Frasquita i la serreta la Vella.

Llegenda

Diuen que al poble [hi] havia una jove molt bonica, que la seua madrastra volia casar-la amb un home molt poderós i la jove es va negar. La madrastra enfadà li va enviar una maldisió i la va convertí[r] en una bruixa, tan lletja tan lletja que s’avergonyia. Aixina que la va envia[r] a una covo d’una serre que tenia a les seues propietats. Mai més ningú la va vore.

Al pas del temps, un dia dos joves pastorets que anaven en el seu rebany, com va començar a ploure se’n van refugir en una cova i al fons van vore una foguera i a una dona major vestia de negre que estava cuinan[t] algo.

• Entreu xiquets, entreu xiquets.

   

Es va dir aquella vella i els xiquets van passar un bon rato amb aquella vella i no li van tindre ninguna por. Aquella vella es va dir que per favo[r] no tornaren més perquè ella tenia una maldisió  i no volia que es contagiara.

• Per què? Quina maldisió és eixa? 

   

Entonses la vella que li dien Frasquita es va dir que la seua mad[r]astra la va conde[m]nar de per sempre hasta que tres persones de bé estigueren amb ella duran[t] les quatre hores de terror.

• Això que vol dir? Va preguntar uno dels pastorets.

   

• Que tres persones de bon cor tenen que estar amb mi durant eixes quatre hores.

   

• Que que passa eixes quatre hores? Diu el xiquet.

   

• Pues a la una ix la lluna, a les dos ix el llop, a les tres ix el pres i a les quatre ix el a[l]tre.

   

• Uf que por fa això. Diu.

   

• Sí, per això ningú ve a estar en mi.

   

Els xiquets se’n van anar i us ho van contar a tota la família [?]. Els germans van dir:

• Vos ho esteu inventant, la Fresquita eixa no exist[e]ix, això és una llegenda.

   

Però els xiquets sabien molt be lo que havien vist i volien tornar, volien tornar en algú però ningú s’atrevia. Un dia van di[r]

• Pos anem a [e]nganyar al pare.

   

• Si home!

   

Pos això van fer. A les dotze de la nit van despertar:

• Pare, mos té que acompanyar.

   

I el pare sempre els complaïa a tots, aixina que van anar els tres a la cova. Van entrar i ahí al fons estava Frasquita.

• Passeu passeu.

   

• Mire pare aquí hay una dona que vol parlar en vostè.

   

I van començar a parlar i a parlar i a contar-se anècdotes i sense adonar-se compte va sonar una campana, al rato dos, la tercera i quan va sonar la quarta campanà un llam[p] va il·luminar la covo i aquella vella Frasquita es va convertir en la jove que havia segut i eixa cara tan terrorífica que tenia la vella es va quedar plasmà a la serre i avui en dia encara es veu.

• Que valents au segut.- Va dir la jove.- Si vosatros dos ja ho havíeu demostrat, però... I el pare?

   

I entonces uno dels pastorets va dir:

• El pare és molt més valent que mosaltres [?] però l’hem enganyat perquè a més és cego. Eixa havia sigut la [...] que havien tingut.

   

• A pos moltes gràcies.

   

I entonses  el pare va dir:

• Arrima-te a mi que vuic vore-te la cara.

   

I en dues mans es va passar  pel seu rost i va descobrir lo bonica que era aquella xiqueta i des de entonses, Frasquita es va anar a viure amb eixa família de pastorets.

Reproductor MP3