La llegenda de Sant Sebastià

Fa molts anys, la família que vivia en la Torre Blai, que és una casa que s’ancontra en la zona més alta de Xixona, sentien en la pare[t] un ruido, com quan toquen a la porta. Tots els dies sentien el riudet, hasta que va arribar un moment en que van picar la paret a vore per què sentien eixe ruido, i es van trobar la imatge de San[t] Sebastià. A partir d’eixe moment, sempre s’ha pensat que eixa imatgen era milagrosa. Però ahí, no acaba la cosa. En l’estiu de mil sis-cents, hi havia un brote de peste a Espanya. L’epidèmia anava arrimant-se a Xixona, i a Alcoi ja havia arribat. La gent estava molt asustà en aquel entonces, i hi havia un matrimoni vivint a Xixona, es deient Úrsula Morant i Fansesc Suler, que tenien la imatge milagrosa de Sant Sebastià. La gent anava a demanar-li el milacre de que la peste no entrara al poble, a Xixona. I el vint-i-quatre de juliol de mil sis-cents, Úrsula, es va posar a demanar-li al sant eixe el gran favor, que la peste ja estava a les portes de Xixona i que no volia que ningú s’infectara. Quan estava resant, va haver un moment en que va alçar el cap i va mirar i es va donar conte de que els ulls de la imatge de Sant Sebastià, li caien llàgrimes, vamos que el sant estava plorant. Pensant que això no podia ser, es va alçar, i li va tocar les llàgrimes i va continuar resant-li. Quan va tornar a alçar el cap, va tornar a mirar, i va vore que el sant estava tornant a plorar. De moment, va avisar als seus coneguts i veïns per a que pugueren ver el que passava, i van cridar inclús a un notari per que donara fe del que passava, que la imagte estava plorant.  Esa imatge es trobava en el raval, en casa de Úrsula, i es va traslladar a l’església vella, en tot el poble va poder vore com, durant tot un dia, el sant va estar plorant. La peste no va afectar finalment a ningú de Xixona, i diguem que va passar de llarg. Per això, San[t] Sebastià, se li considera compatró de Xixona.

Reproductor MP3