncer i totes les dies pos solia anar i anaven i menjaven sopes i prenien el sol i estaven allí i una maravilla de be. Resulta que un dia, el tio Vicent va anar a per provisions al poble de Callosa, a dur-se pa menjar i es va fer malalt i com ací a Callosa hi havia una asilo que es molt antiu[ga], que ara és una residencia d’ancians però entonces era una asilo que anaven tots els indigen[t]s que no tenien res i els arreplegaven i els cuidaven i estaven allí, i el tio Vicent es va fer tan malaltet que el van agarrar i el van cuidar i va estar lo menos deu dies ací, i segons d[e]ia ma güelo i m’ho contava que, quan va arribar el tio Pep, la serp estava tan a[e]nfadà[da] que va començar a picar-li a picar-li i es va fer en el tio Vicent. I cuento contat, ja s’ha acabat.

Reproductor MP3