El Pinaret de la Mare de Déu

Llegenda

Pues astò diu que era una família que tenia [...] eren pare, mare i una xiqueta. El pare anava a treballar al camp tots els dies i la xiqueta a migdia li duia el recapte, li duia el menjar, en una tartera d’eixes, nyuga[d]a en un mocador i li la pujava i aixina l’home no tenia que baixar i pedre el temps sinó que aprofitava millor el dia. I aquell dia, quan se’n tenia que anar a treballar la dona li diu: –Mira, per a preparar-te hui el putxeret tinc poca cosa, ja més avant a vore si podem millorar astò perquè poca cosa puc donar-te–, –Dona, no patisques, lo que puga ser, lo que puga ser– i l’home se’n va a treballar.

La dona fa un putxeret en lo que tenia i un trosset de carn, perquè si hi havia un trosset de carn li ho guardaven al pare, que era el que treballava i més s’esforçava i necessitava estar millor alimentat. Pues arriba l’hora de migdia i li diu a la xiqueta –Ala, vés, puja-li al pare el recapte que ja està preparat–. Ella el portava, aixina, nyugat en el mocadoret que después feia pues com de mantelet i se’n va [...]. Pues la xiqueta tira, tira, tira, tira a l’hora de migdia i es troba a una agüeleta sentada en un marge: –Bon dia!–, –Bon dia! Ai, xiqueta, que dus ahí?– i diu la xiqueta –Porte el dinar de mon pare que m’està esperant ahí damunt del bancal eixe–, –Ai, li portes menjar... És que jo fa tres dies que no he menjat res de res... Ai que no em donaries un poquet?– I la xiqueta, com sabia que hi havia poca cosa i que son pare la necessitava: –Ai, mire, és que mon pare està tot el dia treballant i ho necessita jo li donaria però... –, –Mira, pues, només que siga tastar-ho a vore si jo me refaig un poquet perquè és que, en estos dies que no he menjat... Ai! Si tu pogueres ajudar-me– i la xiqueta diu, bueno, pues ho destape, li done la cullera que faça dos cullera[d]etes [...].

Però la dona agarra la cullera –Ai que bo!, que bo que ho trobe– [...]. Total que, cullera[d]a a cullera[d]a, agarra i s’ho acaba tot. La xiqueta no gosava de dir-li res però quan va vore que la tartera eixa estava buida: –Ai, ara que li done jo a mon pare? Ai, pobre! Ara com puge jo? Mon pare tot el dia treballant i jo què li done a mon pare?– [...] I l’agüela li diu –Mira, agarra eixes pedres que n’hi han ahí, d’eixe tamanyet, agarra-les que això, com si foren creïlles, ton pare no se donarà compte–, la xiqueta diu “esta dona què diu” però li va fer cas –I els cigronets? Ai, els cigronets que li agraden tant a mon pare!–, –Mira, agarra eixes xicotetes que n’hi han ahí i posa–, –Ai, el poquet de caldo...–Mira, de la sèquia, posa un poquet d’aigua ahí–, –I hi havia un trosset de colom que ma mare li havia posat–, –Mira, pues agarra eixa escorfa...–.

Total, que la dona anava dient-li i la xiqueta va posar tot lo que la dona va dir. “Mare meua, esta dona...esta dona no està bé del cap”. Ara com vaig a donar-li jo astò a mon pare? –Corre, corre, vés, que voràs tu com a ton pare li agrada molt. Voràs que sí–. La xiqueta no va gosar de respondre-li ni contra[d]ir-li ni res però pensava que això [...]. Ho torna a tapar i ale, ale, ale, va a buscar a son pare al bancal i li ho dona però ella estava avergonyida i apurada perquè jolín, lo que havia ahí no tenia res de que vore en lo que la mare havia preparat. Total que l’home, quan ho destapa, se va trobar un putxero, però d’eixos de Nadal! Les pedretes s’havien transformat en cigrons, les més gordes s’havien fet les creïlles; hi havien penques, que havia posat trossets d’eixos de pi, pinassa d’eixa de pi. Havia carn, havia costella, havia botifarra. Bueno, bueno, bueno. –Però bueno, ta mare que ha fet [?]– I l’home més agust s’ho va menjar...La xiqueta estava que no sabia donar-li explicació a res, però no li va contar res a son pare per lo que poguera passar.

Ala, ja son pare ha dinat, la xiqueta s’ha tornat i no sabia tampoc com explicar-li a sa mare i no li va dir res a sa mare de moment i quan per la nit baixa el pare li diu a la seua dona, li diu: –Com m’havies dit este matí que no tenies p[er]a preparar-me el putxeret si ha segut el dinar més bo que ha menjat en la meua vida! Millor que el millor putxero de Nadal! La dona el va mirar aixina, també un poc sobresaltada, “però què diu este home” i ahí ja va ser quan la xiqueta va explicar tot lo que havia passat: com aquella senyora s’havia menjat lo que la mare havia preparat i li havia anat dient “pues vés posant estes fulles del pi, vés posant ascorfetes, vés posant estes pedres més grans, estes pedres més xicotetes, vés posa-li un poquet d’aigua de la sèquia” i tot això s’havia transformat en el millor putxero que mai havien pogut tastar.

Van pensar “i qui podia ser?, qui podia ser eixa dona?” i van arribar al pensament de que era la mare de Déu, que com ella havia segut generosa oferint-li lo poc que tenien sabent la falta que fea pues después la generositat de l’agüeleta, que se suposava que era la mare de Déu, pues havia fet que se transformara en el putxero més meravellós de la història del món, de la història del món.

I és veritat, i astò sí que és de veres que és veritat que hi ha en Alcoleja un pinaret per eixa zona que es diu el Pinaret de la mare de Déu, que se suposa que és on va passar aquesta història.

Reproductor MP3