Saculorum, saculera

Rondalla

Mira vaig a conta[r]-te una història que me contava ma mare quan jo era xiquica. Ma mare cosia perquè era modista i jo me sentava al seu costat i ella mos contava moltes vesprades, mos contava històries. I mos va contar una que a mi me va fer molta gràcia, i era de un capellà que tenia la seua parròquia. En el poble on eu  havia una iglèsia i als afores havia una ermita, una ermita xiquica i ell vivia allí, perquè en eixa ermita havia una caseta i ell vivia allí. I la gent del poble no s’explicava perquè perquè vivia allí a[l]s afores po[d]ent viure en el poble. I ell sempre d[e]ia que li agradava estar allí perquè havia armelers, figueres... Eh, per la nit sentia pardalets i era un puesto mol[t] agradable i com a que no estava molt allunt pos li agra[d]ava allí, que era un puesto mol[t] bonico...i nada...allí vivia l’home. Ell matinava tots els matins perquè donava missa de asis i quan anava a donar la missa, eh...li acompanyaven dos xiquets de l’escola que [e]ren pos monaguillos (que d[e]ien antes), i e[l]s dos monaguillos madrugaven molt i e[l]s fe[i]a pere[s]a perquè, claro, a les sis del matí és mol[t] madrugar. Entonses el home per tal de que anigueren contents, intentava don[r]a-los un premit. Pos un dia e[l]s donava uns quinzets, un a[l]tre dia e[l]s donava armeles o fogasseta en xocolate, bueno, lo que siguera. Eren dos, i al que primer arribava a [ei]xe li donava el premit. I... sempre anaven, se d[e]ien Quico i Toni i Quico sempre arribava  primer. Total, que Toni se va cabrejar i un dia ja va decidir, diu:

-          Astó no pot ser, jo tinc que lleva[r]-me el premit algun dia. 

I va dir:

-          - Bueno, esta nit en se[r] que acabe de sopar, en ves d’ana[r]-me’n a llita[r]-me, me’n vaig a la ermita. I allí, me posec..., me pujec a la figuera i espere a ca matine i axina arribaré el primer.  

Axina ho va fer. 

A tot astò, en la ermita, eh..., a on estava el cura del poble, al costat en la casa havia estava el ama de... que cuidava la casa. I s’entenien, però en el poble ningú ho sabia. Perquè allò estava ahí separat i la gent no s’havia enterat. Total, que...com tornàven contant, el Toni se’n va anar a la figuera i a mitjan nit va vore que s’obria una finestra. El cura es va alçar i va obrir la finestra i en a[i]xò va vore que arribava, algú entrava. I quan entrava va sentir:

-           - Vine aquí i mostra-me el secularum. Jajaja [onomatopeia, riu], mostra-me el secularum. 

I sent una a[l]tra veu que diu:

-        -   El secularum?, jaja [onomatopeia, riu], la saculera, la saculera.

I sense voler, va vore la festa que allí se montava. El xiquet se va que....la llum [e]stava apaga[d]a, el xiquet al final se va que[d]ar dormint i al dia siguient quan va eixir el sol, es va despertar i pensava:

-        -   Ai! Astò no ho he ensomniat jo. Astò del secularum...ui!

Va ba[i]xar de la figuera, va sentir que venia el seu amic.

-      -     Ui! Que ve Quico! 

Va pegar un bot de la figuera i va córrer. Però com a que Quico era tan ràpid...boom! Els dos van arribar al mateix temps. El cura va obrir la porta i diu:

-          - Oi! E[l]s dos? I al mateix temps? A qui li done jo el premit? Pos hui no nai premit.

-        -   Sí, sí, sí – diu Quico.- Que jo he arribat el primer.

I Toni:

-         -  Pos no, no, perquè jo estava ací...i he arribat també al mateix temps.

-        -   No, no, no – diu Quico. - El premit és p[er] a mí, que jo ha corregut més i ha vingut primer. 

Diu:

-          - No, no, perquè quan tu has vengut, jo ja estava aquí dalt de la figuera i ha ba[i]xat i ha vengut.

I diu el cura, diu:

-        -   Com? Que tu ja estaves ací?

Diu:

-         -  Sí. Quan el sacularum jo ja estava ací.

I diu Toni: 

-          - Cura, vine, vine, que tenim que parlar.

Se’n van anar a un costat i li va dir al cura...diu:

-          - Sí, jo...esta nit estava ací, dalt de la figuera per tal de arribar el primer.

Diu:

-         -  I tu, com sa[p]s a[i]xò del...del secularum? 

-          - Oi! Perquè jo estava en la figuera i sense voler pos ho ha escoltat. 

Diu:

-         -  Bueno, xiquet, shhh [onomatopeia] 

Va axina, va fer...se va posar el dit en la boca i diu:

-          - Sh! El premit és p[er] a tu.

I el premi va ser per a Toni, naturalment. Perquè, ben mirat...era cosa de justícia. I aquí s’acaba la història.  

Reproductor MP3