El trampós i el sastre

Rondalla

Era un sastre que cosia de tot trages, xalecos, pantalons, jaquetes... I va anar uno del poble que era molt trampós a encarregar-li un trage. El sastre no estava molt convençut, però, claro, què li d[e]ia, què no?

I li diu: - Hala, fes-me un trage.

I li medeix totes els medides.

- Hala, p[er] a quan me’l fas, tu me diràs. Bueno, pues nada. Què va a costar-me el trage?

- Pos vint duros, cent pessetes.

- Molt bé, molt bé.

Total, que li fa el trage, se l’entrega i diu:

- Ja te pagaré.

- Com que ja me pagaràs? Tens que pagar-me. Jo he empleat ahí moltes hores i fil, intel·ligència, tot. Tu me tens que pagar.

- Sí, sí, sí, jo te pagaré.

Però nada.

El sastre al dia siguiente a [la] s[eu]a casa:

- Paga-me el trage.

- Sí, sí, ja te’l pagaré, ja te’l pagaré.

Aixina almenys un mes. Nada, no [hi] havia manera de cobrar el trage. I li diu la dona:

- Astò tenim que pillar una determinació, perquè venen tots a cobrar i no tenim ni un chavo.

- Qui ha vingut?

Diu: - El pana[d]ero, el letxero, el sabater, el hortalisse[r], el carnice[r], tot el món vol cobra[r]. Ah, i no diguem el sastre, eixe ve totes les dies.

- Pues, po[d]em fer una cosa.

I van maquina[r] que ell faria passar-se per mort. Diu, i els morts com els indulten la deuda, el deute, pues nada.

- Aixina que jo vaug a fer-me el mort. Hala, ja pots plorar.

- Aiiii, aiiii, que el meu home s’està morint. Aiiii, que malaltet que està.

Li va embadurnar bé d’oli p[er] a fer creure que estava sudant, els últims sudors de la mort. Tot el món va passar per allí: “sí que està malaltet, mare meua que malaltet que està”. Aleshores el va llevar a omplir la cara tota de farina.

- Buuui, este té la mort ja damunt. Mira que blancutxo. Este ja s’ha mort de veres.

- Aiiii, que s’ha mort el meu home.

Hala, van crida[r] la funerària, va ana[r] el cotxe dels morts en el taüt, el van ficar dintre, aquella fent-se passar per viuda.

- Aiii, el meu home mortet, mortet. Hala, anem a llevar-lo al cementeri. L’enterrarem demà.

Aleshores, el mort, o els morts, sempre anaven al cementeri i els vetlaven tota la nit algun familiar. El taüt permaneixia obert, no el tancaven. Bueno, i el sastre va pensar lo que va pensar i diu:

- Mira, i damunt lleva el trage que l’hi he fet jo, jo li saque el trage eixe com siga. Vaig a llevar-me un pantaló vell, una jaqueta vella i lo que siga, s’ho fique i me lleve el trage nou. Això s’ha acabat, no me l’ha pagat. Diu: - No, no!

Abans d’això van passar tots per davant del mort, allí, i tots li perdonaven la deuta. Passava el carnice[r]: - Aiiii, aiiii, me deus cinc-centes pessetes. Però bueno, t’has mort, jo te perdone el deute. Passava el sabater, el mateix. Passava el letxer, el mateix. Però, va passar el sastre i diu:

- Aiiii, aiii que t’has mort. Però jo no te perdone el deute.

Bueno, quan se’n van ana[r] tots va quedar amb la dona.

- Què fem?

Diu: - Res, t’han perdonat el deute, ja po[d]em estar tranquils i ana[r]-mon a altre poble.

- Sí, però el sastre no m’ha perdonat.

- Ah, pos pitjor p[er] a ell.

Hala, per la nit es v quedar ja a soles el mort i el sastre va ana[r] a furta[r]-li el trage. Quant anava ja a despullar-lo va sentir molt soroll en la porta del cementeri: “eiiiii, iiiiiii, no se cuantos, Pepico, uaaaa”

- Què passa, què passa?

I es va amagar. I es va amagar i resulta que eren els lladres de tota la comarca que es reunien en els cementeris, cosa que la gent no sabia, per a repartir-se tots els botins que ells pillaven dels cases, dels bancs, dels camins... Perquè claro, estava en Andalusia el Templanillo, però, aquí estaven també altres lladres que eixien pels camins i carreteres.

- Hala, anem a repartir-mos el botí. Hala, pesseta p[er] a tu, pesseta p[er] a tu, pesseta p[er] a tu, pesseta p[er] a mi. Vinga, duro p[er]a tu, duro p[er]a tu, duro p[er]a tu, duro p[er]a mi. Així van repartir tot el botí i sobraven cinc pessetes, un duro, en un bitllet.

- Què fem d’este duro?

- P[er] a mi que soc el jefe.

- Sí claro, mira que listo. P[er] a tu, i els demés no han fet res?Això te que ser repartit.

- Ah pos no anem a trencar el duro. I a on el canviem? Si mos coneixen tots de lladres.

- Hala, pos bueno.

- Mira, tinc una idea. El que vaja ahí al mort i li pegue una punyalà[da], total com està mort, p[er] a ell els cinc duros, o els cinc pessetes.

Total que va agarrar i uno diu:

- Vaaa, això, això, això és molt fàcil.

Va agarrar, va anar devers al mort en la faca i diu:

- Si t’has mort pitjor p[er] a tu i jo ho certifique.

I quan anava a arrear-li la punyalà[da] el mort obrí els ulls, fa una carassa terrible i fa aixina amb les mans.

I aquell: - Ahhhhh, que el mort està viu.

- Què el mort està viu, tu estàs loco.

- Que sí, que sí, que m’ha fet una carassa. I m’ha fet una cosa aixina rara.

Diu: - Baaaa, porta aquí que no tens valor, quin gallina. Ara vaig jo. I a mi... mira si està mort que estiga i si està viu pitjor p[er] a ell. Aixina que m’encare jo en el jefe.

Des de luego en el ànim de mata[r]-lo si estava viu, això estava clar i ademés les cinc pessetes tenien que ser per a ell que era el jefe i s’havia emprenyat. Va en la faca i el mort pensa lo que pensa i diu:

- Buaa, d’esta no m’escape. Este sí que em mata. Però bueno, tinc ahí la reserva del sastre. Pos vaig a fer algo i a vore que me contesta i, no sé... Algo farem...

I quan aquell tira a pegar-li la punyalà[da] se alça del taüt el que feia de mort i diu:

- Ànimes difuntes.

I diu el sastre:

- Aquí estem totes juntes.

I tots els lladres:

- Aaah, tots els morts estan ahí! Anem-se’n! Anem-se’n!

I se’n van eixir corrent del cementeri pies en polvorosa. I se’n van deixar tot el botí. Aleshores li diu el sastre:

- Com que no estaves mort, eh? Ja me olia jo algo raro.

Diu: - Bueno, es que no po[d]ia pagar ningun deute. Però ara si que podrem quedar-mos els diners dels lladres.

I això van fer. Se va reparti[r] el botí, li va dona[r] el trage nou al sastre, aquell se va posa[r] el vellaco i, aleshores, amb la dona se’n va ana[r] a una altra població on no sapigueren que era ell per a començar una nova vida. I el sastre se va llevar un muntó [de] dine[r]s i el trage nou que era lo que ell volia.

Colorín, colorat, este conte s’acabat. 

Reproductor MP3