Els frares del mas del Pontarró

Llegenda

Conta la llegenda que hi havia un mas [a]nomenat “El Pontarró” que es troba[va] en un lloc pla i solitari, terra de bla[t]s i d’oliveres enmig de la vall de Biar, un poc retirat del camí que va del poble de Biar al de Beneixama. Diuen que a la porta del mas hi havia una carrasca altíssima, amb una soca tan grossa que tres homes donant-se les mans no la podien abraçar. Durant molt de temps, allí al mas de Pontarró no hi havia ningú, no vivia ningú, la casa estava tancada i era l’únic mas deshabitat en tota la vall.

L’amo era un propietari ric que tenia moltes moltes terres treballades per llauradors i ell volia pasar-ne un allí també però no trobava cap, a ningú, a ningú que vullguera anar allí a viure a[l] Pontarró. Molts, molts llauradors ho van intentar però sempre passava el mateix: estaven tranquilets per la nit i sentien crits, sentien sorolls caminant per dalt, en la part de dalt, en la planta de dalt i també, de tant en tant, sentien una veu de tro que cridava fort: -“onze cafis, onze cafis”. Se sentien fora de casa però no sabien daon venien eixos grits, no sabien res, i de tant en tant, també veien pasar un home aixina encaputxat passant-se per les oliveres, per la part de fora, pel camp. I això era un poc la història no, els llauradors que vivien allí estaven aterrats, molt molt asustats, clar. I després també sentien baixar a poc a poc als encaputxats, als frares arrossegants les cadenes ahí pels escalons i les llauradors que vivien allí fugien, vamos, li faltaven cames, fugien d’allí. I, finalment, després de repetir-se la mateixa història una i altra vegada, ningú s’atrevia a viure allí, normal.

I diu això de que un jove era molt valent i va dir: -“Xe, jo dic,  ja voras tu com les apanye a estos!” i va dir: -“Vaig jo cap allà!” I allí tot ell segur anava, sentia coses, i d[e]ia, tenia allí la paella al foc, va encendre la llar i les preguntava: -“Que no tindreu una cebeta per ahí?” i baixava per les escales una cebeta rodant i nada, la tallava, la ficava en la paella. -“Que no tindreu açò? Que no tindreu lo altre? Que no tindreu unas patatas ahí, un sac de patatas, de creïlles?” Baixant per l’escala... Total, que al final va començar-se ahí a fer el soparet i va sopar ni més bé. I al instant, després d’això, pues, tímidament els frares van guaitar per l’escala i este xic jove va dir: -“Xe, vinga, va que es gela el sopar!”, els va dir aixina de valent. Aquells dos s’arrepleguen les cadenes i van a caminar millor i es diu que les penjaven les mans. I les ofereix les culleres, evidentment, ells no podien menjar. Total, supose com estaria el valent d’aquell, estaria jeje, no vull dir la paraula pero bueno imagineu-se.

Bé la cosa es que els frares van dir que ell era la única persona que podia, podien parlar en ell perquè era d’alguna manera una persona que se li podia donar una conversa i va dir: -“Què feu per ací?” Pos que estem condemnats i volem entrar a l’infern i no podem entrar en els creus estes, les creuetes beneïdes, els cordons i [a]ixina vestits no podem entrar a l’infern i aquell valent va agarrar una falç i les va tallar els hàbits i les va desprendre de la seua roba i va dir: -“Ahhh, açò si, en una condició de que tot açò jo tinc que contar-ho d’alguna manera, teniu que donar-me una senyal, de vostés qui so[u], la prova, una prova de tot açò de lo que jo he viscut esta nit ací” I van dir: -“No patixes que demà quan isques del mas ho veuràs i tindràs la senyal” I aixina es i aixina va ser que al ser demà quan va eixir el jove, va vore la carrasca aquella que hi havia enmig del Pontarró, la va trobar bocanavall amb les arrels per damunt i les branques clavades a terra.

Reproductor MP3